Per què segueix vosté treballant?… Per la revolució…

MARC CAELLAS, escriu llibres i dirigeix obres que convenim en nomenar de “teatre”, Barcelona, 13 de juliol

Desconec qui és el responsable d’aquesta gran fal·làcia. Li han informat malament. Ni treballo ni tinc pensat fer-ho durant els pròxims mesos. Sóc conscient dels riscos que comporta la meva determinació. No m’importa. Al meu carrer, sense pretensió, sempre vaig tenir mala reputació. No treballar mai més és el meu leitmotiv. Espero sobreviure per a explicar-ho.

CLÀUDIA RIUS, periodista cultural, 13 de juliol

Treballo per guanyar diners, perquè per sobre de tot sóc una persona que necessita viure dins d’una estructura, pagar el lloguer i comprar menjar. Però em trobo amb la paradoxa que si ja tingués diners, em dedicaria a fer exactament el mateix, cosa que m’indica que despullada de tota necessitat econòmica i social, escric per alguna cosa més. Però no vull romantitzar la meva feina. Per mi, ser periodista cultural és un ofici. Visitar museus, entrevistar artistes, reflexionar sobre obres, és un ofici. Les hores que hi dedico m’han de reportar una guany econòmic, perquè si no, m’hauré de dedicar a una altra cosa. Que a part de tot això, jo sigui una persona amb una passió instintiva per observar, pensar i escriure, és un tema completament diferent que no respondria a la pregunta formulada.

MARÍA ALCAIDE, artista, Córdoba, 13 de juliol

Continuo per inèrcia, perquè el cansament ja no em deixa fer una altra cosa. No sé parar, encara que ho intento. No sé no treballar, perquè converteixo aquesta reticència al treball en peces i això és continuar treballant. Sóc hiperproductiva. Hi ha èpoques de l’any en les quals sóc hiperrebutjada.
Crec que he de continuar fent per a enfrontar el rebuig, i no em refereixo a totes aquestes vegades en les quals un dossier no és tingut en compte o un projecte surt malament, sinó el rebuig a uns certs temes, a unes certes actituds, a una classe, a una procedència, a uns gèneres i a unes formes.
Suposo que sóc una idealista…

Ne travaillez jamais?

Mais si! Même si on ne travaille pas, on est en train de travailler.

IAN WAELDER, artista, Frankfurt, 16 de juliol

Abans de respondre vull deixar constància que com a artista o individu crec que escric aquestes paraules des d’un pedestal d’enorme privilegi. Més que res perquè en els últims tres anys no he hagut de preocupar-me per res més que per anar al meu estudi i continuar fent les coses que se’m passen pel cap. I aquesta situació em deixa massa temps lliure per a pensar i dir ximpleries.

Però tot això es podria acabar avui. Així que anant a la pregunta, he de dir que des que vaig saber que la paraula “treball” prové etimològicament de “sofrir” o “tortura”, no he pogut evitar llegir aquesta pregunta i deixar-la ressonar al meu cap aquestes dues últimes setmanes com: “Per què segueix vostè sofrint i torturant-se?”. I m’adono llavors que aquesta pregunta a molts artistes ens persegueix cada matí perquè la facilitat a la renúncia és molt elevada per a la majoria, però seguim. I reunim en molts casos els elements lògics i necessaris per al NO: falta de temps, falta d’ingressos, dependre d’altres treballs per a dedicar-nos al nostre treball “real” o un interès per part del públic o el món de l’art que no compleix les aspiracions d’un mateix. O simplement et canses d’un món com és el de l’art que s’embeni com a progressista i és conservador amb totes les forces, per no dir que està poblat de desgraciats hipòcrites. Però un no és menys artista per treballar en la foscor, i a través de l’art he tingut la sort de conèixer a les persones més meravelloses. Encara així, tornant a la llista de contres, ens volem aferrar a la boia malgrat estar envoltats de piranyes. I la gent des del vaixell ens mira rar. També penso que tot això que dic és aplicable a qualsevol treball de merda –entenent “treball de merda” com qualsevol lloc que ofereixi unes condicions de merda. Però és que ser artista és tan fotut com magnífic. Podria parar i buscar sofriment en una altra cosa, però tampoc sóc capaç de molt més i això és una cosa que veig positivament perquè em fa les coses més fàcils a l’hora de decidir continuar treballant. No vull frivolitzar el concepte de sofriment, perquè en un context social és una cosa molt seriosa. Qualsevol que em llegeixi i es trobi en una situació precària de veritat ha de morir-se de ganes de partir-me la cara. Així que diguem que parlo d’una mena de sofriment més aviat existencial. I continuar treballant -sofrint- com a artista és, a part de l’amor, l’única cosa que em fa sentir que un cert grau de tortura pot valer la pena, per més que m’esforci a voler pensar el contrari. En els vuit anys que porto realitzant una pràctica artística –que d’aquí al fet que em mori, suposant que mori vell, no és res i per tant el meu sofriment mínim– he entès que és igual quin altre treball estigui fent, que l’halo de l’art sempre està aguaitant com un fantasma que et dóna tocs en l’espatlla. Continuo treballant perquè ser artista és l’opció més fotuda i jo sóc un masoca. I per tant prenc la decisió de condemnar-me a aquesta absurda trinxera que és l’art, per a defensar aquest absurd dins d’un món que no ens necessita i molt menys ens entén. I potser és millor així. Part de ser artista és poder fer el que a un li dóna la gana. I crec que en una major part, continuo treballant per a poder continuar fent el que em dóna la gana. I amb això últim em podria haver estalviat el 80% del que us he explicat.

