close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 gener 2013
Freaks-Frieda-Hans-Hercule-et-Cleopatre1.jpg
Internet: la fi de la diversitat?

És innegable que Internet ha tingut un paper fonamental a l’hora d’afavorir la diversitat. Les xarxes digitals de comunicació han fet possible publicar i consultar documents i informació de tot tipus. En elles, s’hi acumula el coneixement produït per una multitud de creadors amb interessos, orígens i rerefons culturals diversos. A cap època com en la nostra, tanta gent havia tingut l’oportunitat d’accedir a una quantitat tan variada i extensa de documents com la que ens ofereix la xarxa avui en dia: des de continguts elaborats per especialistes i centres de recerca fins a materials realitzats per aficionats i diletants; de creacions concebudes per a un públic massiu fins a productes pensats per a segments molt minoritaris de la població digital.

Per això, no deixa de resultar paradoxal que comencin a consolidar-se una sèrie de pràctiques a Internet que tendeixen a afavorir la uniformitat i a penalitzar els continguts que se surten de la norma, situant-se al marge del gust majoritari.

Un clar exemple del que menciono el tenim en la manera de funcionar dels cercadors, que constitueixen la principal porta d’accés als continguts allotjats a les xarxes digitals. Com tothom sap, la popularitat és un dels principals criteris en què es basen les aranyes dels cercadors per assignar rellevància a les pàgines disperses a la Web. Si un lloc genera molt trànsit i és enllaçat per moltes altres pàgines externes, té moltes possibilitats d’aparèixer indexat en les primeres posicions dels resultats de recerca, fet que, al seu torn, fa que obtingui més visites i augmenti així les seves possibilitats d’aconseguir més enllaços des d’altres webs.

Aquesta manera de funcionar acaba tenint efectes perversos, en la mesura que tendeix a privilegiar la popularitat per sobre dels criteris de pertinènça o qualitat. Resulta ja força habitual que, en buscar informació sobre temes concrets, els cercadors tendeixin a recomanar pàgines molt visitades, però amb informació mediocre, alhora que oculten llocs més rigorosos, però menys populars. En aquest sentit, no deixa de resultar desesperant que les primeres posicions dels resultats de recerca de gairebé qualsevol tema cultural o científic estiguin sovint copades per entrades de la Viquipèdia o per pàgines que calquen els continguts d’aquesta enciclopèdia col·laborativa. El resultat d’això és que els ecos de la Viquipèdia comencen a ressonar en nombrosíssimes publicacions, tant digitals com en paper. A fi de comptes, la intel·ligència col·lectiva desemboca en el pensament uniforme.

I que consti que considero que la Viquipèdia és un projecte magnífic, en el qual he col·laborat activament (de fet, durant força temps, vaig portar una mena de doble vida: de dia coordinava -cobrant- l’edició d’enciclopèdies per un poderós grup editorial, mentre que de nit escrivia i editava -sense remuneració econòmica- articles de les edicions catalana i castellana de la Viquipèdia). Simplement, intento alertar sobre els perills que comporta l’excessiva influència cultural que comencen a adquirir determinades pràctiques a Internet.

El saber allotjat a Internet és abundant i variat, però no sempre és senzill accedir-hi. En un altre text, afirmava que les xarxes digitals havien portat amb elles un nou tipus de raresa, que ja no depenia de l’escassetat sinó del desconeixement. A la nostra època, una cosa és rara no ja perquè existeixi en poc número -com els incunables o les monedes antigues-, sinó perquè ens costa parar atenció en la seva presència -com passa amb els documents que romanen mig amagats en els marges de la xarxa-. De fet, gran part del coneixement acumulat a les xarxes digitals va guanyant en raresa a mesura que es mostra incapaç de competir amb l’enorme poder d’atracció dels continguts més populars d’Internet, i de trobar els mitjans per obtenir presència en un entorn sobresaturat d’informació.

En realitat, un dels grans desafiaments als què ens enfrontem aquells que defensem la pluralitat d’Internet consisteix en el tipus d’estratègies que poguem dissenyar per tal d’aconseguir que el minoritari, l’estrany i diferent trobin canals per guanyar visibilitat. Del que es tracta és d’aconseguir que la diversitat aflori i es faci un lloc dins de l’immens territori en què s’ha convertit Internet.

Eduardo Pérez Soler pensa que l’art –com Buda- ha mort, encara que la seva ombra encara es projecta sobre la cova. No obstant, aquest fet lamentable no l’impedeix seguir reflexionant, debatent i escrivint sobre les més diferents formes de creació.

Media Partners:

close