Duchamp a les costures de Hamilton

El que Catalunya va aportar a Richard Hamilton va ser una merda. L’artista britànic acostumava a passar l’agost a Cadaqués, i en un d’aquests estiuejos va descobrir una col·lecció de postals de Miers, un poblet al sud de França, on la gent solia anar a prendre aigua local, d’efectes laxants. De retorn al Regne Unit, fullejant revistes de moda, no va poder evitar l’associació d’idees: els primers plans de les models a la gatzoneta, anuncis de paper higiènic Andrex amb dones en plena natura, flors de color pastel. Ja tenia el punt de partida per a posar en pràctica l’estratègia de la dicotomia que havia après de Marcel Duchamp: fer canvis dràstics en la matèria, l’estil i la factura d’un conjunt d’obres a la següent.

Shit and flowers ha donat nom a la sala que recull el conjunt d’obres -fotografies i dibuixos de petit format- del “període escatològic” de Hamilton, a la Tate Modern (Londres). Es tracta de l’habitacle número 11, i d’entre les 18 que conformen la retrospectiva dedicada al pare de l’art pop britànic, és una de les que menys criden l’atenció.

És difícil competir amb la quarta sala, on es troba la Fun house, una instal·lació originalment dissenyada entre el propi Hamilton, l’arquitecte John Voelcker i l’artista John McHale per a l’exposició This is tomorrow a la Whitechapel Gallery l’any 1956, i que conté una gramola des de la qual sona una de Bill Hayes, un mural que mostra Charlton Heston a punt de trencar les taules de la llei, una catifa que fa olor de maduixes, i, el més popular, un micròfon que convida als visitants a cridar, cantar, al que sigui. O amb els collages i el pop de la cinquena sala (l’any 1957 Hamilton va enllistar als arquitectes Peter i Alison Smithson les “característiques del Pop Art” en una carta, inventant així el terme), o amb la dotzena, Treatment room. S’hi acumulen els visitants, hipnotitzats davant la pantalla d’un televisor des del qual parla Margaret Tatcher, com si fossin breaking news, o mai haguessin vist la dama de ferro pronunciant un discurs.

El que no passa desapercebut és la influència de Duchamp en el creador britànic. El francès és esmentat constantment, i està present en el saló de la merda i les flors, o en els mapes de Palestina. El de l’esquerra correspon a la partició territorial proposada per l’Organització de les Nacions Unides l’any 1947 –trobant-se llavors Palestina sota administració britànica- i rebutjat per diverses organitzacions àrabs, i el de la dreta mostra l’ocupació per part de l’Estat d’Israel en aquell moment. Van ser presentats al públic per primera vegada a la Serpentine Gallery de Londres. Hamilton va considerar que exposar mapes en una galeria corresponia a la idea dels readymades de Duchamp.

Però el vincle entre els dos artistes es fa palès de forma més contundent a la sala 8. Aquesta és presidida per La Mariée mise à nu par ses célibataires, même, més coneguda com The large glass, una obra realitzada per Duchamp l’any 1913 i reconstruïda per Hamilton entre 1965 i 1966 per a l’exposició The almost complete works of Marcel Duchamp a la Tate Gallery, organitzada pel mateix artista britànic. Hamilton va ser el principal defensor de Duchamp al Regne Unit després de la guerra, i la seva admiració per ell mai va debilitar-se. L’any 1963 va escriure que les obres del francès “revelen una gran sensibilitat, un gust intensament personal, i una ment capaç de plasmar els pensaments clau del nostre temps en una subtil expressió plàstica”. En últims anys va realitzar pintures, com relectura The large glass i publicar una tipotraducció (traducció tipogràfica) de les notes que Duchamp va prendre per realitzar aquesta obra.

La retrospectiva va ser concebuda en el seu origen pel mateix Hamilton, però la mort el va sorprendre l’any 2011, impedint veure el treball acabat. Han estat els comissaris Vicente Todolí, exdirector de la Tate, i Paul Schimmel, que l’han organitzada cronològicament i deixant patents els principals referents de l’artista. Al juny arribarà a Madrid, al Reina Sofia, ampliada (s’exposaran 100 obres més que a Londres), i caldrà veure si s’hi escola també Duchamp entre les costures de Hamilton.