Nota sobre Disabled Theater

En el precís instant en el que començo aquesta nota sobre Disabled Theater, del coreògraf Jérôme Bel, comença el clàssic “el millor del” 2012, on tot apunta que aquesta peça presentada a la passada dOCUMENTA(13) té totes les butlletes de ser una de les més incloses. Sí, em refereixo a les llistes de les obres d’art i les exposicions més destacades, on la inclusió de Bel certificaria “el gir performatiu” que s’està donant d’un temps ençà a la institució-art o, el que és el mateix, la museificació de l’ “escena”. L’interessant de la peça de Bel es troba en què l’obra mateixa va dirigida a aquesta difícil frontera que separa les emocions i els afectes. Encara que a primera vista poguessin semblar el mateix, la seva distinció radicaria en què les emocions pertanyen a categories filosòfiques que van des Aristòtil als actuals departaments de psicologia (admiració, por, ansietat, odi, valentia i altres), mentre que els afectes pertanyen més l’àmbit de les passions motivadores que arrosseguen la gent a cert tipus d’irracionalitat. Des del meu punt de vista, Disabled Theather (amb la posada en escena del Theater HORA, una companyia professional suïssa d’actors amb diferents discapacitats), busca subvertir i revolucionar dues categories, ja que no només aconsegueix atribuir emocions a l’acte de pensar, sinó que posiciona els afectes no únicament en funció de sentiments corporals. El que passa per la ment de l’espectador a Disabled Theater resulta molt complex, psicològicament parlant, i òbviament n’hi ha que s’abandonen a l’emoció i als afectes que generen els actors en escena des de l’instant zero, i els hi ha també qui, com jo , no poden deixar de pensar en el propi dispositiu manipulador posat en marxa. Passa que un acaba per cedir, i la comprovació de la commoció, és a dir, la prova de la capacitat per impactar i dissoldre els dispositius o aparells crítics i de distanciament amb els quals ens proveïm, resulta la millor de les garanties que alguna cosa forta i veritable està passant en escena, o a l’interior d’un mateix. Quelcom que desborda els canals d’autocontenció. Quelcom que aconsegueix desarborar la crítica, o almenys suspendre-la per un instant.

En aquest sentit, Disabled Theater funciona com un dispositiu hermètic, un mètode brechtià de distanciament que a la llarga (segons transcorre la peça) s’erigeix en el seu propi potenciador. Jérôme Bel no inventa res de nou aquí, sinó que senzillament executa el guió ja posat en marxa a la que és la seva obra més emblemàtica fins al moment: The Show Must Go On.

Que un dispositiu de distanciament sigui aplicat a un grup de discapacitats psíquics únicament pot generar polèmica, o si es vol, interpretacions al límit. Res de terme mig. Així, el mecanisme “manipulador” de Bel (respecte l’espectador) contrasta amb un sentiment sincer i veritable del coreògraf vers el grup d’actors, i ell mateix ha reconegut en el curs d’alguna entrevista que quan va veure per primera vegada en acció al grup Theater HORA, el sentiment va ser tan fort que va necessitar fer un exercici en el seu interior per localitzar el seu origen i naturalesa. No estaria de més alinear Bel, d’aquesta manera, amb aquest altre gran manipulador que és el cineasta Lars von Trier. Ambdós utilitzen recursos de Brecht al llarg de les seves trajectòries. A Disabled Theater la figura del mediador sembla ser central. Aquesta figura (un noi de mitjana edat quan el vaig veure) és l’encarregada d’introduir els actors i al propi Jérôme, en tercera persona (tret brechtià par excellence). Aquest mediador, o figura que va introduint la peça, es presenta com algú neutral, que amb la seva actitud zen i la seva pròpia posició corporal i física en escena, canalitza tot el que a continuació vindrà. No sé si aquesta peça mereix estar entre el millor de l’any (en quelcom tan contingent i gratuït), en art contemporani o en “coreografia expandida” (Marten Spangberg dixit), l’únic que sé és que val la pena prestar atenció als mecanismes subjectius que produeixen afecte o desafecte, així com emocions de tot tipus, en una era caracteritzada per un capitalisme d’ansietat que ens colpeja de manera individual i col·lectiva.