NO SERÉ COM EN CALAMARD

Quan per fi vaig aconseguir entrar oficialment a l’adultesa —i no parlo del dia que vaig fer 30 anys, sinó del dia en què gràcies a una feina fixa (tot i que com a falsa autònoma) em vaig poder permetre mudar-me a un pis sola amb el meu gat Sancho— vaig tenir el meu primer atac de pànic. Em pensava que m’estava morint.

Welcome back to me screaming:
AAAAAAH AAAH AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAHHHHHHHHHHH!!!

Després de parlar-ho amb el meu psicòleg i amb un psiquiatre, em vaig adonar que m’aterra fer-me gran, no per la por a envellir físicament o morir, que també, sinó per la por de deixar de tenir la capacitat de jugar. M’aterra la idea de convertir-me en Calamard. Un personatge que desesperadament desitja ser artista, però no fa més que fracassar en els seus intents perquè no sap jugar, no sap deixar-se portar, només sap seguir al peu de la lletra les instruccions que llegeix als manuals d’art, i això el converteix en un calamar infeliç, amargat i envejós.

*Jo prenent el 7è shot de vodka*
El meu cap: què fas?
El meu fetge: què fas?
La meva panxa: què fas?
La meva dignitat: què fas?
Jo a la meva ex: què fas?

I jo no vull ser Calamard, jo vull ser Bob Esponja.

Please don’t make fun of me…
cause i’m actually really ✧ ･ﾟ: * F R A G I L E * : ･ﾟ✧

I no tinc res en contra dels adults, bé una mica sí, però és que res em sembla més depriment que veure persones que han perdut la capacitat d’aprendre divertint-se. Aquest tipus de gent que pensa que la intel·ligència es troba en les coses serioses, en la solemnitat de l’alta cultura. Aquesta gent que ha aniquilat la seva part infantil pensant que això els fa més erudits. Quan això, penso, és una condemna a viure mort.

I’m so h*rny I told the local indie band’s bassist im underage.

Potser per aquest motiu m’obsessiona no perdre de vista què estan fent els més joves, necessito mantenir un pont amb ells per mantenir-me en contacte amb el meu jo infantil i, per molt que me n’avergonyeixi, amb el meu jo adolescent. La meva guerra és aconseguir que no acabem com els boomers, veient com canvia el món des del prejudici i la por.

Ok, this is a new song, it’s called ‘if you see a quiet kid then don’t call them quiet because it will ruin their whole day’, it goes like this:
¡¡¡¡STOP IT!!!!

Com la majoria de persones més grans de 20 anys em vaig descarregar TikTok durant la quarantena i vaig quedar completament al·lucinada. Un dels primers vídeos que em va aparèixer va ser una noia molt jove dient una cosa així:

El meu pare: enginyer
La meva mare: catedràtica
Jo: una lesbiana amb ansietat

WOW. *Like*. Donava likes a tots els vídeos de lesbianes que apareixien al #ForYou així que TikTok va assumir que jo era lesbiana i d’aquesta manera em vaig guanyar un seient a primera fila al queer TikTok (que, per si no ho sabíeu, és el costat de TikTok on vols estar). Un lloc entre divertit, dur i sexy, lliure d’heterocringe, on col·lectivament es desarticulen les narratives mainstream i on veus tradicionalment marginals adquireixen una prominència mai abans vista. Estem parlant d’una infinitat de vídeos amb milions de likes i reproduccions fets per persones racialitzades, no neurotípiques, pobres, transgènere, friquis, asexuals, grosses… I adolescents, molts adolescents.

Me on a horror movie knowing that i’m going to die first:
✧ ･ﾟ: * i’M bLacK… I’m neGroOooOO* : ･ﾟ✧

Totes aquelles persones expulsades del món d’allò que és acceptable i condemnades a la monstruositat, de sobte, tenen el seu propi altaveu i per primera vegada sembla que tenen un públic ampli amb qui dialogar.

I quina meravella, els adolescents. D’acord, la majoria de contingut creat per adolescents a l’app segueix sent molt normatiu i en gran manera superproblemàtic. D’acord, que idealitzar-los també seria una cosa condescendent fruit de l’edatisme. Però meravella, n’hi ha.

I have transformed myself into the clitoris… now the man can never find me here.

Com a voyeurs accedim al seu univers més íntim: entrem a les seves habitacions, els veiem expressar-se en els seus codis i descobrim les seves inquietuds. TikTok està transformant en essència les formes de l’entreteniment tal com el coneixíem i els adolescents han trobat en aquest lloc l’oportunitat de recuperar el control de la seva pròpia representació, un espai on es poden construir un contrarelat fora de les etiquetes fruit de prejudicis intergeneracionals.

･ﾟ: * It’s time to brush my teeth before i go to bed but first i’ll check that there are no monsters in the shower * : ･ﾟ✧

Un espai per generar contingut però també per trobar i descobrir discursos afins, que ja sabem com en són d’importants per a les persones als marges. TikTok és una font de referents alteritzats que habilita ponts i que ens permet crear comunitats i comprendre l’altre.

