close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 novembre 2013
Frieze Masters 2013. Stand con obras de Judy Chicago. Cortesía Riflemaker
Londres: impressions sobre el capital

Rosa LLeó

Londres mai deixa de sorprendre’m. Els seus barris muden, es reinventen i moren a tota velocitat. L’any 2011, l’est de la ciutat -fins aleshores connectat amb el centre només per sòrdids autobusos- va estrenar una línia de metro de nord a sud que el connecta directament amb la City. Immediatament després, executius amb vestit-jaqueta van començar a treure-hi el cap i a muntar botigues de bicicletes en aquests barris jamaicans. Al decadent edifici on vaig viure al 2006 i al que em prevenia d’arribar acompanyada per la nit, han obert una gran botiga vintage a la planta baixa i al pub de la cantonada, aquell amb olor ranci de cervesa, ara forma part d’una coneguda cadena de “gastro pubs”. La història de sempre, aquesta vegada vista des de la distància, i per què no, amb certa nostàlgia.

Londres és un lloc fantàstic per a observar el neoliberalisme en tot el seu esplendor. Allà, la confusió entre el passat i el present, el nou i el vell, es converteix en la millor mercaderia i l’alternatiu esdevé mainstream a una velocitat voraç. El món de l’art es converteix en un exemple excel·lent per retratar aquesta situació, adquirint el seu màxim esplendor durant el mes d’octubre gràcies a Frieze, el London Film Festival i molts d’altres esdeveniments que saturen a una ciutat ja normalment rica en oferta cultural. Com tota bona empresa creada sota el suport de capital financer, Frieze, que va començar l’any 1991 com a revista, s’ha convertit en una veritable corporació que inclou una segona revista Frieze d/e, publicada bilingüe alemany/anglès; dues fires, una a Londres i una altra a Nova York, i la Frieze Foundation, una fundació que durant els dies de la fira produeix projectes artístics, un interessant programa de conferències i sessions de cinema i de música.

Els estands de la fira s’han convertit en el menys interessant, un passeig per un supermercat de l’art, de figures més o menys consolidades les instal·lacions i vídeos de les quals es converteixen en collages i polaroids. Tot i això, les entrades a la fira s’esgoten cada dia, així com ho fan les de les principals exposicions a la Tate Modern o les d’un concert de rock al Shepherds Bush Empire. Gràcies a Saatchi i a les finances, a Londres l’art contemporani és pop. Les grans galeries de la ciutat com Lisson o Hauser&Wirth cada vegada tenen espais més grans i més seus a països emergents, i la Serpentine Gallery inaugura un nou edifici al mateix Hyde Park amb una ampliació realitzada per l’arquitecta estrella Zaha Hadid.

I quan el mercat de l’art contemporani -com el de qualsevol producte de luxe- es torna mainstream ha de reinventar-se per tornar a adquirir la d’exclusivitat. És d’aquesta manera com, quan ja s’ha rebentat taquilla, Frieze esdevé museu. L’any 2013 és el segon any de l’aclamada Frieze Masters, una segona fira a deu minuts caminant del pavelló principal de Frieze que recull “als grans mestres amb una mirada contemporània”. Spotlight és una secció comissariada per Adriano Pedrosa que recull un conjunt de galeries que presenten grans estands dedicats a un únic artista històric, intentant fugir dels clàssics del panteó occidental conceptual-minimalista. Mentre els comissaris i els artistes es delecten amb la qualitat museística de les peces, la sacrosanta història de l’art no amaga la seva condició de mercaderia. A més de per esnobisme, Frieze Masters triomfa perquè desplega una infinitat de referents, mestres i fetitxes per a tots els gustos. L’art de les tribus del pacífic conviuen amb obres de la pionera feminista Judy Chicago, Rembrandts, fotografies de l’africà Malick Sibidé, Gerhard Richters i rayogrames de Man Ray. Tot ben disposat, sense estridències, i sense haver de donar la volta al món per veure’l. Un fantàstic cas d’estudi sobre els nous camins de la lògica cultural del capitalisme tardà.

Rosa Lleó ha estat editora. Dels seus anys viscuts a Anglaterra s’ha quedat amb les frases curtes i amb els discos de vinil. Ara escriu i ocasionalment fa exposicions.

Publicacions

08 novembre 2013

Londres: impressions sobre el capital

20 febrer 2014

Feldmannia

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)