close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 juliol 2015
Colau y Carmena conversando el pasado mayo
Obietats i reptes. A partir de la política actual

Marina Vives


Demà es compleixen quatre setmanes, el primer mes, d’un ajuntament liderat per una alcaldessa a Barcelona. Primera dona que arriba a la màxima posició de representació política municipal a la capital catalana. Sorgida de les mateixes eleccions municipals, una altra dona es converteix en alcaldessa de la capital espanyola. Primer element innovador: dues dones són simultàniament alcaldesses de les dues ciutats més importants d’aquest regne esquerdat.

Segona qüestió a destacar: aquestes dues dones són a més representants de grups polítics generats específicament per a l’ocasió, “des de baix” (el que en anglès es coneix amb la bonica i dinàmica expressió de “bottom-up”). I totes dues lideren grups polítics de base ciutadana, amb un discurs molt clar basat en el canvi. La necessitat d’aquest canvi emergeix en tots dos casos de la història recent, no només a nivell local, sinó també regional, estatal, i fins i tot mundial. La idea de ser la figureta més petita de la matrioska ens havia estat inculcada: crèiem estar ubicats -com a societat, com a ciutadania- en un una dinàmica voraginosa la cúspide de la qual ens semblava inabastable (Gramsci ho va anomenar “hegemonia cultural” de la classe dominant). Explicant-nos que no tenia per què ser-ho tant –d’inabastable-, que podíem accedir, que podíem decidir, que podíem incidir, van guanyar. I van guanyar, a més, perquè les seves biografies així ens ho testificaven; el poder de l’activisme triomfant d’una banda, la seducció de la ideologia impecable, de l’altra.

Tercer element a considerar: tant el govern d’Ada Colau com el de Manuela Carmena té més enemics poderosos que amics invisibles. Encara que s’hagi demostrat que el 99% sí que té accés, que amb perseverança i il·lusió (quina paraula més enganyosa) “sí que es pot”, en aquest apartat, les diferències sí que són notòries: Colau té a favor seu una estructura prèvia conservadora i crítica però relativament dialogant. Carmena per contra se les ha de veure amb un context d’extrema dreta maquillada, una herència complicadíssima que la fa d’entrada més vulnerable, però no per això menys necessària.

Per a molts, a més, l’encara calentet “oxi” grec ens té ben excitats. Només com apunt, aquest “NO” no s’ha de llegir -únicament- com un no contra la il·legalitat, la immoralitat i la desesperació d’un deute impossible de pagar. També s’ha d’interpretar com un vot de confiança a un partit que va guanyar unes eleccions prometent precisament una voluntat de canvi, canvi que va afermar duent a terme aquest referèndum. Sota la seva responsabilitat, sota el seu govern, no hi haurà més decisions preses sense el consentiment dels seus electors, sense el poble al que representen. Per a molts, això és causa d’excitació perquè precisament, retorna una mica de sentit comú a un sistema “matrioskal” -hegemònic- capitalista, liberal i neci, que ens havia llançat a la dreta o el buit.

Així les coses, si considerem aquestes múltiples -i comuns- realitats ciutadanes; aquests discursos socials; aquestes pràctiques laborals, polítiques institucionals, aquestes crítiques de context… I tenint en compte aquesta aparent realitat política nova, amb molt potencial i extremades rèmores, amb urgències socials que escometre (també els artistes, curadors, programadors, crítics, gestors som ciutadans majoritàriament vulnerables), sorprèn que a algunes persones del món de l’art els hi agafi per tenir por, una por possiblement víctima (o botxí), que assumeix que la cultura no és prioritària. Una por al fet que les grans mesures socials s’emportin per davant les micro-polítiques culturals, que la mal anomenada “alta cultura” segueixi sense tenir lloc o cabuda, que sigui definitivament declarada no urgent. Que l’art contemporani, de vegades tan elitista o banal, no sigui entès com el que realment és quan compleix la seva funció: la d’eixamplador de límits, medicina per a l’esperit crític, necessitat vital i experiencial per a molts, font de producció, discussió i intercanvi; font de reflexió, d’educació i debat.

Com en altres moments de la història, és moment -sempre ho és- per a l’art i la cultura. I és indubtable i atractiva l’oportunitat que tenim perquè el context no només exciti la nostra vessant crítica, sinó també la nostra capacitat d’emissió. Potser sí que hem de seguir desitjant que els discursos institucionals oficials i els íntims vagin algun dia en el mateix sentit; que es financi la cultura; que es promogui la producció artística; que s’aplaudeixin els discursos crítics i es valorin com el que són. Que s’instauri d’una vegada per totes la centralitat de la cultura. Que els nens creixin en aquesta nova etapa fent-se preguntes quan no entenguin alguna cosa, enlloc de menysprear-ho d’entrada com feien els seus pares i avis quan no entenien alguna cosa. Que aquestes dues grans dones ens vegin, i que nosaltres puguem veure’ns amb elles, i el més important, que això passi també més enllà d’elles.

El repte es troba, també, a la teulada de l’art. Si l’antagonisme ha arribat a la representació política, és urgent generar paral·lelismes en la institució artística, no només produint noves exposicions i assajant nous formats, eixamplant o tensant discursos, també assumint que l’ampliació dels límits i l’accés institucional és una cosa personal. Citant a Andrea Fraser: “amb cada intent d’evadir els límits de la determinació institucional, d’abraçar l’enfora, expandim el nostre marc i portem més de l’enfora dins del nostre món” (Andrea Fraser, 2005, traducció pròpia [[cita original: ” With each attempt to evadeix the limits of institutional determination, to embrace an outside, we expand our frame and bring more of the world into it. But we never escapament it “]]).

El que considero urgent copiar del nostre moment polític és la valentia, sensatesa i metodologia que han portat a Barcelona en comú i Ara Madrid on són. El canvi és necessari en qüestions com la presa de decisions en l’àmbit cultural, en les eleccions de directors de museus públics, en com es distribueixen els recursos. Potser ens haurem de plantejar i assentar com a fonament la cultura lliure i la gestió col·lectiva dels recursos que compartim, pot ser que sigui el moment de sortir de la institució, de la corporeïtat i poca flexibilitat dels edificis. En qualsevol cas, és imprescindible que aquesta nova centralitat (per protagonista, no per posició política) del discurs perifèric no succeeixi només en l’àmbit polític, sinó que afecti i contamini profundament l’esfera cultural i artística. Ha arribat el moment que puguem cedir pas ja a nous (i sempre necessaris) discursos perifèrics que eixamplin, en un futur, el nostre món actual.

La Marina es va passar els dos primers anys de la seva vida sense parlar: els hi van dir als pares que estava interioritzant. I tot i que ja fa un temps que ha après a parlar, segueix necessitant interioritzar. Per a després sacsejar, dubtar, ordenar i desordenar, celebrar. Hi troba política a molts llocs, i té un especial interès en allò subaltern, el “commons” i en els punts on tot això impacta amb l’expressió creativa.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)