Arxiu nostàlgic: Productiu o monstruós?

Des dels anys noranta del segle passat la difusió de les pràctiques de la memòria en la literatura i l’art ha estat enorme. Aquestes pràctiques de memòria es manifesten al voltant de temes com el trauma, la guerra, l’Holocaust o altres genocidis, la migració… però, també, amb l’augment de l’ús de les organitzacions d’arxiu, han estat combinades amb diferents mitjans i gèneres com ara la fotografia, el cinema documental o el vídeo. S’ha desbocat una autèntica febre arxivística. La qüestió primordial que planteja aquest floriment de la memòria i de les pràctiques arxivístiques, les quals pretenen reanimar coneixements i records perduts o invisibles, és si hauríem de veure-ho com una celebració de la memòria, un fin de siècle i, alhora, un debut de siècle, una expressió del desig de mirar enrere, o, per contra, com un símptoma d’una greu crisi de la memòria o de la por a l’oblit dels orígens i les tradicions perdudes.

La distinció que acabo d’assenyalar ressona amb la que elabora Svetlana Boym en el seu famós llibre The Future of Nostalgia (El futur de la nostàlgia) de l’any 2001; aquella que es troba entre la nostàlgia reparadora i la nostàlgia reflexiva^[1]Svetlana Boym, The Future of Nostalgia (New York: Basic, 2001). Al·ludiré Boym diverses vegades perquè la seva obra és la que encara avui dia ofereix la comprensió més completa i rellevant de la nostàlgia que conec. Boyn defineix la nostàlgia com l’enyorament d’una llar que ja no existeix o que no ha existit mai. És un sentiment de pèrdua i desplaçament, però també és un romanç amb la fantasia d’un mateix. Aquest doble vessant de la nostàlgia ja és present en les dues arrels que componen la paraula: νόστος, nóstos (“la tornada a casa”) y ἄλγος, àlgos (“anhel”).

La nostàlgia restauradora s’emfatitza en el nóstos (la llar) i intenta elaborar una reconstrucció transhistòrica de la llar perduda. La nostàlgia reflexiva es basa en l’àlgos, l’anhel per si mateix, i posposa la tornada a casa —amb enginy, irònicament, desesperadament. Resulta evident que en la tipologia de Boym la nostàlgia reparadora és considerada negativa, i la reflexiva, positiva.

La nostàlgia reparadora s’expressa en termes verídics sobre els orígens i la tradició. És mortalment seriosa i, sovint, fanàtica. Es desplega en dues branques narratives diferents: la primera és el retorn als orígens, i la segona, la conspiració com a explicació del present. La cerca dels orígens i tradicions perduts pot ser considerada com una definició de l’extrema dreta a Israel, Països Baixos, França, Estats Units i, probablement, a tot el món. Rebutgen esdeveniments contemporanis com ara la globalització i la migració, i enyoren un passat imaginari en el qual aquests fenòmens no existien encara. Malgrat que la migració no és un concepte nounat, ja que va sorgir amb la implantació del capitalisme i la colonització, l’extrema dreta ignora aquesta part de la història i enyora l’època premoderna en què la gent s’emplaçava en la seva pròpia petita, homogènia i tranquil·la comunitat.

No té gaire sentit considerar que l’apogeu de l’extrema dreta s’ha produït a causa de la recent febre pels arxius o, a la inversa, que la febre pels arxius ha provocat l’apogeu de l’extrema dreta. Aquesta mena de causalitats simplistes defineixen la teoria de la conspiració de la qual sol fer ús l’extrema dreta. Hem d’intentar comprendre el rol negatiu i conservador de la nostàlgia restauradora i com en defineix determinades pràctiques arxivístiques. Permeteu-me citar Svetlana Boym un cop més per entendre millor la política de l’extrema dreta:

la nostàlgia no és sempre retrospectiva; també pot ser prospectiva. Les fantasies del passat determinades per les necessitats del present causen un impacte directe en les realitats del futur. Prendre en consideració el futur ens fa assumir la responsabilitat dels nostres relats nostàlgics. A diferència de la malenconia, limitada al pla de la consciència individual, la nostàlgia consisteix en la relació entre la biografia individual i la biografia de grup o de nació, entre la memòria personal i la col·lectiva. Tot i que les utopies futuristes ja han passat de moda, la nostàlgia presenta una dimensió utòpica, amb la diferència de què ja no apunta cap al futur. De vegades tampoc apunta cap al passat sinó, més aviat, als cantons. Els individus nostàlgics se senten sufocats dins dels confins convencionals del temps i de l’espai^[2]Svetlana Boym, “Nostalgia and Its Discontents, en: Atlas of Transformation, Nostalgia | Svetlana Boym (monumenttotransformation.org).

