Objectivitat i atzar: un show a Brussel·les

Nombres, relats, l’entramat, les convencions, els mecanismes de circulació i consum del discurs, i imatges superposades que creen nous relats seguint una lògica d’intervenció i referencial, és l’esperit i l’essència de l’exposició que la galerista Elisa Platteau organitzar al setembre de 2012 al seu apartament, paral·lela al show de la seva galeria de Brussel·les, que exhibia peces de l’artista Pieter Vermeersch. L’exposició consistia en un site specific d’aquest últim artista (Untitled [Black 0-100%], 2003-2012): una gradació del blanc al negre en sentit contrari a les agulles del rellotge pintada a les parets de dos espais connectats, de la mateixa dimensió, i la invitació feta a un grup de curadors a intervenir aquesta exposició.

El més interessant de la idea rau en la seva condició referencial, on un curador convidat dialoga amb la curadoria d’Elisa, amb la intenció de sobre-escriure i intervenir la mateixa a través d’una selecció d’artistes que no només dialoguen amb l’obra de Vermeersch, sinó també entre ells mateixos i les seves obres. El primer curador convidat va ser Moritz Kϋng, mentre que els artistes Ignasi Aballí, Luz Broto i Oriol Vilanova, a més d’intervenir la peça de l’artista belga, originaven una interacció mútua: un cúmul de senyals i transgressions contextuals conceptuals i generacionals. Segons paraules del seu curador “Les posicions eren numèriques, (els retalls de diari fets per Ignasi Aballí), fenomenològiques (el vídeo de Llum Broto) i meteorològiques (les postals d’Oriol Vilanova)”.

Les posicions revelaven un entramat i estructura abstracta que al seu torn generen noves formes de significació i coneixement. S’utilitzen així determinats paradigmes comunicatius per activar una reflexió sobre fenòmens o circumstàncies en les que regeixen les lleis naturals, matemàtiques o l’atzar, i que manifesten també una subversió de determinades convencions en qualitat de canals de comunicació tradicionals o de transmissió de la informació.

Un exemple és l’obra de Luz Broto, que suscita el màxim interès en la seva qualitat transgressora i en el seu diàleg espai interior-exterior, com dos mons només separats pels vidres de les finestres que s’entelen a mesura que té lloc una conferència de l’artista Ignasi Aballí. Es tracta d’un vídeo de l’artista que grava la veu d’Ignasi i el procés d’entelament dels vidres del lloc, sense que en tinguin consciència els participants (entre els quals hi havia Oriol Vilanova com públic). Broto posa de manifest la naturalesa subversiva de la peça i el seu joc amb el discurs legitimat i la conducta passiva dels assistents a l’esdeveniment.

Oriol Vilanova, per la seva banda, mostra dos díptics de la sèrie “Això és tot”, col·lecció de postals de postes de sol del món sencer. El diàleg amb la peça de Vermeersch es dóna a partir de la seva ordenació cromàtica, la seva concordança ideal amb una realitat explotada turísticament. La postal mateixa és una espècie de contenidor místic de llocs i moments de gran valor, com un amulet que ofereix al turista la possibilitat de contacte amb l’esdeveniment sublim. Si es mira bé, també apareix en la seva peça aquest toc fenomenològic que juga amb l’establert, allò ritual i allò banal.

La peça d’Ignasi, críptica, sembla deixar-ho tot a l’atzar. En ella, una gradació numèrica converteix el procés de lectura de diaris en un acte matemàtic. Un altre tipus de gradació informalment disposada ens porta com en loop a la mateixa pregunta: objectivitat o atzar?