On són les obres mestres del nostre temps?

Si la noció d’obra mestra pertany a una categoria modernista de l’art, aleshores podem certificar que a la nostra postmodernitat, ja no hi tenen cabuda. Històricament, una de les tasques primeres de les anomenades obres mestres fou la de perioditzar. Aquesta qualitat de representar l’esperit del temps, el Zeitgeist, les arrossegava cap a una plusvàlua en el mercat, encara que en ocasions, la seva entrada al patrimoni de la humanitat les protegia dels vaivens mercantils. La pregunta que dóna títol a aquest text és òbviament retòrica, si bé hauria d’interrogar-nos per aquelles obres contemporànies que posseeixen o adquireixen una categoria representacional del Zeitgeist. Podria fer-se una enquesta entre professionals i aficionats a l’art per exemples d’aquestes obres dels últims deu o vint anys. Les respostes serien d’allò més variades. Si bé el mercat de l’art intenta inflar l’horitzó amb eternes promeses de “next-big-things”, la durabilitat d’aquestes promeses es rebel·len efímeres. Tot i això, el mercat segueix jugant el seu paper, potser no en la fabricació d’obres mestres, però sí en l’aixecament de monuments que aspiren a erigir-se com a símbols atemporals, a la vegada que representacions de conjuntures històriques.

Resulta a més a més inevitable, en qualsevol consideració sobre les obres mestres contemporànies, l’associació amb l’arquitectura i amb l’esfera dels arquitectes. Art i arquitectura. Em refereixo a Ai Weiwei amb el seu estadi olímpic a Beijing (2008, conjuntament amb Herzog&de Meuron); o més recentment, l’escultura ArcelorMittal Orbit d’Anish Kapoor (també amb motiu de les Olimpíades de Londres d’aquest any). En ambdós casos, es tracta d’un art en estreta aliança amb el capital i el poder. Si ara establíssim una altra enquesta sobre les obres artístiques que millor representen l’actual fase de capitalisme global, possiblement aquestes dues tindrien totes les butlletes. D’això se’n deriva (per fortuna per a nosaltres), que l’art per sí mateix és incapaç, ni tan sols mitjançant la polèmica i l’escàndol, de concentrar tota l’atenció mediàtica i impacte social que a qualsevol obra mestra se li reclamaria. L’arquitectura contemporània, o aquesta associació d’interessos entre poder i capital que he mencionat, ho aconsegueix, encara que fracassant a nivell crític, doncs malgrat la seva popularitat (o populisme), aquests nous monuments de la cultura de l’espectacle veten la seva pròpia entrada en el panteó, per excés i grandiloqüència. No ens serveixen. Resulta a més irònic que tant Kapoor com Weiwei hagin rendit tribut en temps recents al Monument a la Tercera Internacional (1919-1920) de Vladimir Tatlin; el primer, amb la seva torre a Londres, i el segon, amb Fountain of Light (2007), una “versió” personal del monument de Tatlin però com si d’una gran aranya de llum es tractés. Aquestes obres convertides en espectacles sols donen idea d’un estil post-modernista típic, citacionista, sense interès.

Potser, enlloc de mirar cap aquesta direcció, un tipus d’art més modest pot il·luminar-nos en la nostra indagació. És sabut que la Documenta de Kassel ha estat sempre el lloc on el volàtil Zeitgeist ha tingut una estança on materialitzar-se. La memòria acumulada de l’art gira la nostra atenció una vegada i una altra sobre la cita alemanya, i el pòsit va solidificant. Els noms, les obres, flueixen en la memòria col·lectiva. Documenta, al marge de que produeixi o no produeixi obres mestres, sempre ha estat generosa amb l’elaboració d’imatges que operen com indicadors del Zeitgeist. Existeix força consens entre la crítica en què la obra de la última dOCUMENTA (13) que millor aspira a ocupar qualsevol plaça d’honor és la de Pierre Huyghe. Untilled (2011-2012) té a la seva cartel·la explicativa els següents materials: “entitats vives i coses inanimades, fetes i no fetes”. Huyghe, un gran nom dins de l’art, pot agradar més o menys, tot i que aquesta obra, feta de matèria, animals i escombraries ,ha de ser presa molt seriosament. Seria ingenu no veure aquí també, el mercat (la cartel·la ho deixava clar), però la diferència respecte als anteriors exemples és notable.

La circulació d’imatges del no-lloc assenyalat per Huyghe amplifica el seu efecte, junt amb la mitologia oral i experiencial (qui va veure al gos llebrer i qui no!, o fins i tot, qui va veure Huyghe, i qui no!). Un ha de reconèixer amb pesar, que de la marató per la dOCUMENTA (13) i el Karlsaue, la instal·lació de Huyghe va quedar pendent. Tot i així, la circulació del record d’aquells que la van experimentar, pot ser suficient; Untilled esdevé l’obra que simbolitza l’esfondrament actual en el que s’endinsen les coses. El detritus i el compostatge com a metàfores del nostre esperit d’època, del nostre Zeitgeist. La bellesa del rebuig, del “no man’s land” i l’abandó, semblen alimentar un esperit en descomposició que necessita processar, reciclar, compostar… per esdevenir matèria renovada. No sabem si obra mestra, però Untilled mereixeria entrar en la categoria de obra no-mestra que representa la totalitat del món destil·lant els seus símptomes de descomposició.