Petites esquitxades, esquitxades contra la paret de l’espai expositiu

El so de les ones toca els meus timpans.
Ones, en el deixant del meu moviment de navegació enviada cap a la riba.
Petites esquitxades, esquitxades contra les parets de l’espai expositiu.
Contra l’interior de la meva pell,
el meu fetge i els meus pulmons.
Els meus ulls, els meus llavis i la punta de la meva llengua.
Les meves cames, els meus braços, la meva columna vertebral.
El meu cap, el meu cor.
I mentre el meu cos sura en l’espai obert,
em pregunto: d’on ve aquest moviment?

Òbviament, siguem sincers, no hi ha res natural en això.
El camí a través i cap a fora i a l’aire lliure,
adquirit pels mitjans,
heretat pel costum i la bona fortuna,
après de memòria,
practicat,
fins a no veure el mitjà
fins a eliminar les costures iestar  ben greixat.
Els ulls en l’horitzó: sempre, necessàriament, progresant.

Aquest és el nostre moviment, tan modernista i místic com l’arquitectura que ho facilita.
Una llibertat de moviment que només és universal quant al seu territori, ja que cada centímetre ha de ser accessible.
Però no universal quant als seus subjectes:
qui està habilitat per a surar?
I a qui se l’obliga?
I qui no pot? a qui no se li permet?

Amb una agulla marcant el Nord, i una agulla marcant l’expansió,
enfosquida en una unió anomenada cultura i progrés.
L’espai expositiu obert: una abstracció.
Un teló de fons flexible, i per tant una organització de l’espai una mica generosa
que pot acollir tot tipus de coses, suposadament iguals,
amb la promesa de neutralitat (física):
proporcionar les mateixes condicions per a tot i per a tots, un pla
– mentre que aquesta promesa és acumulativa en si mateixa.

Però no ens deixem portar per un corrent de pensament.
Busco el pom de la porta per a fer una pausa
d’aquest desplegament de pensaments en moviment.
Recupero l’alè.

Empenyo el tirador cap avall, tirant de la porta perquè s’obri.
– “Oh, hola”.
– “Hola”.
Faig un pas enrere i m’aparto cap al costat mantenint la porta oberta, deixant-lo passar.

M’agraden les seves sabates, penso.
Una fulla una mica aixafada, o potser són dues, embullades, atapeïdes, està pegada a l’interior dret de la sola de la seva sabata esquerra. Probablement arrossegada des del fang humit de l’exterior.
Quan ha passat em dono la volta i l’observo com segueix el seu camí. Porta un ritme ràpid, i fantasio amb trepitjar després d’ell, agafar el seu ritme precipitadament posant la punta de la meva sabata en la fulla. I quan la seva sabata s’aixeca del sòl, la fulla es desprèn de la seva sola.

He d’anar-me. Se’m fa tard. 
Avui és l’aniversari del meu nebot.
No és realment el meu nebot, sinó el fill d’un amic pròxim. És el mateix.
Va complir 7 anys. Li vaig prometre que li faríem un barret de pastanagues.
I li vaig regalar una d’aquestes càmeres d’un sol ús.
L’any passat, abans que es mudessin de la ciutat per l’augment dels lloguers, vam fer junts tortetes per a tots. Els vam fer amb cara de pirata. La forma del mocador la vam fer amb maduixes tallades, les benes amb salsa de xocolata i les arracades que dibuixem amb xarop d’auró.

La cuina va quedar feta un desastre que vam haver de netejar, però ell estava molt orgullós amb les tortetes de pirates.

Quines probabilitats hi ha de trobar-se amb algú en una porta?
Però, d’altra banda, no ens creuem amb algú en una porta la majoria de les vegades?
Quan diferents moviments de cossos es troben, esperen i dubten, apareixen temporalment junts,
per una raó indefinida, gens garantida ni necessària.
Sense una altra raó que el marc arquitectònic.
A part de passar a través, una porta -la més petita, la més minúscula de les trobades.
Entro, la porta es tanca després de mi.
La porta m’alenteix, pot ser que fins i tot em retingui.
Em demana que em quedi un segon més, tal vegada més del que cal.
Mentrestant, però també, no obstant, cridant-me.

Una olor de trontoll, després a acceleració.
Malgrat la seva crida, entro en l’espai contigu, com si passés la pàgina d’un llibre.
Per un segon miro cap a un altre costat.
Mentre les portes s’obren i es tanquen.

Mentre les portes s’obren i es tanquen,
el meu ritme se sintonitza amb el ritme de l’arquitectura,
la cadència dels meus passos, s’adapta a la cadència dels meus pensaments.
Com les conjuncions en un text, les portes uneixen els pensaments.
Produint relacions cobertes de ritme
que es desplega mentre avanço a través d’elles, amb elles, sempre més del que es veu.

* Soon All Cities, by The Ex

Aquest text va ser escrit originalment com a  guió per a una performance en el marc de l’exposició “Upon arrival and during our stay; leaving, leaving, and leaving again.”(“A l’arribada i durant la nostra estada; anar-se’n, marxar i tornar a marxar”) en P////AKT, Amsterdam, al setembre de 2020. Després de travessar l’espai de l’exposició, l’oficina i un petit passadís que passava per un magatzem, l’espectador acabava en un petit espai de taller en la part posterior de l’edifici. Des d’allí, cada 25 minuts sortia un vaixell que portava a un petit grup de visitants a través del canal canal. Durant aquest viatge amb vaixell, en un moment donat, dos performers llegien aquest guió i al final deixaven al públic a 5 minuts a peu de l’exposició.

Notes:
1) “Hummingt”: una breu seqüència extreta de la documentació del passeig amb vaixell
(intèrprets: Frederique Pissuise i Marek van de Watering; vídeo: Jacob Dwyer)
2) “Tiny splashes, splashes”: una seqüència de vídeo extreta del quadern d’esbossos de l’artista
3) “Floorplan”: un dibuix realitzat durant una conversa amb Matthieu Blond per a preparar l’exposició
4) “Playing Tag”: una pista del disc “Hmm… 1, or 2 or more meters. Inside” (ventil-records) realitzat per a l’exposició.
El disc complet pot escoltar-se en https://ventil-records.bandcamp.com/album/hmm-1-or-2-or-so-metres-inside
5) “Don’t say doors don’t tell stories (non-neutral relations)”: una sèrie de pòsters de l’artista, 2 impressions offset en color (60x42cm), 2021

6) “Soon all Cities”: de The Ex, del seu disc de 2018 “27 passports” (ex-records)
El disc complet pot escoltar-se en https://theex.bandcamp.com/album/27-passports