close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

17 abril 2014
Imagen de la instalación Complex Shit de Paul McCarthy (2008)
Atrapats al parc temàtic: l’escatologia com a destí

Ana Llurba


L’imaginari escatològic en la seva doble accepció semàntica, en relació a l’imaginari apocalíptic, el desastre, la catàstrofe, i també en el seu vincle amb el activament residual; els excrements i la so called “matèria fosca”. Són els eixos entre els quals oscil·la Merda i catàstrofe. Síndromes culturals en l’art contemporani de Fernando Castro Flores (Editorial Fórcola, 2014). Un fragmentari mapa-guia de viatge-bitàcola on la crítica i la clínica es conjuguen (encara que sense deixar-se seduir per la paràfrasi deleuziana) per diagnosticar les malalties que assetgen tant a la institució de l’art com a la teoria i la crítica.

El parc temàtic és la metàfora en què més s’insisteix, i com en una pel·lícula de sèrie B passada de moda (Atrapats al parc temàtic!) l’autor ens empeny a una intrèpida carrera d’una sala a una altra per escapar tant del contagi de la “trans-estètica banalitzada” com de la anhedonia generalitzada per intentar una aproximació ètica a l’art contemporani. En aquest sentit, diagnosticarà una simptomatologia provisional on el parc temàtic mutarà a fira de les atrocitats i després a clínica de rehabilitació del sinistre familiar, amb Ballard i Freud com desencantats guies turístics i ocasionals infermers, durant gran part del trepidant itinerari. Segons l’autor, habitem la realitat amb un ritme adrenalínic que impedeix la contemplació i la conseqüent resistència crítica:

“La intenció de l’art crític d’interrompre la velocitat d’aquest flux és tan imprescindible com desesperada, perquè fins i tot el procés artístic o teòric que intenta explorar les ombres, falles i forats de la ideologia dominant pot ser neutralitzat durant la cursa, catalogat i exposat en les millors vitrines del Museu” (p.12)

No obstant això, hem d’assenyalar que el seu estil assagístic sol contagiar-se del mateix que diagnostica. El ritme entretallat de la seva escriptura amb constants vincles, referències i enllaços que interrompen la lectura evidencia una admirable voluntat enciclopèdica que es torna indigesta amb les prolífiques notes i referències de les notes i cites que ocupen un tercera part del llibre. Aquesta cadència es desaccelera en el capítol “L’art (de perdre’s) en un bosc”. Aquí l’autor analitza l’obra de Robert Smithson i la seva operació de deconstrucció de les ruïnes post-industrials, els buits monumentals i les arquitectures espectrals. Operació que neutralitza tota petjada d’idealització romàntica per formular una estètica del desencant basada en una apologia de la deriva que l’autor vincularà amb les intervencions de Richard Long, David Nash i Andy Goldsworthy. I en l’obra, sobretot d’aquests dos últims, analitzarà una immersió epifànica en la força transformadora de la naturalesa, que l’autor associa inesperadament amb la resistència mimètica i la defensa de l’intuïtiu pre-iconogràfic de l’Art Povera, abans que amb el retorn al neolític del Land Art.

I en aquesta apologia de la deriva, del viatge sense mapa, en la defensa de l’experiència contemplativa (amb Thoreau com a precursor) és on escoltem les sirenes de l’ambulància salvadora perquè, segons Castro Flores, com a societat estem a només una rosca mal cargolada, un cinturó sense ajustar, de detonar la catàstrofe quan la merda arribi al ventilador i acabar del parc temàtic a l’hospital. Per tant, l’urgent diagnòstic dels límits evasius de l’art crític i l’art fraudulent és la funció que competeix al crític per evadir l’escatologia com a destinació inexorable de la cultura. No obstant això, algunes preguntes segueixen retrunyint més enllà de l’enrenou de les sirenes: És la metàfora clínica el lloc més pertinent per pensar l’art i la cultura del present? I si és així, quin és el lloc de l’economia política? ¿No serà aquest un altre exercici forense, una altra al·legoria, un altre símbol cristal·litzat de la derrota?

A l'Anna li fascina capbussar-se en llibres i pel·lícules, apropar-se amb precaució a aquests tentacles que jeuen en les profunditats i tornar per explicar el que ha vist. Va estudiar Teoria Literària i Literatura Comparada a la UAB. Actualment treballa en el medi editorial, col·labora amb algunes revistes i fanzines i coordina el projecte Honolulu Books.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)