Passat però no obsolet

Memorias de la Obsolescencia és una exposició sobre el vídeo com a mitjà artístic. La mostra, composta per 18 artistes en la seva majoria llatinoamericans, es pot visitar al Centre d’Art Contemporani Wilfredo Lam de l’Havana fins a l’1 de desembre. Totes les obres han estat cedides per la Col·lecció Ella Fontanals – Cisneros, l’objectiu de la qual és educar i posar en alça les cultures llatinoamericanes.

La mostra sembla un satèl·lit de l’exterior que ha aterrat a l’Havana. L’exposició bé podria estar en qualsevol sala de Barcelona o de Nova York. El públic de l’Havana que la visiti potser pensa el mateix que jo en llegir el títol de l’obra: “Memòries de la obsolescència”. De què? De l’estat general de Cuba? No, massa crític. De la Cuba pre-revolucionària?” Res més lluny de la realitat. Com ha informat l’emissora de ràdio nacional Radio Reloj que em va fer arrossegar fins a la sala, tracta sobre l’obsolescència implícita al medi del vídeo-art. Que el discurs cohesionador d’una mostra col·lectiva sigui el propi mitjà que utilitza és, a priori, simplista. No obstant això, l’exposició rebutja amb escreix aquesta idea.

Què implica que les 18 obres exposades comparteixin el vídeo com a mitjà artístic? El comissari de la mostra, Jesús Fuenmayor, parteix de la idea de la historiadora de l’art Rosalind Krauss que diu que el vídeo, així com la instal·lació, la performance i els mitjans digitals, inconscientment o no, tenen com a objecte el seu propi medi. Aquest narcisisme impedeix que hi hagi un distanciament real entre objecte i subjecte, motiu pel que el mitjà en si sempre forma part conceptualment de l’obra. El vídeo, amb la seva durada i la seva ubicació determinades en el temps, sempre és vist des d’un futur que el fa obsolet.

Marina Abramovic, Francis Alÿs, Alexander Apòstol, Donna Conlon, Song Dong, Jimmie Durham, Cao Fei, Magdalena Fernández, Regina José Galindo, Leandro Katz, Suwon Lee, Ana Mendieta, Yoshua okon, Miguel Ángel Ríos, Nicolás Robbio, Julian Rosefeldt, Melanie Smith i Francesca Woodman integren l’exposició. La majoria de les obres aquí mostrades són d’a partir de l’any 2000. Malgrat les diferències en l’ús del vídeo que fa cada un dels artistes, es poden observar diverses temàtiques clares en el conjunt: la crítica a la Modernitat i al “desenvolupament” als països anomenats perifèrics (“Modernos Salvaje: Los cuatro jinetes”, 2005-2007 d’Alexander Apòstol; “Crumpling Shangai”, 2002 de Song Dong; “Second Life Documentary Film”, 2007 de Cao Fei; “Tianguis II”, 2002 de Melanie Smith); el cos com a materi