No només un affaire reial

A Royal Affaire (2012) és una pel·lícula que confirma la bona salut del cinema danès, així com la concentració de talent per metre quadrat en un país tan petit. No és un film de culte, ni el seu director tampoc, encara que el nom de Lars von Trier apareix com a productor executiu. De tall més aviat clàssic, A Royal Affaire se centra en un drama que forma part de la història danesa, situat a la segona meitat del segle XVIII i protagonitzat pel triangle format pel rei Christian VII, conegut per la seva personalitat emocionalment inestable, la seva dona, Caroline Mathilde i Johann Struensee, el metge personal del rei. La pel·lícula se centra en les relacions entre els tres personatges: la confiança i dependència entre Christian i Struensee i la complicitat entre Caroline Mathilde i Struensee, primer basada en afinitats intel·lectuals i ideals compartits i, més tard, en vincles sentimentals.

Un dels grans èxits del film és la manera en què aquests personatges i la trama queden trabats en un conflicte més transcendent, com és el pas d’un model de societat encara medieval a l’obertura cap a la Il·lustració (curiós que el terme sembli menys obert en la seva denominació en castellà que en altres idiomes: Lumières, Enlightenment, Illuminismo, Aufklärung …). A Royal Affaire mostra a la perfecció l’anquilosament de certs estaments socials i la seva lluita aferrissada per mantenir uns esquemes que es demostraven caducs, basats en l’explotació, la ignorància, la superstició i la tirania. Struensee, Caroline Mathilde i un petit grup de nobles, amb la complicitat més o menys conscient de Christian VII, van intentar canviar el model de societat (i ho van aconseguir durant un breu període), seguint les idees dels pensadors de la Il·lustració. Entre altres mesures van aconseguir abolir la censura, l’esclavitud i dissoldre un consell d’estat anquilosat i corrupte.

Encara que el tràiler del film subratlli més els aspectes sentimentals i gairebé èpics de la història, una de les virtuts de A Royal Affaire és un classicisme i una riquesa de matisos que fa que els vestits d’època i les perruques passin a un segon pla, i sigui fàcil traslladar a l’actualitat algunes de les qüestions que planteja. De fet, cada dia som testimonis d’aquesta lluita entre models, d’aquestes dues vies possibles: d’una banda, una societat més igualitària, democràtica i oberta i, de l’altra, una voluntat de control i manipulació, de limitació del coneixement, d’instauració de certs tipus de censura i de reducció dels drets laborals, socials i, ara que sembla que res és intocable, fins i tot humans.