Federico Vladimir Strate Pezdirc i Jorge Tur Moltó: documentals de veritat

A la dècada dels 50 va sorgir un corrent documentalista anomenada Cinema Directe que confiava cegament en que les càmeres podien oferir un registre objectiu de la realitat. L’aparició d’uns equips molt més lleugers permetien una aproximació “natural” als individus i als fets. Alguns cineastes amb una actitud una mica innocent van pensar que aquell seria el detonant per iniciar un acostament definitiu a la veritat.

Seixanta anys després, tot i que resulti innegable la influència que aquests cineastes van exercir, i fins i tot segueixin vigents moltes de les pràctiques que van començar, les coses no són com se suposava que havien de ser: no existeix una realitat amb majúscules, sinó que hi ha múltiples realitats entre cometes: l’objectivitat no és possible, no pot existir una única visió. El director, per molt que ho intenti, sempre hi és, i mai podrà desaparèixer del tot. El director hi és pel simple fet d’enquadrar, de triar un pla, de decidir la seva durada, d’influir en el muntatge, i encara que pretengui ser un mer observador, la seva sola presència influirà inevitablement en el transcurs dels esdeveniments.

Dos documentals presentats recentment a Barcelona ens porten a reflexionar sobre tot això: ‘A Gallon of Monster Foam’ de Federico Vladimir Strate Pezdirc (Buenos Aires, 1983) i ‘Dime quién era Sanchicorrota’, de Jorge Tur Moltó (Alcoi, Alacant, 1980). El primer va ser projectat a El Palomar dins del marc de l’exposició ‘In the future we will all be deers’, i el segon com a colofó de la dotzena temporada de l’Xcèntric al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

L’obra de Federico Vladimir Strate Pezdirc és un collage narratiu en el que hi ha algunes peces que no encaixen; una autobiografia incompleta; una reflexió sobre el propi medi. Per què i per a qui gravem? Per què triem certes imatges i no unes altres? Què passa amb la responsabilitat moral quan gravem els altres? Té sentit intentar reconstruir quelcom que sabem per endavant que ja està perdut? A A Gallon of Monster Foam, Federico realitza motlles del cos del seu avi, malalt d’Alzheimer. Apropa la càmera al llit en què jeu l’ancià. Gradualment, molt poc a poc, dia a dia, centímetre a centímetre. Registra silencis i temps morts durant hores amb l’esperança de que passi alguna cosa. Recorre alguns llocs que va recórrer el seu avi en un intent semblant al que va realitzar el protagonista de La Vida Sublime (Daniel Villamediana, 2010): el de recompondre allò que mai podrà ser recompost. Una comesa impossible, sí, però també inevitable. Una tasca similar a la realitzada per Jorge Tur a Dime quién era Sanchicorrota. Tur recorre les Bardenas Reales de Navarra intentant reconstruir la història de Sanchicorrota, un bandoler del s.XV que, com Robin Hood, robava als rics per donar-ho als pobres. O potser no? Tur pregunta als escassos habitants del lloc, fins i tot sabent que no esbrinarà gran cosa sobre aquest bandoler. I així influeix en les respostes, manipula, està present tot el temps encara que no el veiem. Sanchicorrota, al cap i a la fi, no és més que un MacGuffin, una excusa que li serveix per parlar de moltes altres coses. De la memòria col·lectiva, per exemple. De com es conforma. De com es transforma. De com es qüestiona.

Deia Beckett que mentre que l’escriptura de Joyce tendia a l’omnisciència i l’omnipotència, demostrant tot allò del que la literatura és capaç; els seus textos, tanmateix, treballaven amb la impotència i la ignorància per arribar a la conclusió que mai podria aconseguir el que pretenia amb ells. Com Federico Vladimir Strate Pezdirc. Com Jorge Tur Moltó. Com molts altres. Afortunadament.