close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 octubre 2016
dreijahre. Foto de Jan Meier
Fer quelcom que no sembli art – entrevista a Anneli Käsmayr / dilettantin produktionsbüro

Glòria Guso

Anneli Käsmayr és membre fundador de dilettantin produktionsbüro, creat el 2003 a Bremen com a col·lectiu obert d’artistes que actuen al interstici conceptual entre l’art i la vida quotidiana. A través d’instal·lacions, intervencions i performances, el grup crea espais efímers que comuniquen a través d’un embolcall agradable, basat en l’experiència gustativa. Entre els seus últims treballs s’inclouen un cicle de sopars (Eating the forest), un foodtruck i un projecte de moda (Sloe – Tu thee good), un centre d’art efímer (Thisisnotashop), un projecte de restaurant de tres anys de durada, una botiga de discos (sex®shop) i un hotel (HOTEL). El grup dóna tallers i seminaris sobre el gust, la performance i l’hospitalitat com a pràctiques estètiques i implementa formats d’hospitalitat site specific. Anneli Käsmayr és, a més, investigadora predoctoral de l’IAEP (Institute of Aesthetic Practice and Theory) de Basilea.

La descripció del treball de dilettantin produktionsburo a la seva web diu que el projecte explora les fronteres entre l’art i la vida quotidiana mitjançant elements gustatius. Quan et vaig conèixer a Bremen fa uns anys estàves treballant en No ART Around, la publicació sobre el projecte “dreijahre”. Parla’ns una mica d’aquest projecte.

El projecte dreijahre va ser un restaurant amb una durada fixada prèviament de tres anys, o 1095 dies. El vam començar després dels estudis universitaris com un experiment sobre l’a prop que es pot arribar a estar de la quotidianitat fent art abans d’una bolcada. Abans havíem realitzat diferents projectes d’una durada limitada que s’acostava al comú en les exposicions d’art, un bar pop up durant dos dies, un cafè durant diverses setmanes, un hotel durant tres dies. Així que la idea de fer que fos més difícil de reconèixer com a art ampliant el marc temporal del projecte ens va semblar interessant. Tres mesos no era prou llarg, així que vam optar per tres anys.
Inicialment vam planejar fer la recreació d’un bar, però el lloc que havíem trobat disposava d’una llicència de restaurant, així que el vam convertir en un restaurant amb cafè, bar i un petit club secret al soterrani. Un compte enrere digital situat darrere de la barra marcava els dies que faltaven per a què l’espai transformat desaparegués, des del principi. Aquesta va ser, de fet, una estratègia molt poderosa perquè la densificació progressiva del projecte va fer que ens uníssim molt. No hi havia lloc per a la mandra. Crec que, en saber que el temps és limitat, canvia la manera en què perceps el teu propi treball i qualsevol cosa, realment. En el procés de creació del llibre que vam fer després de dreijahre, en una conversa amb René Block i Anna Bromley[[Spooning Away. Rene Block in Conversation with Anna Bromley and Anneli Käsmayr. in: No ART Around, Berlin, 2012.]], Block esmenta que ell mesurava tots els seus projectes temporalment, realment programant per un dia, tres anys, deu, quinze anys… Això impedeix que hagi una rutina i crec que hi ha molta energia en això.

La durada de tres anys va canviar totalment la feina per a nosaltres – aixecar-se cada dia per a fer alguna cosa que no necessàriament es veu com a art però fer-ho per tal de fer art va ser tot un repte, un repte agradable. Se sentia com convertir-se en restaurador cada dia, de forma molt conscient. Si li treus la immensa pressió financera, és un luxe tenir la possibilitat de ser un empresari i la ingenuïtat de fer-ho totalment verd i sense formació. Poder explorar la nostra pràctica artística cada dia. I vam poder fer-ho perquè vam tenir un soci que va confiar en nosaltres i en la raresa de fer un restaurant d’aquesta manera, cosa que va ser crucial per a tot el projecte.

Quina va ser la recepció d’aquest treball? ¿Eraa el públic conscient de que es tractava d’un projecte d’art i no només d’un restaurant cafeteria?