Durant la dècada dels noranta les meves publicacions acadèmiques i la meva activitat docent es van centrar principalment en el trauma i la memòria de l’Holocaust. Fins i tot vaig ser acceptat a la comunitat d’estudis de l’Holocaust com a “jueu honorari”. Tanmateix, cada cop em sentia més incòmode per la forma en què la memòria de l’Holocaust era utilitzada pels polítics de dretes d’Israel per projectar un Israel futur^[3]Vegeu per ex. els meus llibres Caught by History: Holocaust Effects in Contemporary Art, Literature, and Theory (Stanford UP 1997), and Art in Mind. How Contemporary Images Shape Thought. (University … Continue reading. Per tant, al segle XXI vaig decidir no contribuir-hi més en aquest camp d’estudis. I ara, els anys 2023 i 2024, els meus pitjors malsons sobre futur monstruós s’han fet realitat amb les pràctiques arxivístiques i genocides que es produeixen a Gaza i a Cisjordània.

Com he argumentat en el meu llibre Caught By History (Atrapats per la història), els genocidis moderns com l’Holocaust són arxivístics: no maten a la gent arbitràriament, sinó sobre la base d’unes categories fixes, normalment ètniques o religioses, que també són utilitzades per altres organitzacions arxivístiques. I en l’Holocaust no només van ser arxivats éssers humans (jueus, romanís, homosexuals…), sinó també les seves pertinences; els magatzems d’Auschwitz, eufemísticament anomenats “Canadà”, mostren els esgarrifosos resultats d’aquesta pràctica. El rol de la nostàlgia restauradora en aquesta pràctica arxivística figura, novament, ben descrita a l’obra de Boym:

El perill de la nostàlgia és que tendeix a confondre la llar real amb una d’imaginària. En casos extrems pot crear una pàtria fantasma, per la qual quelcom està disposat a morir o matar. La nostàlgia irreflexiva engendra monstres. Tanmateix, el sentiment per se, el dol pel desplaçament i la irreversibilitat temporal es troba al mateix nucli de la condició moderna^[4]Svetlana Boym, “Nostalgia and Its Discontents, en: Atlas of Transformation, Nostalgia | Svetlana Boym (monumenttotransformation.org).

El genocidi actual a Gaza és el resultat de la nostàlgia reparadora, l’anhel per tornar a una memòria col·lectiva de l’època en què només els jueus vivien a Palestina. Tanmateix, aquesta mai ha estat la realitat, ja que la zona estava poblada per diferents comunitats ètniques. És una pàtria fantasma. Però quan es pren la ficció (la veritat il·lusòria) de l’Antic Testament com a text històric, pot començar a ser utilitzat com a origen d’una nostàlgia reparadora. Perquè quan Palestina és pels jueus una llar imaginària, “mai ha existit realment”, utilitzant un cop més les paraules de Boym, és més important que mai comprendre el rol productiu de la nostàlgia reflexiva.

Boym considera la nostàlgia com un producte secundari de la modernitat. Aquesta consideració no fa que la modernitat per se sigui problemàtica, perquè també existeix una tradició de reflexió crítica sobre la condició moderna que incorpora la nostàlgia. Ella la denomina “off-moderna”. L’adverbi “off” ens desorienta; “ens fa explorar les ombres laterals i els carrerons posteriors en lloc de continuar el camí recte del progrés; ens permet prendre un desviament de la narrativa determinista de la història del segle XX. L’off-modernisme oferia una crítica tant a la fascinació moderna per allò nou com a la no menys moderna reinvenció de la tradició. En la tradició off-moderna, reflexió i enyorament, distanciació i afecte van agafats de mans”.^[5]Svetlana Boym, “Nostalgia and Its Discontents, en: Atlas of Transformation, Nostalgia | Svetlana Boym (monumenttotransformation.org)

La nostàlgia, com a producte secundari de la modernitat, és paradoxal perquè conté alhora la nostàlgia reflexiva i la nostàlgia reparadora. Això significa que la universalitat de la nostàlgia pot augmentar la nostra empatia envers els nostres iguals;

tanmateix, en el moment en què intentem reparar la “nostàlgia” mitjançant una “pertinença” particular —la presa de la pèrdua amb un redescobriment de la identitat i, especialment, d’una comunitat nacional i d’una pàtria única i pura— sovint ens separem i posem fi a la comprensió mútua. L’àlgos (l’anhel) és el que compartim, però el nóstos (la tornada a casa) és el que ens separa^[6]Svetlana Boym, “Nostalgia and Its Discontents, en: Atlas of Transformation, Nostalgia | Svetlana Boym (monumenttotransformation.org).

Quines conclusions podem treure ara sobre els arxius nostàlgics? La resposta dependrà de com s’estiguin elaborant o utilitzant els arxius i de quin tipus de pràctica arxivística s’estigui realitzant. L’arxiu pot emprar-se amb una finalitat nostàlgica restauradora; el resultat d’aquesta pràctica pot ser monstruós, com es demostra actualment a Palestina. Però el mateix arxiu també pot utilitzar-se amb un enfocament reflexiu; de manera que comprenem l’anhel sense el seu objecte: una pàtria única i pura. Malgrat això, només quan Israel i els seus aliats comencin a utilitzar-lo d’aquesta manera podem imaginar un possible nou futur per a Israel i Palestina.

Imatge de portada i sobre aquestes línies: Marjan Teeuwen. De la serie «Destroyed House Gaza» (2017)