Ombra d’Estocolm, jo t’evoco. Sobre el “renascut” Museo de Arte Moderno de Buenos Aires

Per al beneplàcit dels lectors de Heidegger, es parla només dels museus quan no funcionen, quan tenen problemes de pressupost, d’administració o de programació. El millor seria no parlar-ne tant i poder usar-los: que el museu desaparegui de la vista de tots com el sòl en el qual estem aturats. En aquest sentit, esperarem que almenys per un temps no es parli tant del Museu d’Art Modern de Buenos Aires, que l’any passat va quedar al mig d’un gran enrenou mediàtic i ara acaba d’estrenar programació i equip curatorial.

Volem que es parli d’ell sols com a objecte de la història institucional, en un futur llunyà: que es parli en llibres. Volem que en parlin altres, en definitiva. El que menys volem és que el museu es posi a parlar de sí mateix. Encara que hi ha alguns indicis que apunten a que més que mai, es resisteix a perdre el centre de l’escena, just quan podria tornar-se una caixa negra i utilitzar-se amb la confiança indiferent que Adolf Loos sentia per les taules sense ebenisteria. Una allau de mostres individuals de pesos pesants de l’escena local, un permanent fluir de revistes i textos de difusió, una directora que es refereix al lloc amb un innovador hiporístic. (Cal recordar que “el Moderno” com l’anomena, ve de romandre tancat gairebé una dècada sencera?) I una descripció de l’obra d’una artista com a metàfora de la tornada a la vida del mateix museu són signes de certa, ehem, auto-referencialitat.