Ossos i cartabons: Elena Alonso a Espacio Valverde

Composición de lugar, la segona exposició d’Elena Alonso a la galeria Espacio Valverde, és una d’aquestes mostres que un espera amb ànsia. La primera va ser fa dos anys, vaig aparèixer-hi per casualitat, sense conèixer a l’artista ni el seu treball i les obres que vaig trobar em van sorprendre i entusiasmar. Aquesta vegada vaig anar a l’esdeveniment amb les mateixes preguntes amb les que començo la segona temporada d’una sèrie de la HBO que m’ha deixat amb ganes de més: em seguirà intrigant? ¿es repetirà o farà alguna cosa completament diferent deixant-se pel camí els encerts de la primera part?

L’afluència era màxima, evidentment jo no era l’únic que havia quedat fascinat pels seus dibuixos i instal·lacions d’engranatges sortits d’estranys gimnasos. Però en aquesta nova exposició aquestes característiques maquinàries, que semblaven funcionar amb lleis de la física alienes a aquest món, han desaparegut. L’obra central de l’exposició és un cartabó enguixat que es converteix en un os impossible. La tecnologia es torna orgànica. I el que en l’anterior exhibició eren nombroses instal·lacions escultòriques, ara és una delicada peça de mobiliari en el tauler de vidre pintat, enmig d’un embolic d’objectes, línies i taques fosques, apareix un gran cercle blanc com si es tractés d’un pou al qual guaitar: un parèntesi enmig d’una mena de taula periòdica que ens suggereix les claus amb què entendre el món que ens envolta, però que al mateix temps ens proporciona una sortida alternativa a tot això.

Elena Alonso desplega estructures i formes que ens resulten familiars, però que no acabem de reconèixer. Composicions d’objectes amb reminiscències orgàniques que plantegen portes a d’altres plans. Les seves obres són planes com també ho són els dibuixos que formen els pòsits de cafè que solquen el fons d’una tassa i que els iniciats poden arribar a llegir. L’artista sondeja a consciència les fronteres del dibuix abstracte a través d’una una exploració innovadora que cerca ampliar les possibilitats matèriques i conceptuals d’un mitjà que en ocasions és ignorat en l’àmbit de l’art actual. Les seves obres estan compostes, no en va, per elements primigenis escampats en composicions cabalístiques que semblen respondre a preguntes que encara no hem aconseguit formular.

Alonso ens reubica en un espai-temps diferent, on ens convertim en una mena de xamans que estudien atents les composicions de les seves obres , que en aquesta segona temporada ens remeten a un passat, o potser a un futur en què la saviesa híper-tecnològica ha fracassat. Elena Alonso ha transformat les seves màquines en restes, i a nosaltres, els espectadors, en partícips de la seva particular recerca.