No prometis

Estem a gener i la gent pensa i pregunta sobre els plans de futur. En el darrer número del “Manifesta Journal”, Bojana Kunst publica The Project Horizon: On the Temporality of Making, on aborda l’abús que fem de la paraula projecte, el qual vincula, des del principi, a l’ansietat que provoca l’ús excessiu d’aquest terme. Aquesta incomoditat prové, segons ella, de la negociació que hem de fer entre els projectes realitzats i els no realitzats per a què tots dos tinguin cabuda en la imatge de nosaltres mateixos, procés que hem de compaginar, a més, amb l’empenta permanent de nous imaginaris cap al futur.

Però el temps en què vivim és volàtil. L’estabilitat dels factors que defineixen els escenaris presents és poc fiable. Davant la promesa capitalista de la forja del futur amb el treball, topem de cara amb la crisi del significat del terme futur. És un receptacle d’alt risc per a les imatges generades a l’ara. Però, segons Kunst, seguim unint treball i futur mitjançant l’ús compulsiu de la paraula projecte.

Qui proposa un projecte fa una promesa al sistema i compromet el seu cos a viure amb aquest deute. Diu l’autora que en l’ús d’aquesta terminologia s’hipoteca també el cos -la vida- de l’artista. Sovint és complicat distingir entre els projectes i la vida de qui els formula, resulta doncs difícil imaginar una perspectiva que deixi espai per al gaudi. El problema és, segons Kunst, que l’ansietat per complir la promesa sobre la qual es taxa el nom de l’artista jove substitueix el gaudi que en un altre temps havia estat present en l’exercici d’una tasca.

Si limitem el nostre gust per a projectar, sentirem allunyar-nos de la norma que hem heretat: una experiència del temps pròpia de la modernitat clàssica, ja obsoleta. Vull recordar aquí el reclam de la vida contemplativa com a postura per entendre el present que va fer Boris Groys l’any 2009 a E-Flux. Davant la imposició d’una vida activa, amb la qual les ideologies de la modernitat van crear en el treballador l’ansietat per a l’emancipació futura i utòpica, contemplar el present és la clau per no sucumbir al deute que no sabem si algun dia podrem tornar. Com assenyalava l’alemany, és precisament el nostre habitar el flux, el no tenir un escenari present estable, el que ens permet exercir aquesta radical contemplació.

Bojana Kunst parla de joves performers; Boris Groys parlava de vídeo basat en repetició. Ella proposa que la producció artística reconsideri la proporció d’atenció que dedica a l’ara i al demà. Fem-ho tots per escapar a la bogeria.