close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

04 març 2013
404438_10151317752087695_1377085202_n.jpg
Pedres, Poetes i croquetes amb David Bestué

Em trobo una tarda amb en David Bestué perquè m’expliqui la seva exposició “Piedras y poetas” a la Galeria Estrany · De la Mota. A David Bestué, la majoria el coneixem per les seves accions -a casa, a Mataró- junt amb Marc Vives. Aquesta vegada el seu treball és individual, i el format, l’escultura; algunes presents a la sala, d’altres fotografiades.

A la Galeria Estrany · De la Mota hi ha el costum de que l’artista que exposa en convidi un altre a intervenir en una taula, la Glass Cavinet, i en aquesta ocasió Bestué ha convidat a Jonathan Millán, il·lustrador de Miguel Noguera. Els qui coneguin els Ultrashows o llibres d’en Noguera, saben de quin tipus d’humor calcen. Les escultures de Millán, de petit format, semblen fetes amb plastilina per part d’un nen hiperactiu, un nen que pensés a representar, per exemple, el dit d’una actriu porno sobre dues boles, o el bust d’Isabella Rossellini amb forma de Tintín. Començo per Jonathan Millán perquè el David, com a bon amfitrió, va començar presentant l’obra de l’artista convidat.

“De poetes i de pedres” és el nom de l’exposició de Bestué, un recorregut per la història de l’art català i els seus grans tòtems: romànic, modernisme, gentrificació post-Olimpíades del 92…

Les pedres són el material amb el que es construeixen escultures, arquitectura i paisatges urbans, i també són la matèria testimonial, present però muda, de la història. Haver estudiat o conèixer bé la història de l’art fa que de vegades es perdi una mica el respecte per aquests “grans moments” que configuren la identitat patrimonial d’un país, a força de ser repetits, recuperats i legitimats en el decurs del temps. Moltes hem passat per semblant procés davant els grans estendards del Modernisme; aquestes vaques sagrades del turisme. El camí a través de la Gaudifília / Gaudifòbia / Gaudí-fàstic. Aquestes ganes de fer el gamberro, riure-se’n dels genis i fer d’ Èdip matant al pare.

I Bestué ho fa. Amb el coneixement de qui estima l’art però no pot evitar perdre el respecte per tota la solemnitat que envolta la lliga dels grans artistes.

“Trencadís”, fet amb vitralls modernistes trencats i trossos de vidre de litrona Xibeca (¿què hi ha més mediterrani que el Modernisme i la Xibeca?). A “Brocheta” un ferro travessa una moneda grega, estuc romà, pedra d’ermita romànica, base d’escultura gòtica, altar barroc, motllura neoclàssica, fris neogòtic, guix modernista, maó de Bellvitje i policarbonat. La broqueta de tota la vida en versió trossos de materials sintetitzant la història de l’arquitectura catalana per estrats cronològics. O a “Clarà con problemas”, un panell de conglomerat imitant el marbre oculta una escultura de Clarà -aquí ens escola també la broma de “fer-li ombra a Clarà”. Són alguns exemples d’aquesta exorcització dels grans moments de la història i el seu llegat artístic.

Els poetes, com indica el títol de l’exposició, també hi són presents. Algunes obres parteixen del fragment d’un poema o es realitzen amb les mateixes premisses que se’n construeix un: la lluita contra la pàgina en blanc, alternant buit i lletres que configuren paraules, tipografies que també són so i significat. A “Haiku cutre” -papallona i led tacats en una aspirina dissolta en guix-, o en ocultar una bola sota diversos materials menys nobles en forma de cub i abandonar la peça en un lloc indeterminat d’Espanya, Bestué procedeix de forma similar a l’elaboració d’un vers.

David comenta els poetes que ha llegit; entre d’altres, apareix Mallarmé, el poeta per al qui la materialitat del llenguatge, allò pulsional i evident del món físic, era tan important com els conceptes. Mallarmé i el llenguatge com a material, el poder generador del buit i les lletres i diftongs com a carn i ànima del poema. El valor màgic de la paraula en el caràcter doble de la poesia: revelar i velar. En unes de les escultures de Bestué, “el beso”, atrapa en una estructura metàl·lica i buida la saliva de dos amants. La forma, la construcció, tanquen la matèria, com les paraules, sons i fonemes remeten a significats que al seu torn remeten a coses. El joc de significats i signes de “verdad rodeada de lo falso” i “perro-perro”, o la tensió entre natura i raó a “ángulo recto en arbusto” o “Bizcocho Benet” comparteixen aquesta necessitat de la poesia de situar-se en els límits del llenguatge, contra els seus motlles.

Croquetes era com li hauria agradat al David titular l’exposició. Però tal vegada hauria sonat estrany: “David Bestué, Croquetes a la Estrany · De la Mota”. El concepte croqueta hi era perquè les seves escultures barregen ingredients i materials que contenen-arrebossen d’altres materials, que barrejats, juguen a ser una altra cosa. Segons sembla, Gaudí també es va dedicar a arrebossar animals amb guix per a extreure’n motlles i fer les escultures de la façana del naixement a la Sagrada Família, tema que va obsessionar en Bestué i del qual ja va parlar en el seu llibre “Formalisme pur”. Omplir materials amb d’altres materials, significats elaborats i accions recobertes de forma. Fer croquetes amb la història de l’art.

Com diria Mallarmé, “mais l’acte s’accomplit“, l’acte es realitza a sí mateix. Allò que roman representable dels fets són els signes que llegim, interpretem. A la galeria queden les peces, les fotografies, els signes que testimonien un procés, una acció sobre la matèria. La majoria d’obres d’aquesta exposició es poden reactivar en ser explicades, descrivint com van ser realitzades, funcionen també en ser narrades, descrites amb d’altres signes, que són les paraules. Passar de l’acció a la forma i de la forma a l’acció.

“I bec ginebra amb gel. No en vull saber res de cariàtides”. Joan Vinyoli.

Irina Mutt segueix citant a Annie Sprinkle.

Media Partners:

close