Penetrant a l’ànima: Magda Moskwa

La Galeria Wyzytująca de Varsòvia ha obert una monogràfica amb els darrers treballs de Magdalena Moskwa, artista -consagrada- originària de Łódź. Leszek Czajski, amo de la galeria, em va comentar com l’artista anava concretant el seu centre d’atenció, des del retrat i els fragments de cos fins a arribar a visions detalladíssimes del que semblen (són?) orificis; ranures; racons; de l’anatomia humana. Em va conduir, per comprovar-ho, fins a l’última obra realitzada per l’artista: un orifici augmentat per una lupa, perforat en profunditat, albirat per la il·luminació de la galeria que en aquest moment semblava convertir-se en llum quirúrgica improvisada. Venes, pèls, secrecions, mucoses, elasticitat muscular. La sorpresa -rebuig- fascinació va ser instantània. I els va passar a tots els que hi “guaitaven”.

Vaig intercanviar algunes paraules amb l’artista. No, no vam parlar de forats; orificis; buits ni coses per l’estil; tampoc de qüestions femenines, feministes, feminoides. Em va comentar, senzillament, que preferia deixar l’espectador reaccionar davant la seva obra. (Quants artistes expliquen la seva obra?). Però com que havia observat que el que s’escrivia de la seva obra era el mateix des de feia anys (cas clar d’imperdonable mandra crítica) va haver d’”explicar-se” recentment en comptades entrevistes. En efecte, l’obra de Moskwa ha sofert una evolució significativa. No obstant això, es tracta d’una evolució lògica, dins d’uns paràmetres que van, per dir-ho d’alguna manera, afinant-se. El resultats són suggerents i innovadors, i això que parteixen de l’art dels antics flamencs.

Aprofundir en el treball de Moskwa suposa deixar-se atrapar per una estètica i un discurs que endinsen les seves arrels a la història de la pintura, alhora que en les pròpies de l’ésser humà. El cos, bell i horrible contenidor de l’ànima, aquesta també amb dos pols a les fronteres de la bogeria. Les seves obres són, podríem dir, invitacions a penetrar.

En moments precedents, Moskwa va crear retrats de persones inexistents, fruits de fusions i deformacions escrupolosament treballades; dibuixats amb precisió de cirurgià (perdó, d’antic flamenc); inserits en espais buits; blancs o platejats, de clares reminiscències icòniques; amb detalls decorativistes orgànics (tant com les vísceres Sant Erasme) subratllant una teatralitat minuciosament planificada. Éssers com trets de faules, o de tractats de medicina psiquiàtrica. Una galeria dels horrors fascinantment estètica.

I si els antics flamencs usaven pinzells d’un pèl, com ens ha d’estranyar que Moskwa -que els admira- empri directament pèls; resines, i tècniques mixtes fins arribar a la híper-realitat; fingida però palpable, dels orificis que ens presenta en la seva última obra? Venes, capil·lars, morbositat de la pell. La pell, càlida, latent, fràgil, danyada, supurada. Embolcall del cos. De Sisamnes, i de tots.

Que Moskwa faci, a més, incursions en el camp del disseny de vestuari ens parla d’una mateixa idea: la roba com a segona pell. Vestits de teles tosques, velles, usades, amb vida. Cosides, cenyides, opriments, estripades. Les vestidures buides, desprenent pels seus “porus” presències més potents i efectives que les reals. La fotografia és igualment emprada per l’artista, no amb finalitat documental, sinó com a captadora de l’esperit, de la proximitat real de la bogeria. Submergir-se en l’obra de Magda Moskwa és “penetrar” cap a algun lloc del que després resulta complicat “sortir” sense haver patit canvis.