Tothom em diu… Estàs bé marica
Però ningú no em diu… Eh marica, estàs bé?

Ningú no pren seriosament els adolescents, però: Oh, si en tenen de coses a dir! La infantilització i la condescendència cap als teens ens priva d’un relat valuosíssim de persones que estan vivint el mateix caos que nosaltres, però des de posicions on la resta no podem accedir. No hauria de ser la seva experiència i la seva opinió una cosa molt preuada?

People be like: “Capitalism is the best, socialism NEVER WORKS”.
I’m 16 and this is the 2nd global economic crisis i’ve suffered

Durant el confinament molts de nosaltres, des de l’aïllament i el deliri de les nostres cases i les nostres ments, vam trobar a TikTok un lloc comú que d’alguna manera ens va permetre una catarsi. Una catarsi connectiva per compartir la por i l’ansietat de la situació, moltes vegades des de la intimitat i la cruesa però també des de l’humor i l’absurd. “Tot em recorda a ell”, deia una adolescent, mentre treia un cogombre de la nevera.

Aquesta mena de limbe estrany en què ens va col·locar l’inici de la pandèmia va normalitzar exposar-nos al món en pijama, completament desmanegats o plorant. Igual que a l’Àngel Exterminador, les normes en què ens havíem socialitzat anaven perdent el sentit així que no hi havia raó per no deixar de dutxar-se com una mena d’experiment animal (el meu rècord van ser 4 dies, i els vaig gaudir), ni tampoc hi havia raó per no passar-se el dia passejant-se per casa amb l’edredó enrotllat pel cos.

(crying) I wanna be a GIRL and I wanna have FRIENDS that are girls I’m so TIRED of being a BOY and being so worried that i have to like BASKETBALL and FISHING… This is BULLS*IT I wanna make a PUZZLE

Penso que, per sort, part dels adolescents ja no se senten còmodes amb la cultura de l’autorrepresentació perfeccionada, la cultura selfie. Per ells Paris Hilton els queda molt lluny. A TikTok és molt freqüent veure usuaris desconeguts o celebrities com Doja Cat en pijama i sense filtres i des d’un angle gens afavoridor (cosa que, si ho penses, és gairebé impossible veure a Instagram), una mena de realisme íntim que, la veritat, s’agraeix.

Cuando le doy un rotu rosa a un compañero de clase:
¿¡COMO TE ATREVES A SUGERIR QUE NO ME GUSTA LA VAGINA!?

Un trend que va en aquesta direcció és compartir l’abans i el després d’un total look. Com més distància hi hagi entre l’abans i el després, més èxit tindrà el vídeo. Des d’aquesta perspectiva l’acte d’arreglar-se és un ritual, un procés, i aquesta performativitat és la que pren protagonisme a TikTok. Així es trenca l’il·lusionisme de la cultura selfie, perquè sí, el lookfinal és FABULÓS, però ningú no pretén vendre’t que no és una disfressa. De fet, és la mateixa disfressa i la capacitat de disfressar-se el que se celebra.

It all started with my mom, and then my dad. And then they had ME. And then they didn’t want me. ¡So now I have white parents!

El glow up és un trend que m’interpel·la molt i que també reflecteix aquest canvi de paradigma de l’autorrepresentació a les xarxes. Els usuaris creen un vídeo amb fotos ordenades cronològicament des de la seva infantesa fins a l’actualitat. Aquests vídeos òbviament inclouen fotos de la infància que MAI ensenyaries a ningú. Aquesta foto en què portaves aparells, una tallada de cabells que clarament va ser un error i una altra on tenies els braços visiblement massa llargs en comparació amb la resta del cos o unes orelles enormes en comparació amb la mida del cap, o on ,simplement, no havies fet la transició encara. La infantesa i l’adolescència són èpoques terrorífiques per a moltes persones i és un alleugeriment poder compartir-les i comprovar que són una experiència universal.

L. is for the way u leave me on read
O. is for o sh*t i’m gonna die alone
V. is for very very scared for my f*king future
E. is even less because i am a whole ass mess

Si alguna cosa ens han ensenyat els adolescents és que cal acceptar i abraçar la nostra pròpia vulnerabilitat. Per alguna raó el spiritual animal dels Z és la granota: una granoteta petita, d’ulls sortits, viscosa i divertida. Una granoteta que no vol que la molestin. Sembla que per sort les generacions més joves han après la lliçó i ja no volen ser, com diu Shrek, una ceba amb mil capes. I és que acceptar la pròpia vulnerabilitat és una característica pròpia de la infància que no hauríem de descartar com a definitòria de l’experiència adulta. Per què carall ser adult implica fer veure que no estem vivint en un mar de dubtes que ens terroritza?

My dad waking me up for the 5th time
Me: Oh hi, thanks for checking in ✧ ･ﾟ: * i’M StiLL A pEaCe oF gArBagE* : ･ﾟ✧

I, quina mena de societat ignora la saviesa de tota una generació?
Repeteix amb mi:
No seré com en Calamard,
No seré com en Calamard,
No seré com en Calamard.