close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

28 gener 2013
react.jpg
“Re.act.feminism #2 – a performing archive”

Marina Vives

“Re.act.feminism #2 – a performing archive” es troba al Nivell -2 de la Fundació Tàpies. Sensació de baixar al soterrani, bé per això “d’arxiu”. Les mateixes caixes de fusta amb què viatja l’arxiu d’una seu a una altra (la mostra porta des del 2011 en ruta, des que s’inaugurés al Centre Cultural Montehermoso Kulturunea Vitòria-Gasteiz) serveixen de display per als documents que integren l’arxiu -dvds re-gravats i fotografies que registren una ingent i variada quantitat de performances-. Cadires blanques, parets blanques, llum molt tènue en cada “caixa” per a consulta de vídeo i àudio. També hi ha una projecció a la paret i un sofà. Queda clar que el que preval aquí és el material, no hi ha discurs aparent, encara que la mateixa selecció ho sigui. Llistes indexades a cada taula de, atenció, 160 artistes (encara en queden set més a l’arxiu que no estan disponibles a Barcelona per qüestions de drets d’autor). Totes elles dones. Hi són totes? El que està clar és que d’ells, no n’hi ha cap. Dones parlant de dones. Molt material dels 60 als 80, també posterior.

Li demano a una informadora el material que vull consultar, almenys per avui (s’hi pot anar fins a sis vegades amb la mateixa entrada). Ella explica sense desesperar una vegada i una altra el contingut de l’arxiu a tot aquell que s’hi apropa, molt bona feina. Jo a la meva, segueixo preguntant-me si el parlar de les dones des de les dones aporta significativitat a les reivindicacions. ¿Feminista només en femení és vàlid? També penso en la reflexió de Maite Garbayo publicada a A*DESK fa unes setmanes, sobre la museificació dels moviments. Arxivem el feminisme o seguim reivindicant?

He d’admetre que la lluita feminista -aquí i ara- em suscita de sempre cert conflicte intern. Sé que és políticament incorrecte dir això, però segueixo preguntant-me: ¿de què serveix parlar de feminisme si la qüestió en realitat té un abast molt més ampli? Vaja, no és reduccionista parlar de dona quan podem parlar de transsexuals, gais, lesbianes, intersexuals, etc.?

Torno a la llista de fitxers disponibles. Hi ha documents que feia temps que volia veure, noms que ja coneixia, i molts que desconeixia. En trio algun de clàssic, i després jugo a l’atzar. Tot d’una em sento aclaparada per la quantitat d’imatges, minuts i reflexions que es guarden en aquestes caixes de fusta. Per si fos poc, com arxiu itinerant, Re.act feminism va retro-alimentant-se amb cada xerrada, performance o presentació que es realitza en les diferents seus per les quals ha passat. Indubtablement, el valor més gran (que no és menor) de Re.act Feminism es troba en el posar a l’abast del públic un material que d’una altra manera no és de fàcil accés. La presentació per a consulta és immillorable: al web, 95 tags s’entrecreuen amb les 167 artistes, podent accedir al material per diferents itineraris.

Ara bé, conceptualment crec que és un error el títol feminism(e). Perquè si bé tot el material d’aquest arxiu està fet per dones, no tot es refereix a elles com a focus intencional. D’altra banda, està clar que no tot allò femení és feminista, i resulta obvi que no tot allò fet per dones és femení (veure el genial “Lachen” d’Antonia Baher, per exemple -en el qual, més enllà de la veu, qui interpreta és un home-).

Potser sí que és interessant observar la progressió del contingut de les performances, que podrien tenir el denominador comú (això és subjectiu) de mesurar el límit, de posar a prova pre-concepcions. Resulta oportú preguntar-se si la performance no va ser en el seu moment la única sortida cap a l’expressió real de l’objectiu d’aquestes artistes. Convertint l’objecte en subjecte, aquest feminisme -llavors sí- trobava en els 60 i 70 uns canals més afins amb la intencionalitat del seu missatge. L’elecció de la performance té a més una lectura indispensable: permet com cap altre canal la mixtura d’allò personal/privat amb allò públic, una “exposició directa” que provoca, explora i manifesta en un mateix acte.

Cronològicament, aquests “et demostraré fins on puc arribar” podrien transcórrer per obres que parteixen de l’usar el propi cos com a acte d’empoderament i de desmitificació del pudor fins a mutilacions auto-exercides més recentment. En veure Regina José Galindo inscrivint-se PERRA a la cama amb un ganivet sento sobtadament, i no sé per què, un profund ànim solidari de gènere.

Penso en l’objectualització persistent de la dona; com a puta; com a reclam; penso en les violacions; en les massa comuns vexacions a dones com a càstig a un poble en temps de guerra; en els matrimonis de conveniència entre nenes i homes; en les ablacions de clítoris; en el tràfic de blanques. La dona segueix tenint necessitat de lluita i reivindicació, sobretot si surto de mi, i de l’ara i aquí. Em colpeja veure com Boryana Rossa es cus la vagina en directe, o com Valie Export es cosifica a “Tapp und Tastkino”, o com María Ruido denuncia amb una mudesa progressiva els estereotips i l’accés a la comunicació desigual de la dona a “La Voz Humana “. Però és que hi ha tantes perspectives com artistes recollides en aquest arxiu. És impossible referenciar aquí el material disponible. Hi ha treballs més documentals, altres són irònics o surrealistes. N’hi ha d’histèrics, n’hi ha de subtils, n’hi ha de directes, n’hi ha d’eròtics. Uns acusen, els altres victimitzen.

Potser alguns trobin a faltar una línia teòrica potent que acompanyi l’arxiu: on són els conceptes en aquestes parets? No obstant això, RE.act s’ha de prendre i celebrar com el que és, un meravellós arxiu sobre la performance en femení (amb o sense estereotips), que inclou artistes de tot Europa, la Mediterrània i d’Orient Mitjà, els Estats Units i diferents països d’Amèrica Llatina, i que ha sabut nodrir-se, a més, amb aportacions artístiques i del món acadèmic al llarg del seu itinerari. El volum i la varietat que s’inclou en Re.act Feminism és una veritable oportunitat per a l’accés i la consulta a material performàtic que no s’ha de deixar passar.

La Marina es va passar els dos primers anys de la seva vida sense parlar: els hi van dir als pares que estava interioritzant. I tot i que ja fa un temps que ha après a parlar, segueix necessitant interioritzar. Per a després sacsejar, dubtar, ordenar i desordenar, celebrar. Hi troba política a molts llocs, i té un especial interès en allò subaltern, el “commons” i en els punts on tot això impacta amb l’expressió creativa.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)