Obscenitat divina

Tot el món l’ha vist. És a les pantalles. El “Gangnam style” és l’últim fenomen de les xarxes socials. La seva durada sembla efímera, com qualsevol moda. Però el que diferencia els actuals fenòmens de masses planetaris de les no tan antigues modes de la societat de l’espectacle (els Beatles?) és una variació en la seva durabilitat que qüestiona fins i tot la seva pròpia condició de moda. La definició de la moda s’aproxima cada vegada més a la de la novetat de la novetat, l’última de les innovacions de consum generant-se en la immediatesa de l’ara. El vídeo d’aquest cantant coreà, el nom del qual s’assembla, no per casualitat, al d’una consola, PSY, és un fenomen social que ha trencat totes les barreres de visites a Youtube. El tema ha suposat la mundialització d’una subcultura adolescent originada a Corea del Sud el gènere és el gènere de la qual és el K-Pop, una barreja de música occidental que refon l’electrònica, el dance i mil coses més al costat de l’actitud energitzant del pop japonès. El “Gangnam” es troba també al centre del debat teòric dels nostres dies, doncs fins i tot Slavoj Zizek (qui si no!) li ha dedicat unes paraules en una de les seves conferències més recents, descrivint-ho com d’”obscenitat divina”. Òbviament, per a un materialista com ell, això ha de ser el més terrenal d’allò terrenal. “Justin Bieber és història, res a fer amb els milions de visites del pseudoball a Youtube …” i coses per l’estil, ha dit.

Sens dubte, el més interessant del fenomen no està en la seva mateixitat com a cosa, sinó en els efectes que produeix en milions de “practicants”. En aquest sentit, s’ha produït des del naixement de Youtube una revitalització del videoclip tradicional adaptat al nou canal de difusió global, cosa que ha incentivat la imaginació d’internautes i consumidors avorrits, que es troben ara davant la possibilitat de fabricar el seu petit videoclip, llançant-lo acte seguit a la xarxa. La proliferació del mash-up com a gènere compositiu en l’era digital només pot ser comparat amb aquella intuïció de William Gibson: “els músics, avui, si són llestos, fan circular les seves noves composicions per la xarxa, com pastissos posats a refredar a l’ampit d’una finestra, i esperen que altres persones les re-elaborin anònimament. Deu seran un desastre, però la número onze pot ser genial. I gratis. És com si el procés creatiu ja no estigués contingut en l’interior d’un crani individual, si és que alguna vegada hi ha estat”. (Mundo espejo, p. 75). Tot i que el “Gangnam” no és el resultat d’aquesta forma de creativitat, la seva difusió es beneficia d’aquesta creativitat col·lectiva que consisteix en coreografiar una situació (en aquest cas un ball) a una cançó i a una multitud de gent separada en el temps i en l’espai.

La més famosa d’aquestes recreacions paròdiques del “trot de cavall” és la que ha realitzat l’artista (i dissident) xinès Ai Weiwei al seu estudi. Però la gota que ha fet vessar la paciència de qui això subscriu és la rèplica occidental del videoclip de Weiwei, a càrrec del seu col·lega Anish Kapoor, i secundada per l’staff d’alguns museus d’art, galeries i amb la participació d’altres artistes i crítics. La seva difusió és la seva única raó d’existència.

Dic “occidental” perquè l’acció s’assembla més a una gran campanya de publicitat en la lluita geopolítica i econòmica entre Orient i Occident: a una censura li segueix una contrarèplica i demés. Estratègies que es van aprendre durant la Guerra Freda i que algú les activa. El videoclip en qüestió es presenta com una campanya de solidaritat i suport a Weiwei, i també és una campanya a favor de la llibertat d’expressió i la llibertat de paraula. No fa molt, quan als artistes se’ls demanava col·laborar en una campanya pro drets humans o qualsevol altra causa social i humanitària, realitzaven un cartell. Ara, alguns passen d’un tipus d’escultura suposadament transcendent i elevada a fer literalment el “gañán” (o el “Gangnam”). I tot això, amb un esbalaïment únicament explicable per l’efecte homogeneïtzador del mainstream cultural, econòmic i social. A la meva anterior entrada a A*DESK, ja circumscrivia aquests dos artistes (com dues sabates del mateix número però de diferent peu) en l’espectacularització de l’art al màxim nivell. Ara, l’equació art = capital = espectacle troba en el “Gangnam” de Kapoor la seva més cínica representació. I el món de l’art ho celebra, o se celebra a sí mateix. No és qüestió de posar-nos moralistes sobre quines causes al món són més urgents i resulten més atroces que les tribulacions d’un artista xinès; sinó d’interrogar-nos sobre què passa quan les reivindicacions artístico-polítiques de l’art parlen en un llenguatge i en un canal que invalida, de facto, tot allò benintencionat que es proposa.