Nyamnyam: portant la quotidianitat a fora de casa

Descobreixo nyamnyam al 2013. D’alguna manera m’assabento que és un espai que entre gener i juny de 2014 acollirà projectes d’artistes que segueixo, com en Job Ramos (sobre el qual vam escriure aquí) o El Conde de Torrefiel. El primer cop que hi poso els peus és en motiu de la festa de presentació del cicle “Todo lo que me gusta es ilegal, inmoral o engorda”, el qual entre altres artistes comptarà amb la participació dels que acabo de mencionar. Celebro haver-hi anat acompanyada perquè em trobo en una casa, on em proposen descalçar-me, on la gent menja i parla de forma distesa i on no sé massa bé què està passant. De fet, no hi passa res i hi passa de tot. És una festa.

Com són els inicis de nyamnyam?

Ariadna: Quan vam començar el projecte era el 2011 i ens trobàvem en una situació en la qual de cop teníem més temps i menys diners. Sabíem que si començàvem alguna cosa, l’havíem de començar tornant a casa, al més mínim del mínim, a la quotidianitat. Volíem crear un context on passessin coses i per a nosaltres el menjar era un element molt interessant per aconseguir-ho.

De vegades ens han dit que tenim molta sort de treballar amb això perquè el menjar està de moda. Per a nosaltres no és una sort perquè porta a la gent a pensar que treballem amb el menjar d’una manera diferent de la que realment és. En parlar de què fem nosaltres, sempre hem de començar per dir tot allò que no és nyamnyam: no és un restaurant i no treballem el menjar com un material. La nostra lectura parteix de deixar el menjar allà on està: food is food. D’altra banda, volem rebaixar l’art a un llistó més relaxat, tot portant-lo a la taula, com a element democratitzador i com a lloc on poden passar coses, com ara les tres edicions del cicle “Todo lo que me gusta es ilegal, inmoral o engorda”, per al qual hem anat convidant a diverses persones a portar a terme un projecte a casa nostra a l’hora de dinar els dijous. Pots dir que la gent ve aquí els dijous i dina, és una realitat, però també hi ha tot el treball en el projecte de cada persona convidada. I aquest treball passa per sobre del menjar. El treball és el focus.

Iñaki: El menjar és el pretext, és l’excusa. El centre no és el menjar, sinó el moment de seure a la taula junts, cuinar junts, o compartir una hora determinada, que és l’hora de menjar. Hi ha una cosa que és una mica lletja però que m’agrada molt dir-la, que és que amb nyamnyam ens podem permetre el luxe de fer menjar dolent perquè en el fons el menjar, com a resultat, no és l’important. No hem de convèncer a ningú, que sabem cuinar. Podem fer una merda perquè potser en aquell moment, pel projecte que sigui que s’està portant a terme, és necessari que la gent es mengi allò. Bé, sempre que dic això l’Ariadna respon de seguida dient que no és veritat, que no és una merda perquè tot el que fem sempre és molt bo.

Pensant-ho bé, potser una paraula que podria definir més nyamnyam que el nom “menjar” és el verb “cuinar”. Com ho veieu? De fet, vau fer una sèrie de tallers que vau anomenar “Cocinar es un acto político”. ¿Això té relació amb el fet que us preocupeu per parar atenció a totes aquelles capes de significat que conté el menjar i les pràctiques culinàries, com si portéssiu a terme una mena de recerca de la gastronomia?

Iñaki: Reivindiquem el cuinar per parlar, d’una banda, de la bona alimentació, ja que un dels objectius del nyamnyam és el de treballar i difondre les bones pràctiques en el menjar. Però d’altra banda, per donar importància als processos d’intercanvi d’informació que envolten l’acte de cuinar. Ens interessa l’open-source de les receptes.

Ariadna: Ens posem a fer recerca en profunditat en funció del projecte que s’estigui portant a terme a nyamnyam. Per exemple, treballar amb l’Aimar Pérez Galí, amb qui vam començar a parlar del concepte de comunitas, en el marc de la seva participació a la primera edició del cicle “Todo lo que me gusta es ilegal, inmoral, o engorda”, ens va portar al tema de la fermentació, i a partir d’aquí vam començar a treballar la fermentació d’una manera molt intensa, quan en un principi no en teníem ni idea. Això ens ha passat amb moltes coses. Hi ha una investigació en marxa a través del menjar però hi arribem amb el treball. Sempre diem que hem volgut allunyar-nos de la gastronomia i apropar-nos al menjar però això és mentida. Hauria de ser gastronomia el que fem. La gastronomia és el que envolta el menjar i li dóna un context. El que passa és que és un concepte que, com tants altres, ha agafat unes connotacions diferents, que l’han convertit en una altra cosa.

Totes aquestes tendències al voltant de paraules com “gastronomia”, les llegeixo com a fruits de campanyes que el que aconsegueixen és, d’una banda, fer-nos consumir un producte determinat relacionat amb un sistema econòmic clarament capitalista i, de l’altra, transmetre als consumidors la sensació de responsabilitat, de poder de decisió, sobre unes condicions ambientals, socials i econòmiques que no estan a les nostres mans. Si realment vols afrontar tot això des d’una posició ideològica ferma, et trobes que resulta gairebé impossible seguir uns patrons polítics coherents en els teus actes quotidians. Em sembla que davant d’aquesta complexitat, la manera com funciona nyamnyam es troba molt en consonància amb aquestes idees, fins al punt que arriba a afectar tots els aspectes de la vostra vida.

