L’efecte Lippard. La inèrcia del discurs i les institucions

Quan els relats s’articulen amb el poder adquireixen la forma de l’horitzó de successos. L’espai-temps es divideix i els esdeveniments produïts a una banda no poden afectar un observador situat de l’altre. De la mateixa manera, els relats fraccionen l’espai i el temps de la història entre memorables i oblidats.

La ressonància del discurs de Lucy Lippard va arribar a l’exhibició “Open Work in Latin America, Nova York & Beyond: Conceptualism Reconsidered, 1967-1978 “, comissariada per Harper Montgomery al Hunter College. La història es torna a ancorar en els prestatges de l’art conceptual. Per als amants de les conspiracions, el conceptualisme és un fenomen complex, no lineal. No es redueix a una cronologia però es cristal·litza en xarxes de poder. El relat de Lippard persisteix més enllà de les evidències que la història de l’art ve recollint en la darrera dècada.

L’exhibició “Open Work…” s’organitza en el vector teòric, l’històric i el curatorial. Seguint la teoria d’Eco, la mostra es fonamenta en un tipus de poètica en què les obres d’art poden forjar la màxima ambigüitat i dependre de la intervenció activa de l’espectador, sense deixar per això de ser “obra”.

En segon lloc, el relat històric s’associa a Lucy Lippard, a qui se li atribueix el terme “art desmaterialitzat”. L’any 1973, Lippard va publicar “Six years: the dematerialization of the art object” en què repassa part de la producció artística conceptual anglosaxona i esmenta algunes experiències llatinoamericanes que es troben en aquesta mostra (les del grup de Rosario i Tucumán Arde a Argentina; les exposicions realitzades al CAyC de Buenos Aires i les obres de Luis Camnitzer amb el New York Graphic Workshop). Curiosament, Lippard no comenta les experiències prèvies d’Alberto Greco, Ricardo Carreira, Oscar Masotta, Roberto Jacoby.

Probablement Masotta i Lippard hagin llegit l’article “The Future of the Book”, de Lissitzky, republicat a la New Left Review l’any 1967. Possiblement hi hagin trobat el concepte de ‘desmaterialització‘ interessant per comprendre l’art de l’època. Al juliol d’aquest mateix any Masotta va donar una conferència a l’Instituto Di Tella que es va anomenar “Después del Pop nosotros desmaterializamos”, i a l’octubre de l’any 1967 va publicar el llibre “Happenings”, on es presenten les primerenques experiències de l’art desmaterialitzat. Finalment, un any més tard, edita “Conciencia y estructura” en què torna a referir-se a alguns d’aquests projectes. El més curiós d’aquestes connexions i coincidències és que Lippard no hagi advertit l’existència de Masotta i el grup “de l’art dels mitjans”. No només perquè va conèixer a artistes de la ciutat de Rosario que havien treballat amb un dels membres del “l’art dels mitjans” a Tucumán Arde o perquè va visitar el el Di Tella, sinó perquè va conèixer a un deixeble directe de Masotta.

En tercer lloc, l’exhibició és part de la col·lecció de Patricia Phelps de Cisneros i del treball dels curadors Gabriel Pérez Barreiro, Sofía Hernández Chong-Cuy i Skye Monson. Aquesta col·lecció brilla per l’absència d’importants peces d’art desmaterialitzat que han estat discutides en nombroses investigacions i exhibicions des de fa més d’una dècada: “Conceptualisme Global” al Museu de Queens, i “heterotopías” al Museu Reina Sofia de Madrid; “Conceptual Art: an anthology” de Alberro i Stimson; “Conceptual Art” d’Osborne; “Rewriting Conceptual Art” de Newman i Bird, i els treballs de Longoni i Mestman, Giunta i Katzenstein.

Una mostra de la talla d’una col·lecció institucional com la de Cisneros hauria d’examinar acuradament les investigacions sobre conceptualismes que es desenvolupen des de diverses parts del món, i no preservar-se com una mòmia davant dels avenços de la investigació en art i les pràctiques curatorials. Una col·lecció institucional no es construeix des dels interessos comercials ni des del caprici personal, sinó des de la investigació històrica.