Per a l’estiu que ve: SITElines Santa Fe

Per a l’estiu que ve tinc un pla. Vull anar a Nou Mèxic a veure SITElines, l’edició de 2014 de la biennal que des de 1995 se celebra al centre d’art contemporani SITE Santa Fe. El propòsit d’aquesta edició de la biennal és presentar una nova mirada en l’art contemporani de les Amèriques. Veurem com es planteja.

Estem en un moment clau en l’escriptura de nous vincles identitaris entre els Estats Units i la resta del continent. Al primer fa temps que s’està pensant com incorporar de manera sòlida en la seva construcció identitària la pluralitat de nacionalitats que ja l’integren de facto, i aquest esforç és clar en els motors discursius posats en marxa pels grans centres de poder curatorial. Mirant enrere, al projecte PST 2011 del Guetty (i esperem a veure quines línies de treball proposa per a la pròxima edició el 2015); vegem el treball sobre identitats llatinoamericanes que museus com el MCASD (San Diego), el LACMA (Los Angeles), MOLAA (Los Angeles), i altres porten fent des de fa temps.

L’equip curatorial de SITElines està format per professionals no exclusivament nord-americans. Candice Hopkins i Lucía Sanromán estaran envoltades per un equip d’assessors i curadors satèl·lits de primera. Noms com Christopher Crozier, Julieta Gonzalez, Rosa Martínez, Osvaldo Sánchez, o Douglas Fogle – i més – podran donar una visió heterogènia. Però em torna la pregunta: és l’origen plural dels professionals garantia d’una bona representació de la diversitat compresa en allò l’americà?

SITElines Unsettled Landscapes 2014 reclama la plural història de l’estat de Nou Mèxic. La seva herència indígena, el llegat de l’imperi espanyol, el seu passat com a província mexicana, i una realitat actual en què conviuen tots aquests grups en un interessant joc de tensions. La biennal vol parlar de paisatge, territori i comerç en un moment clau per a les relacions econòmiques entre els EUA i Mèxic: el vintè aniversari de la signatura del NAFTA.

La nota de premsa parla de panamericanisme. Recorre a la proximitat de la ciutat de Santa Fe amb l’autopista panamericana, somni estructural per a la vertebració de les relacions entre els estats del continent formulat en la conferència de l’OEA de 1923. Per seductora que pugui resultar aquesta imatge, el meu dubte radica en la pertinència d’utilitzar avui el prefix pa-; alerta amb pensar que es pot abastar aquest ‘tot’ americà des d’una biennal d’art de sis mesos de durada. Alerta amb des d’on s’aspira a escriure sobre el tot; ull amb tots aquests matisos identitaris, polítics i econòmics que el conformen. Ganes d’anar a veure com s’explica.