Ariadna: S’ha arribat a un punt que és molt exagerat. I són dos extrems: tu pots comprar al Veritas o aconseguir posar-te a la cooperativa que sigui que hi ha al teu barri. D’altra banda, tot això afecta a altres aspectes de la nostra vida perquè, per a mi, si defenso les polítiques de cuinar i menjar d’una determinada manera, la meva relació amb els nens també ha de passar per aquí. Per a mi és tot el mateix. Per això de vegades la gent té la sensació que nyamnyam és tot un món. Perquè, és clar, estem parlant de menjar, però també de criança… és que és una casa! És un dia a dia, és un quotidià i és una relació amb totes aquestes coses. Sense voler-nos convertir en cap model de res. De fet, portar aquesta vida tampoc és fàcil, però és clar que tenim una preferència molt gran per aconseguir fer tot això, costi el que ens costi. No és fàcil ser artista i viure així. Però és el que hem triat: crear-nos un context nosaltres mateixos. És clar que podria ser molt més fàcil i ens ho compliquem però és que ens ho mirem des d’aquesta òptica perquè és una manera de viure.

En el moment de fer aquesta entrevista us trobeu a Madison. Heu passat dos mesos aquí, heu viatjat en família i esteu treballant tots junts. Però, com heu dit abans, nyamnyam és una casa i la quotidianitat familiar és molt important. Com ha anat l’experiència de treballar en un altre context?

Ariadna: Aquí, als Estats Units, hi ha una realitat que és molt forta: si tens diners, peses uns quilos, i si no en tens, peses tres vegades més. Aquí sempre és més car cuinar que comprar menjar fet. I això és una cosa que a casa nostra encara no és així. La relació entre el menjar, el poder i el control es fa visible en el fet que tothom és totalment dependent d’una sèrie d’hàbits degut a l’ús dels sucres en qualsevol tipus d’aliment. La majoria de la gent hi està totalment enganxada. Per a mi, tot això només fa que donar-me més empenta per treballar com ho estem fent.

Iñaki: L’experiència haurà estat una bona sotragada. Quan tornem a casa segur que ens adonarem que ens ha mogut moltes coses i ens portarà a qüestionar-nos com ens organitzem en el futur, tant a nivell laboral, com a nivell familiar, perquè està essent molt intens (de fons se sent a la Gal·la cantar alguna cosa). D’altra banda, aquí ens hem adonat que tota la feina que hem fet fins ara en formats molt diferents, ens serveixen per aquest nou projecte, “Eat Food”, que hem treballat i presentat aquí i que portarem amb el títol “COMIDA” al Teatro Pradillo, de Madrid, del 17 al 23 d’octubre. És el primer projecte firmat com a nyamnyam, sense convidar a un artista, sense ser un encàrrec, sense tenir format de taller… Hi ha una sèrie de coses que hem estat fent en els últims anys i que estan aquí. És una instal·lació i és també una cosa escènica, però sense formalismes, ni frontalitat. Podria ser un taller però no ho és. Podria ser un àpat, però no ho és… Aparentment es tracta sols d’una taula plena de llibres en constant canvi, on anem col·locant objectes, accions i aliments de manera casual. Aquest element té la potencialitat d’activar altres gestos col·lectius i de convertir-se en una cuina, en un àpat, o en una festa, com podria passar si ens trobéssim a casa d’un amic.

Pel què dieu, doncs, al Pradillo l’espai físic de nyamnyam, la casa on habitualment concentràveu el vostre treball i el dels vostres convidats, torna a quedar lluny. De tota manera, abans n’heu parlat com un element essencial de nyamnyam i pel que sembla és a través del gest de cuinar i dels elements propis de la gastronomia -com “allò que envolta el menjar i li dóna context”-, que aconseguiu fer referència a aquell lloc. Com és aquesta relació amb la casa i com la treballeu en la distància?

Iñaki: Crec que hem après molt a jugar amb la quotidianitat i a fer sentir a la gent còmode amb allò que està passant en aquell moment. La reflexió general de la gent que va venir a la presentació de “Eat Food” a la Universitat de Madison, era aquesta: una sensació de quotidianitat, com d’estar a casa d’algú. Ells estaven còmodes perquè no necessitaven tenir atenció, ni el punt de mira era un sol punt de mira. Tot passava de manera gradual. S’acostava més a una idea de festa, o d’entendre aquests tallers que fem en els quals no hi ha un director i tothom el segueix, sinó que es tracta de cuinar junts. Seguim perseguint aquesta idea de cuinar junts, de compartir coneixement i de pensar que potser la conversa és molt més interessant que no pas el punt de partida inicial que teníem, perquè la conversa ens porta a altres llocs. Aquesta atmosfera és potser el que estem intentant buscar ara: com podem transportar a altres llocs l’atmosfera que normalment teníem a nyamnyam? Com la podem convertir en altres formats? I potser ens desenganxem de la casa i comencem a generar coses a fora.