Not yet understood. Un altre recorregut per Venècia

Pel que fa al vincle bidireccional que es dóna entre comissariat i crítica, comentava en alguna ocasió David G. Torres que comissariar és una manera de fer crítica d’art “des de dins”. Independentment d’estar d’acord o no amb aquesta afirmació, és innegable la bipolaritat que es dóna en la major part d’agents del món de l’art. Estirant l’exercici d’inclusió mútua i abstenint-nos d’obrir una altra veu dins d’un debat en alça, amb certs esdeveniments artístics (aquells remolcats pel prefix del macro-) és possible plantejar, no sense certa gosadia, l’altra cara de la disjuntiva. Que la crítica esdevingui comissariat. És clar que per a això estaríem reduint el comissariat al simple esdeveniment de la selecció. A la tria d’unes obres sobre les altres dins d’una exposició. Aquest tipus de contorsions conceptuals són possibles en el marc d’herculis formats expositius com la Biennal de Venècia, per posar un exemple no aleatori. O potser són el resultat d’un desig frustrat per l’inèdit: dir alguna cosa que no sigui un lloc comú a l’hora de començar un comentari, un altre més, sobre l’esdeveniment artístic més cèlebre d’aquests mesos.

I llavors, què dir sobre una exposició (amb tots els seus annexos eventuals) de la qual tant s’ha dit, es diu i es dirà? ¿Redactar un altre episodi que qüestioni, amb vehemència i per enèsima vegada, la validesa i pertinència de la taxonomia territorial dins de l’art? ¿Tornar a demostrar amb un argument fiable que l’art contemporani és un altre escenari més, on els seus actors no juguen en igualtat de condicions, on l’hegemonia occidental es congratula sempre d’introduir a un “altre” massa plural? Parlar de l’hospitalitat com a qüestió política i arma de doble tall? ¿Caure en una cita ineludible amb certa actitud nacionalista i proposar una altra lectura, una més, sobre el pavelló que coincideix amb el lloc d’origen del crític? O, en el seu defecte, ¿buscar algun pavelló escassament comentant i atorgar-li un espai dins unes anàlisis crítiques internacionals que sempre incideixen en el comú del lloc territorial? Posar en dubte aquest saber enciclopèdic empès per la Biennal, un saber holístic que fa ja considerables dècades Deleuze rebutjava, servint-se d’Umberto Ecco per la seva plantada? ¿Proposar un itinerari sub-comissarial a través de mitjans i formats, validant -encara que sense voler- la preeminència del significant sobre el significat? ¿O el seu oposat, la vinculació per temes i objectes d’estudi de les propostes artístiques?

Podríem provar amb un recorregut pels artistes que s’atreveixen amb la performance; per aquells que, gràcies als ressons de la modernitat estètica, encara creuen en la validesa de la pintura o l’escultura; per aquells que tenen tanta informació a revelar que necessiten de l’heterogeni de la instal·lació. Escollint un format, traçar un recorregut desordenat pels vídeos de la Biennale. A continuació, parlar de Camille Henrot i el seu “Grosse fatigue”, d’Ed Atkins amb “The Trick Brain”, de Bouchra Kahili a través de “Words on Street”; de la incursions espectaculars dels artistes del pavelló de la Xina a la complaent animació digital, de “History Zero” de Stefanos Tsivopoulos per al Pavelló de Grècia, de Ryan Trecartin i la seva video-òpera “Not Yet Titled” com esgotador desenllaç per a la línia curatorial que ocupa els espais de l’Arsenale. Podríem també oblidar-nos d’intentar trobar una línia conseqüent amb la d’elaborar un judici crític basat en l’enumeració d’obres, artistes, pavellons i països. I quedar-nos amb Trecartin i el seu sàdic “Not Yet Titled”, una mena de purgatori per al visitant. I pel crític. Situar-nos en una sala fosca amb quatre vídeos que construeixen quatre espais independents en què alguns visitants aprofiten la comoditat del display i aprofiten per dormir una estona, practicant involuntàriament allò relacional d’una estètica no relacional.

Per què Trecartin i no qualsevol altre projecte artístic dins del col·lapse estètic de la Biennal? Perquè tornant als començaments d’aquest text, l’artista (dels EUA, per als interessats en la procedència; nascut el 1981, per als simpatitzants del trampós binomi joventut i creativitat, en col·laboració amb Lizzie Fitch i d’altres, per als quals sospiten de l’onomàstica en singular) suposa per a qui escriu un cert taló d’Aquil·les: el de parlar -més aviat esmentar esbiaixadament- d’allò que no s’arriba a entendre del tot o des d’un principi. D’allò que no s’aprova ni es rebutja. D’allò que no es deixa assimilar amb facilitat si es deixa del l’oblic cantó de “agrada/no agrada”.

“Not Yet Titled” es descriu des de la política curatorial com teatre escultòric, com un sondeig sobre el sensacionalisme del suport televisiu, com realisme histèric, com una radiografia de la vida contemporània de centre comercial i de la superficialitat de les relacions en la bombolla digital. Tres dels vídeos que construeixen aquesta òpera no tan sols audiovisual se suposa que s’acostarien estèticament al treball habitual de Trecartin, marcat per una impacient bogeria adolescent saturada auditiva i cromàticament. Se succeeixen els crits molestos dels seus protagonistes; l’excés de maquillatge i fluor; el transvestisme identitari; els incòmodes enquadraments per l’atordiment de l’espectador; la contundència de les frases banals altament substancials. El quart, una rara avis dominada per la visió nocturna, flirteja amb la “realitat” només en aparença a través de les aventures de diversos adolescents. La zona temporalment lisèrgica amb què Trecartin ocupa la Biennal aconsegueix, o bé despertar l’alienació de l’espectador -i del crític- que intenti saber de què va tot l’atrezzo, o bé fer-lo dormisquejar en el col·lapse per, amb una mica de voluntat, passar a una altra cosa amb la sensació que encara hi ha projectes il·legibles des de la raó pràctica del coneixement.