Com que la idea era aconseguir apropar-se el màxim possible al “no-art”, la recepció per part del públic va reflectir això, amb gent que només venia pel menjar i la beguda, com si fos un lloc social, i altres que estaven intrigats per el concepte de formar part d’una obra d’art. Crec que l’heterogeneïtat de l’audiència (i de les seves expectatives) era realment necessària per provocar la pregunta de si això podia ser realment art. Les preguntes interessants són aquelles que generen debat. En el procés de treball previ ens vàrem preguntar on hauria de tenir lloc aquest projecte i vam anar de viatge a Berlín i a Amsterdam per investigar ambients gastronòmics i descobrir com i on volíem estar. Ens vam adonar que si portàvem a terme el restaurant a Berlín, podíem perdre un factor important: l’heterogeneïtat del públic, corrent el risc que el projecte fos capturat per una certa multitud còmplice o del món de l’art, de manera que el dubte sobre el que el restaurant realment era desapareixia. Fins i tot en la petita ciutat de Bremen, on vam decidir situar el projecte, vam experimentar un públic canviant al principi, quan diferents tipus de persones venien a veure de què anava la cosa. Vam tenir molta sort, després d’un temps, de tenir un públic ampli format alhora per a famílies, parelles, gent de negocis, fins i tot gent gran les tardes de cap de setmana, i per estudiants. Molta gent del teatre i d’altres àmbits creatius venia regularment, també.

¿Per a dilettantin produktionsbüro, és l’hospitalitat una forma de seduir el públic?

L’hospitalitat tracta sempre de crear un ambient obert que faci que la gent se senti a gust i vulgui quedar-s’hi. El que pot sonar una mica innocent i superficial al principi per a nosaltres és una qualitat forta, la idea d’arribar a la gent genuïnament, fer-la gaudir de l’essència d’una creació total. Hi ha una certa màgia en l’ús de l’espai, el so, els materials, la llum i els elements gustatius per a crear alguna cosa que realment arribi emocionalment a les persones. El menjar pot fer-ho molt fàcilment, com també pot la música. A més, sent conscients de la nostra percepció sensorial, canvia la forma de reflexionar sobre alguna cosa. Un parla (i pensa) diferentment quan menja o beu.
L’interessant del menjar és que el gust i l’olfacte són processats en el sistema límbic, així que podem tenir una reacció emocional molt fort fins i tot abans que la raó entre en acció. Així és com fem servir elements gustatius per a seduir el públic, que es rendeix en aquest mateix moment.

Crec que aquesta habilitat d’arribar emocionalment a la gent és la qualitat principal del negoci de l’hospitalitat i potser fins i tot de l’art. No hi ha cap obra que no hagi estat creada per a no ser percebuda, apresa, replicada. Som éssers socials, volem tenir contacte, ser reflectits i inspirats.

SLOe. Foto de Andrea Lu­ehmann

En aquest moment estàs treballant en un projecte de tesi doctoral sobre com l’emoció i la cuina es relacionen entre si. Quin és el teu mètode de treball? Veus els treballs de dilettantin produktionsbüro com experiments o assajos d’aquest projecte d’investigació?

