close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

14 març 2014
IMG-20140311-WA0002.jpg
Vers un altre art polític

José Luis Corazón Ardura


Resulta quotidià descobrir que el concepte de democràcia ha estat objecte de contínues crítiques i desplaçaments, propiciant el seu qüestionament des de la reflexió de l’art actual. Si l’art en les nostres societats apareix com una mena d’espai minoritari i elitista, la veritat és que caldrà considerar què ha de dir a l’hora de presentar-se com una reflexió que assenyali cap a les paradoxes pròpies del capitalisme. Benjamin i Adorno van considerar que l’art podia mostrar aquest aspecte d’actualitat que ve a significar l’expressió llatina hic et nunc (aquí i ara). Aquest és el cas de l’exposició itinerant, presentada ara al TEMP a Nova York, després del seu pas inicial al LOOP, com a símbol del capitalisme més agitat. Com afirma la seva comissària Imma Prieto, es tracta d’una exposició vídeo-gràfica el nucli de la qual s’articula en una certa resistència propiciada per una reflexió sobre la situació crítica de la política actual.

L’exposició es constitueix al voltant de tres conceptes que caracteritzen la situació de l’art en la societat: la crisi global del present, l’espai de la comunitat a un nivell individual i l’estat de la democràcia davant les seves contradiccions. Apareix també un component metafòric que assenyala cap a una deconstrucció de termes polítics com nacionalisme, estat, control o economia. Aquest caràcter de modernitat, en el sentit de venir a parlar des del present i l’actualitat, atorga també el seu espai a la posició l’espectador com a ciutadà i viceversa.

Com que l’art pot meditar conceptualment sobre el present, podem comprendre que sigui també una manera de fer polis, participant d’aquest caràcter incoherent visible en una democràcia viva i activa; que mostri espais d’hospitalitat i de resistència. Un art realista que sigui també l’oportunitat d’incidir en alguns aspectes que ens facin pensar sobre el que pot ser una veritable democràcia efectiva.

Que l’art actual especuli voltant de la seva posició com a eina de reflexió política vol dir que ha abandonat un posicionament des de la consigna. Si com deia Godard, l’art ha de fer-se políticament, el cert és que darrera aquesta voluntat que porta a creure que la democràcia és el millor dels mons possibles, hi habita també un cert escepticisme davant de casos específics com la immigració, el cost d’una vida hipotecada o l’estranyesa que suposa saber-nos al si d’un govern de les multinacionals.

Si el treball dels artistes seleccionats abandona el posicionament ideològic per situar-se en una posició crítica deslocalitzada, el fet que apareguin els mateixos problemes en diferents llocs, mostra que pot haver-hi un art que tracti a la política com una força viva, on ja no es tracti al públic com un simple espectador, sinó requerint la seva participació.

D’altra banda, caldria preguntar-se vers què caldria resistir-se artísticament des de l’actualitat. Què s’oposa a l’espai de l’art en la societat? ¿la seva innòcua presència com a element de reflexió? El que ha de plantejar un cert art polític és la seva desvinculació d’allò espectacular i adotzenat, per atendre les qüestions que han acabat convertint un cert estat de coses democràtiques com l’art en alguna cosa més que objectes destinats a la seva comercialització com a objectes de luxe. Si ja no pot romandre aliè al mateix lloc social on apareix, té l’oportunitat de fer-nos coneixedors de la realitat on vivim, des d’una perspectiva reflexiva i oberta.

José Luis Corazón Ardura està centrat en una certa poètica de la destrucció com a signe de la modernitat. Una escriptura que es desenvolupa a mig camí entre l'estètica i la literatura, això és, en l'absència pròpia de l'art.

Publicacions

14 març 2014

Vers un altre art polític

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)