“Obras públicas” de Nicanor Parra – a la BNE

Public Works (Obres públiques) era l’opció que Nicanor Parra (San Fabián de Alico, Xile, 1914) havia triat per un dels seus llibres inspirat en pòsters, rètols i propagandes comercials per tal de mostrar que es podia dir alguna cosa més que el missatge publicitari. Com va comentar l’any 1989 durant una entrevista realitzada per Ana María Foxley: “Per primera vegada em vaig interessar l’any 1945, per exemple quan vaig veure un rètol que deia “Say it with flowers”, i a baix hi havia el telèfon. A mi em va semblar una meravella”. Finalment, el llibre va ser titulat ‘Proyecto Manhattan’, nom que, com se sap, també va ser donat al projecte de la bomba atòmica. No obstant això, l’edició, pensada per a dur-se a terme als Estats Units, tampoc no consta -almenys en tota la documentació consultada- com una de les seves obres publicades.

D’aquesta manera, amb aquests antecedents, l’exposició que pot veure’s a la Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE) i que porta per títol, ara sí, “Obras públicas”, posseeix connotacions que van més enllà de mostrar un recorregut panoràmic de l’obra de Parra. Comissariada per Ignacio Echevarría -i organitzada per la BNE, la Fundación Aqualogy, la Pontificia Universitat Catòlica de Xile i Aguas Andinas, S.A. Dividida-, la mostra del Premi Cervantes 2011 està centrada en el visitant no coneixedor de l’obra de Nicanor Parra i es divideix en set seccions audiovisuals: ‘El llarg camí cap a la antipoesia’; ‘La muntanya russa’; ‘L’esclat de l’antipoema’; ‘Poesia i antipoesia’; ‘Física i antipoesia’; ‘La màscara de l’antipoeta’ i, finalment, ‘Religió i mort’.

Home de ciència, físic i matemàtic, Nicanor Parra se serveix de les paraules per reordenar un món fragmentari del qual va ser conscient per primera vegada durant les seves estades a Anglaterra i Estats Units, lluny de la tradició i els valors de la veu de la seva mare, Clara Sandoval, a la qual l’exposició dedica un lloc destacat. A cavall entre dos móns –“Jo vaig arribar a Anglaterra, vaig arribar a Oxford i vaig percebre alguna cosa en l’atmosfera, vaig sentir dos tipus de forces. Percebia per una banda a Shakespeare i per una altra a Newton”, va dir en una entrevista l’any 2001 a Manuel Jofré-, Parra aplica el sentit comú a les seves creacions, el que el porta a “atacar” la poesia per fer poesia: “LA / POESIA / MORIRÀ / SI NO / SE L’ / OFÈN / cal / posseir-la / i humiliar-la en públic / després es veurà / el que es fa” (Artefactos, 1973). Sorgeix així l’anti-poesia, síntesi de la contradicció que mostra les paradoxes de la vida quotidiana mitjançant la interpretació del seu llenguatge tret fora de context. Llenguatge pla, clar, sense artificis, que arriba al capdavant a través del cor: “Que el poeta no és un alquimista / El poeta és un home com tots / Un paleta que construeix el seu mur:
/ Un constructor de portes i finestres. / Nosaltres vam conversar / En el llenguatge de tots els dies / No creiem en signes cabalístics” (Obra gruesa, 1969). L’anti-poema no pren partit per res ni ningú, és la seva naturalesa ser subversiu, irònic i sobretot antiheroi.

Més enllà de l’anti-poesia, l’exposició ens parla dels anomenats ‘Treballs pràctics’, grup de 39 objectes de rebuig amb llegendes en paper. Obres sovint equivocadament confoses amb el que coneixem per “poesia visual”, en què la forma té un paper decisiu davant el text. Els ‘Trabajos Prácticos’ de Parra treballen amb i per a la poesia, si bé no pot negar-se un fil comú -l’exploració de les fronteres interdisciplinàries- entre totes dues. Pertanyen també a aquesta recerca de la superació del llibre obres com les ‘Tablitas de Isla Negra’ (1976), 90 trossos de fusta de rebuig amb dibuixos a bolígraf, i les ‘Bandejitas de La Reina’, 80 safates de cartró amb dibuixos i frases a ploma.

No vull acabar sense parlar d’una altra de les obres que es pot veure en aquesta mostra. Es tracta de ‘El quebrantahuesos’, periòdic mural de l’any 1951 i que es descriu com un treball de poesia visual elaborada amb retalls de premsa. Estant davant d’ell no vaig poder evitar recordar a William S. Burroughs i els passatges del seu llibre ‘La revolució electrònica’, en què parla d’un món irreal però alhora real perquè està succeint i és possible gràcies al “balboteig” de la premsa diària. Davant d’aquesta manipulació fragmentada, Burroughs proposa una premsa clandestina que mitjançant la tècnica del cut up (retallada) la contraresti. Se sap que els escriptors de la generació beat, a la qual Burroughs va pertànyer per temps i espai, admiraven l’obra de Parra, i atès que ‘La revolució electrònica’ va ser publicada l’any 1970, les conclusions que d’això en podem deduir són dispars però també predictibles. El que sí podem atrevir-nos a proposar és que el seu diari mural va més enllà de la poesia visual en re-nomenar i alliberar el món.