Per descomptat que els nostres treballs i l’experiència de com la gent reacciona a l’atmosfera que hem creat m’han portat a aquesta mateixa pregunta: ¿què és el que té l’experiència sensorial del gust i l’olor que pot desencadenar emocions tan fortes, bones o dolentes ? Què passa en el cervell, per a què el plaer que produeix un sabor agradable ens faci sentir bé a nivell holístic i què passaria si ens centréssim en viure moments d’aquest tipus més sovint? El 2014 la meva codirectora de tesi Andrea Luhmann i jo vam començar una sèrie de treballs sota el nom “Do thee Good” que se centra precisament en aquesta qüestió i ens vam adonar que era molt poc comú abordar aquest tema en el món de l’art . Sembla que hi ha poc espai per a “procurar-se benestar” en les arts. Per a mi és molt desagradable que molta de la gent que conec en el món de l’art, ja siguin artistes o curadors, estiguin sovint estressats amb el funcionament de l’art i de les seves dinàmiques de mercat. Hi ha una enorme sensació d’abús, d’expectativa, de pressió, d’estar mal pagats o no pagats en absolut, d’una competència que lògicament condueix a una piràmide, amb poques persones a la part superior i milers de persones a la planta baixa. La regla no escrita que l’èxit té més a veure amb pertànyer al lobby adequat pot crear bastant amargor, la gent pensa que pot calcular l’impacte del seu treball en lloc de centrar-se en fer la seva feina i gaudir-ne. I jo crec que això és poc saludable. El meu antic professor, Rolf Thiele, em va donar el consell potser més important que he rebut com a artista: fes el que t’agrada i fes-ho dins de l’art. I jo intento transmetre això als meus estudiants, també. Crec que gràcies a aquest aprenentatge sempre he confiat en un llenguatge que pot no semblar-se a un mitjà artístic, però que jo aprecio (sabor agradable). Vist així, el menjar és una cosa tan fàcil, pot haver-hi molta alegria en l’experiència gustativa més simple, prendre una maduixa fresca del camp a l’estiu o l’olor del pa acabat de fer! Molt seductor. D’altra banda, el nostre llenguatge és ple d’expressions que utilitzen termes relatius al menjar per a descriure emocions: podem confiar en el nostre instint visceral, hi ha coses que ens fan vomitar o digerim una informació. Sembla que hi ha una connexió històrica important entre l’intestí i la intuïció. Jo em serveixo molt d’aquesta connexió en tallers i consultoria.
Per això em vaig emocionar molt quan em van donar l’oportunitat de treballar en el projecte de recerca de SNF, “Cuinar i menjar com a pràctica estètica” de la Universitat d’Art i Disseny de Basilea, a Suïssa. És un projecte que investiga els punts de contacte entre els camps de la cuina i de l’art. Com a part de la meva recerca de doctorat em trobo amb molts experts de la feina amb el sabor: cuiners, productors, cambrers, perfumistes, forners, artistes, dissenyadors i també científics de diferents camps. És interessant veure com la majoria són apassionats de treball i a més és genial poder conèixer a persones que inspiren. He après molt sobre els diferents enfocaments per veure i concebre el gust culinari en entrevistar-los.

Darrerament s’han celebrat alguns esdeveniments entorn al menjar i l’art, per exemple els organitzats per Entretempo Kitchen Gallery a Berlín i París. Creus que la feina que desenvolupen dilettantin produktionsbüro i altres artistes que treballen en el mateix àmbit pot aconseguir el mateix efecte en un esdeveniment tan gran amb gran quantitat de projectes similars o que, per contra, la recepció pública de l’obra resulta completament diferent?

Aquesta és una pregunta difícil, perquè em resulta difícil agrupar tots els diferents enfocaments del menjar i l’art, tal com ho és amb la pintura o la instal·lació. Al final és només una qüestió de similitud del medi, però el resultat artístic i l’actitud de cada creador pot variar lleugerament o fins i tot molt. No obstant això, per als nostres projectes necessitem que almenys una part del públic sigui aliè a l’art i també un cert recolliment espacial, també a causa de que sobretot treballem de manera site specific. Ens agrada la fricció que ve d’alguna cosa que no compleix amb les expectatives. Així que si ens donessin la possibilitat de treballar en un museu, probablement el convertiríem en un bar musical, però un de molt econòmic. O una botiga xunga de regals que realment vengués coses. Igual que quan vam muntar una botiga de discos a una galeria amb el col·lectiu d’artistes / músics SEX. I m’agradaria poder haver vist el Double Club de Carsten Höller a Londres, però just va coincidir amb el pic de treball del nostre projecte de restaurant “dreijahre”.

Per tant, un festival d’art i menjar seria bastant difícil per al treball de dilettantin produktionsbüro, però qui sóc jo per predir quina seria la recepció del públic? Tinc amics que diuen que van tenir el moment musical més màgic de la seva vida en un concert de tal grup a tal festival ple de gent en què hi havia totes aquestes altres opcions … Jo sóc més de les que va a un concert en una sala i després marxa a casa o a un bar. Però, de nou, sé que la nostra percepció sensorial està composta per moltes coses diferents: l’espai físic que envolta, la manera de ser de la persona, amb qui està, si està descansada … Per això estic molt emocionada ara que vaig a conèixer a un altre expert, Charles Spence, un psicòleg experimental d’Oxford, que ha fet un gran treball de recerca en aquest àmbit.

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

Publicacions

10 octubre 2016

Fer quelcom que no sembli art – entrevista a Anneli Käsmayr / dilettantin produktionsbüro

28 novembre 2019

Internacionalització

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)