JUAN CANELA, Curador independent i crític, Barcelona, 17 de juliol

Perquè crec fermament que en aquest avenir incert que enfrontem, el treball de lxs artistes és imprescindible per a poder imaginar i generar formes de comunitat i estructures de vida que desafiïn l’estatus quo.

PATRICIA DAUDER, artista, Barcelona, 17 de juliol

Es tracta d’una pregunta que per a mi no té molt sentit. És a dir, puc donar moltes raons, a nivell de motivació professional i existencial que em porten a continuar fent el que m’agrada i el que faig des de fa 25 anys, digui’s ocupació, ofici o treball. Al meu entendre no té molt interès enumerar-les, cadascú té les seves.

Perquè continuar treballant en un sector que no gaudeix de cap valor ni estimació, no tan sols per part de la majoria de la societat sinó sovint pels propis agents que treballen en aquest sector? Això pot donar peu a respostes molt diverses.

De tota manera, algunes qüestions que em vénen contínuament a la ment i que estan relacionades amb la pregunta formulada, són: perquè hi ha tan poc respecte per l’art i el treball que s’exerceix amb rigor i serietat per part d’artistes i comissaris? perquè la qualitat dels projectes artístics no és amb massa freqüència el factor primordial quan es fa una programació o una exposició? Perquè escasseja tant la crítica i l’autocrítica? Perquè hi ha tanta por de desviar-se de la tendència general i manquen obres veritablement arriscades i personals? I perquè acceptem tan ràpidament totes aquestes situacions?

Bé, sé que les condicions i la precarietat del sector, expliquen algunes d’aquestes qüestions, però no sempre i no totes i en qualsevol cas, no hauria de ser així. I atès que ningú ens obliga a continuar treballant en aquest àmbit, bo seria plantejar-se què és a les nostres mans fer per a millorar-lo, perquè sinó, va en detriment de tots. Encara que sé que la situació actual és molt complicada, crec que hi ha marge per a fer les coses de diferent manera i millor, sent mes crítics i exigents amb el nostre entorn i nosaltres mateixos i pensant mes en el benefici de la comunitat i menys en el nostre propi.

RAQUEL FRIERA, artista, Prats de Lluçanés, 20 de juliol

Continuo treballant en la producció artística perquè l’efecte del treball en mi, en les persones amb les quals treballo i en unes altres que accedeixen a ell de manera externa, continua compensant les manques del sistema de l’art contemporani (precarietat, desigualtats, inestabilitat, elitisme, competitivitat…) .

ARNAU BLANCH, artista, Barcelona, 20 de juliol

Seguir treballant, ha sigut i segueix sent una qüestió que poques vegades he posat en dubte. Per un altre costat, dubtes n’he tingut i en segueixo tenint molts, però la gran majoria d’ells vénen de la necessitat de saber coses com: quin és el meu racó dins de l’àmbit artístic? amb què em sento satisfet i quins són els límits que em poso? Molts més van apareixent i es van esfumant amb el pas dels anys.

Segueixo treballant perquè no veig cap altra opció de ser i estar en aquest món. Segueixo encara que em puc imaginar fora del circuit expositiu, fent i no mostrant. Però treballar, produir, fer, ser i percebre el món semblen una mateixa cosa. Per tant, crec que treballar no deixa de ser una forma d’existir i de viure els anys que em toquen.

DIANA PADRÓN, comissària i investigadora, Barcelona, 21 de juliol

Treballo perquè em van dir que era un joc, un debat, un ball i sí, moltes vegades m’ho passo pipa. Perquè tinc un compromís amb la ciutat on visc, amb l’art, amb la crítica, amb l’esfera pública. Evidentment treballo perquè és imperatiu ser autosuficient, però sobretot ho és acumular capital simbòlic. Em semblaria obscè equiparar-me al treballador assalariat, el nostre model és més aviat el de l’empresari. Treballo per a reproduir el capital, per a innovar en flexibilitat laboral, per a experimentar l’últim en autoexplotació i perquè em convidin a festes divertides. Paradoxalment, també treballo per a imaginar-me alguna classe de col·lectiu. Perquè al final, no siguem nihilistes, alguna cosa ha d’haver-hi en l’art que apunti de alguna manera a fora. Continuo treballant per si algun dia, entre tots, ens inventem un altre món. Treballo a més perquè m’ha escrit Gisela, que és un amor i una tia sàvia i súper potent, per a preguntar-me per què continuo treballant, i és clar, també treballo per amor.

