Pelayo Varela a la Galeria Sicart: “Sota el traç de la desaparició”

Reflexionar mitjançant una acció simple, pensar en allò que es troba darrere de l’aparent per adonar-se, potser, que el rastre no és més que absència. Reconèixer allò visible com a símbol de l’invisible, assumir que allò que apareix és el rastre de la desaparició, del que ja no hi és. Traços entesos a manera de forrellat, claus que condueixen al bagul de la memòria personal i col·lectiva per tal de guanyar-li la batalla a l’oblit, de recuperar el que il·legítimament ens va ser sostret.

El treball de Pelayo Varela (Oviedo, 1969), que exposa a la Galeria Sicart de Vilafranca, parteix d’una reflexió engendrada en l’interrogant sobre la identitat. La seva investigació és, sempre, una manera d’apuntalar, no el dubte sinó la pregunta cap al jo. L’artista asturià fila un discurs sobre el subjecte a partir d’assumir la impossibilitat d’acotar els límits identitaris que intenten imposar-nos. Juga al seu torn amb la pròpia pràctica artística. Pràctica que divideix en dos vials: d’una banda, aquell que ens condueix a una re-significació del que és o no és l’artista; i de l’altra, la infinitat de frivolitats que desprèn el món de l’art. Tot això no és més que una metàfora sobre com funcionem en l’anomenat entorn social. La força del seu treball rau justament en la capacitat per reflexionar sobre la subjectivitat, sobre l’humanisme: Ningú pot quedar-se en si mateix. La humanitat de l’home, la subjectivitat, és una responsabilitat per als altres, una vulnerabilitat extrema. El retorn cap a un mateix es fa retorn interminable. Amb aquestes paraules Emmanuel Lévinas ens deixava un llegat sobre la identitat o, més aviat, sobre la seva falta. Assumir-se a un mateix exigeix un assumir l’altre: una mica d’això de què avui es fuig. És doncs, una identitat falsa, la que ens defineix, i és contra això contra el que s’alça el gest de Pelayo Varela.

Varela qüestiona, més ben dit, es qüestiona a si mateix creant un mirall en el qual mirar-nos. Qui sóc jo?; qui ets tu?; i, al meu entendre, l’interrogant més interessant: qui volen que siguem? Aquesta última pregunta és llançada a tot puntal que s’erigeixi sota un signe de poder. Tant el collage sobre paper Curricullum vitae 1 com els treballs en tinta Curriculum Vitae 2 s’inscriuen en aquesta crítica que l’artista dirigeix al sistema. Tots dos treballs són un emblema crític i irònic sobre allò en el que assentem la nostra persona, tota la sèrie Currículum s’erigeix com estigma de l’absurd.

Cabeza borradora, ve agrupada pels dibuixos en paper, el vídeo i l’escultura realitzada en goma d’esborrar. El conjunt de materials són el rastre de l’acció. Són el testimoni del que ha passat, són, en el fons, el testimoni que indica la manca de testimoniatge. L’artista ha realitzat un bust a mida real del seu propi rostre i, gràcies a la col·laboració dels estudiants de l’Escola Municipal d’Art Arsenal de Vilafranca del Penedès, proposa dibuixar el seu rostre. Els alumnes dibuixen, rememorant la pràctica antiga, la figura que tenen davant. Després, s’utilitza el bust per esborrar alguns dels traços que han estat dibuixats. El resultat, recollit en el vídeo que acompanya la mostra, apel·la de nou a aquesta doble moral que impera en el sistema. Propostes que anuncien la necessitat de fer història, de recordar el passat, d’assumir el protagonisme de l’individu en la societat, s’encaren a la realitat. Allò real es filtra davant l’absència i és així com el poder pretén que siguem testimonis de la seva mentida.

Varela denuncia com mitjançant la simple acció d’esborrar s’amaga l’escombrat i/o esborrat final; mentre esborrem, nosaltres desapareixem de la mateixa manera que el bust minva en cada traç esborrat. L’acció, simple i directa, és extrapolable a la societat. Un gest que amaga les estratagemes del poder i les seves conseqüències. Apareix també l’escrit per Baudrillard en el crim perfecte, no hi ha crim més perfecte que l’assassinat de la realitat, sense mòbils ni proves. Ens han convençut per a ser el nostre propi botxí. Cadascuna de les decisions i accions que assumim que segueixen directrius imposades són, en el fons, trets a la nostra identitat. El traç esborrat és el forat de la bala, la desaparició, al cap i a la fi, d’allò que som.