Notes al final de l’estiu

“Mentre un s’allunya de Mèrida per la carretera 261, pren consciència de la indiferència de l’horitzó. Aquest descansa a terra, amb gran apatia, i ho devora tot. Un sempre està creuant l’horitzó i, no obstant això, mai no s’acosta a ell.”

L’any 1969 aquestes paraules serveixen a Robert Smithson per iniciar una entrada al seu diari de caràcter molt diferent a aquest text. Però en aquest cas serveixen per introduir l’estiu. Ell al·ludeix a un espai en desplaçament que, per diversos motius, escapa al joc de coordenades que tradicionalment el retallen. Com a molts els resulta familiar, Smithson comença la crònica d’un viatge amb què, rastrejant certa arqueologia, s’adona que el valor de les superfícies resideix en poder reflectir-ho tot. La narració d’un viatge és una cosa anàloga a la representació de la metamorfosi a la qual tot performer se sotmet en el seu treball. Perquè allò en el que un artista s’acaba convertint només es pot instituir mitjançant la repetició estilitzada dels actes (Butler, 1993). Se sap que la repetició inaugura això: un present continu sense profunditat. Una pista temporal ben polida capaç de tornar al món imatges d’una superfluïtat -en principi- negativa .

Al llarg de l’estiu comprovo que, a la seva manera, la ficció de Chris Kraus no és tan distant de les notes de viatge de Smithson. “Summer of Hate” és la seva última novel·la, publicada l’any 2012. L’escriptora nord-americana narra un dels viatges de Catt, una crítica cultural angelina que intenta escapar de l’amenaça, més o menys real, del seu sàdic amant. “Hi ha qui persegueixen la il·lusió d’haver arribat al final de la Terra. L’opacitat d’un lloc alienat: un sentiment obert i desolat.” Així comença el text. Com en d’altres de les seves obres de ficció, Kraus escull l’estiu com a escenari per als viatges transformadors. Però només poden ser-ho si els vertebra el desplaçament gairebé atzarós de les protagonistes en cotxe. El mateix passa a “Torpor“, un altre dels seus treballs. Un cop culmina el viatge, els personatges femenins sobreviuen a la imposició heretada d’habitar un món històric. En tancar el llibre, abandonen la novel·la redimides. Reines d’un temps present, superficial, en el qual poden brillar segons la seva voluntat. Muten i es disfressen, actuen i es mengen l’escena incorporant el relat que en cada cas elegeixin. Sense compromisos.

Maturana i Varela definien els sistemes autopoiètics com aquells que eren alhora productes i productors de si mateixos. Circularitats capaços de sobreviure gràcies a la auto-regeneració. Circular és donar voltes al voltant d’un punt. És definir un pla amb centre en ell. És recórrer els mateixos punts de manera repetida, definint un gest i generant una imatge.

Arriba el final de l’estació i em topo amb una antiguitat. La pel·lícula “The Endless Summer” és un clàssic del cinema surfer produït per Bruce Brown al 1966. Què passaria si l’estiu durés per sempre? Perseguint la utopia de repetir amb el cos fins a l’infinit els mateixos actes de coronació d’onades, els surfistes californians Mike Hynson i Robert August es proposen escapar al ritme de les estacions. Viatgen i giren al voltant del globus, literalment significant com alteradors del temps davant de la càmera.

La legitimitat de narrar els desitjos individuals en fòrum públic fa temps se sosté amb fonaments de procedències molt variades. No obstant això, defensar les capes superficials com a llar exclusiva de certes maneres de ser continua requerint de justificacions extra davant l’hegemonia del temps historicista, generalment percebut com de major solidesa. Triar participar del performatiu se segueix veient amb recel en una societat que necessita excusar-lo amb festivals o altres marcs d’excepció. Per ser espai en desplaçament, el viatge d’estiu sembla haver estat preparat per ser, almenys, dues coses: el parèntesi necessari per escapar del pes de les lògiques causals de les nostres pròpies biografies, i el ritual purificador perfecte amb el qual pujar a l’escenari -sense culpa- les anhelades fantasies.