MARC HERRERO, artista, Barcelona, 21 de juliol

Perquè és la meva manera d’estar en el món, quan estic connectat al desig, en cas contrari tinc tendència a elaborar un discurs neuròtic de sofriment.

PACO CHANIVET, artista, Barcelona, 21 de juliol

La meva aproximació a l’art sempre ha exigit una explicació al mateix temps que ha desafiat qualsevol que pugui donar-la, aquesta contradicció es repeteix cíclicament fins a esgotar la fe en una resposta possible, transfigurant el real en una cosa aliena. Però per un moment, em sumo al joc de posar-li paraules al que no pot nomenar-se: Per què continuo treballant? En el meu cas la pregunta està mal plantejada perquè no sóc jo qui treballa sinó algú que està sent treballat. Per a quin o qui? Ho desconec, però intueixo que es tracta d’una cosa anterior a mi mateix, que es manifesta mitjançant esclats de pànic i sorpresa, i que em permet accedir de manera sobtada i escarida al misteri d’estar viu.

BEATRIZ ESCUDERO i FRANCESCO GIAVERI, Barcelona, 22 de juliol

Des de quan la mandra és considerada com la mare de tots els vicis? 

“la mandra espanta als pobles i els qui es lliuren a ella es troben perseguits, i això perquè ningú l’ha comprès com a veritat, sinó que l’han anomenat “la mare dels vicis”, quan realment és la mare de la vida.” Kazimir Malevich

Perquè preguntar-se pel treball i no pel rebuig a aquest? En els pròxims anys, en una dècada o poc més, la meitat de les actuals ocupacions seran executats per màquines, en un procés d’automatització de les forces productives imparable (Vegeu Inventing the Future. Postcapitalism and a World Without Work de Nick Srnicek i Alex Williams).

Convé llavors començar a posar-nos en situació i pensar en el no fer, en com podem malbaratar de manera eficaç una enorme quantitat de temps i un àmplia quantitat de recursos, per a reconsiderar la mandra sota el prisma de la teoria econòmica i dels esdeveniments que hem viscut en les últims anys; inclosa la recent experiència d’una pandèmia que ens ha obligat a desaccelerar forçosament.

Acceptar el malbaratament de les nostres habilitats productives com una cosa necessària i plantejar un divers ús del temps podria generar una anomalia en el sistema de valors de la societat contemporània i articular maneres alternatives d’entendre la vida. La mandra es revela com una forma de resistència a la hiperactivitat contemporània; potser l’única defensa enfront de l’utilitarisme i al pragmatisme curt-terministes propis del neoliberalisme que no reparteixen riquesa ni asseguren una vida digna. Una manera de recuperar el control sobre el nostre temps, desballestat i accelerat, i l’absolutització d’una concepció errònia de la vita activa que, amb el seu imperatiu del treball, degrada la persona a simple animal laborans.

“Saps, em pregunten si continuaria escrivint si estigués en una illa deserta i sabés que ningú anés a llegir el que he escrit. La meva resposta és rotundament sí. Continuaria escrivint per companyia. Perquè estic creant un món imaginari -sempre és imaginari- on m’agradaria viure”. Així contesta William S. Burroughs a Conrad Knickerbocker en una entrevista de 1965 publicada en Paris Review. Per a ‘imaginar mons’ no fa falta treballar, sinó solament existir, respirar i, sobretot, tenir temps per a qüestionar la que s’ha convertit en una categoria definitòria de la nostra subjectivitat: la nostra ocupació. En clara oposició a la condemna de mantenir-se emprat per a subsistir, la mandra posa en evidència a la més eficaç forma de control i opressió: el treball. El rei dels mandrosos seria, com no, Marcel Duchamp que ja assenyalava el problema de manera rotunda: “és vergonyós que encara estiguem obligats a treballar simplement per a viure, […] estar obligat a treballar per a existir és, realment, una infàmia”.

Sota la pressió de l’activitat frenètica, ens resulta indistingible l’ambivalència, l’indeterminat, el complex que, al cap i a la fi, determinen una vida veritable. Només destruint el rellotge que organitza el nostre temps podrem donar-nos la tranquil·litat necessària per a pensar, per a comprendre les posicions divergents, l’altretat d’un món global i avançar cap a formes alternatives a una realitat imposada. Sabotejar la màquina, escapar de lògiques productives i exercir la mandra com a veritat inalienable, com a resistència.

* aquest text forma part d’una recerca més àmplia que es publicarà coincidint amb l’exposició Sooooo Lazy. Elogi del malbaratament, a partir del 26 de novembre de 2020 en Caixaforum Barcelona.

LUIS BISBE, artista, Barcelona, 22 de juliol

ADRIAN SCHINDLER, artista, Brussel·les, 23 de juliol

“Contar la revolta”, un de tres pòsters del projecte “Occupez ces mains rebelles!” (Mantingueu aquestes mans rebels ocupades!), Château Nour, Brussel·les, 2020.