close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 maig 2013
Adriana Varejao - Mapa de Lopo Homem II, 1992-2004
La rellevància de ser mestís

Claudio M Iglesias


“L’expansió i transformació de la identitat cultural mitjançant el colonialisme, la història del Brasil, el folklore, les tradicions espirituals i de gènere,” com a temes d’una gasetilla de premsa; la presència del barroc llatinoamericà com a símptoma; les cites obligades a l’art colonial i una entrevista que comença amb una referència al suc de maracujà són alguns indicis per ponderar “Historias en los márgenes”, la primera retrospectiva d’Adriana Varejão (1962), curada per Adriano Pedrosa, al Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires , en itinerància després de la seva presentació inicial al Museo de Art Moderna de São Paulo, l’any passat. En la seva extensa presentació, en la citada entrevista i en els minuciosos textos escrits per a cada obra, Pedrosa abunda en referències acadèmiques al post-colonialisme i les seves derives o precedents: Eustaquio Soares, Serge Gruzinski, Walter Mignolo, Borges una vegada i una altra; les rutes comercials de la modernitat; l’art eclesiàstic; la teoria del mestissatge; la teoria de la des-occidentalització; la teoria del cos en resistència a l’eurocentrisme, etc.

Formalment, però, és difícil veure, en la portentosa retrospectiva, molt més enllà d’un llenguatge d’exhibició estandarditzat, regulat per mecanismes que poc tenen a veure amb les rutes de la majòlica entre la Xina i Llatinoamèrica durant l’època de la colònia, i molt amb les institucions artístiques des-territorialitzades que actualment promouen i reprodueixen l’art llatinoamericà i els seus discursos auxiliars.

El treball de Varejão i la seva trajectòria al llarg de gairebé tres dècades és exponent en si mateix de la manera en què aquests mecanismes van deixar una marca sobre el cos de la seva obra i les de molts dels seus col·legues. Certa barreja de projecció comercial, condiment globalitzat i post-colonialisme per a tots els públics queda en evidència en pintures com la sèrie dels Pratos (2009-2012): cercles amb fruites i marisc carregats d’elements japonesos i sexualitat que poden incloure, al seu torn, altres figures idiosincràtiques, per a paladars acostumats al discurs anti-eurocèntric.

Un punt fort de l’exhibició és el treball erudit per part de Pedrosa, qui juga a comentar les obres en els marges, i aconsegueix competir en atenció amb l’artista antologitzada. No obstant això, encara que es proposa enrevessada, frondosa i carregada d’inesgotables referències, “Historias en los márgenes” s’assembla més a un jardí francès que a l’esplendor de la selva.
Situació que és transitiva a bona part del treball de Varejão, en què les referències localistes es van anar polint a la calor d’un gresol artístic que en diversos passatges recorda més Hirst i els Chapman que a la nodrida escena brasilera dels vuitanta, de la que va participar amb quadres, en el seu moment religiosos i embogits, que li van anar deixant pas al serialisme projectual, la monocromia i (una altra vegada) el discurs sobre la colònia.

Pedrosa proposa, insistentment, una Varejão multi-culturalista i àvida. Portuguesa i xinesa; colonitzadora i negra; sobretot, negra; esclava i universal. Però el resultat és, per contra, una exhibició molt blanca, es miri per on es miri. Queda el dubte de si algunes paraules clau de la teoria, com el mestissatge i la digestió de l’estranger, definitòries en el seu moment, no comencen a ser divises conceptuals massa barates en un mercat com el de l’art llatinoamericà que, a jutjar per alguns avatars, sembla disposat a tot menys a digerir-se a sí mateix.

Claudio Iglesias és un crític de Buenos Aires, Argentina. Els seus darrers llibres publicats són Corazón y realidad (Consonni, Bilbao, 2018) i Genios pobres (Mansalva, Buenos Aires, 2018).

Publicacions

13 maig 2013

La rellevància de ser mestís

28 juny 2019

Context: Argentina

03 juny 2019

Dies guanyats

28 maig 2018

Un temple en vida

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)