Philip-Lorca diCorcia, la realitat i l’estil documental al De Pont

Com tot fotògraf, Philip-Lorca diCorcia també vol fer del banal quelcom extraordinari. Independentment d’on es trobi, a diCorcia li interessen les persones. De l’àmbit familiar o simples transeünts de l’esdevenir urbà que converteix en protagonistes de situacions quotidianes. Els extreu de la realitat desemparada que els envolta per apropar-los de manera misteriosa i ambigua a l’espectador. Amb ells crea imatges teatrals que doten de certa notorietat al clàssic anonimat que caracteritza les masses. Els personatges atribolats de diCorcia, de mirades introspectives, absorts en la malenconia, en el buit o en l’estupefacció -dins d’un estrany marc de naturalitat transitòria-, podrien ser els mateixos que habiten en els relats de Raymond Carver, en les pintures de Edward Hopper o en les pel·lícules d’Isabel Coixet o Lars von Trier.

El que sembla un feix de llum accidental, són en realitat complexos sistemes d’il·luminació. diCorcia busca confondre’ns mentre vaticina la fi de la fotografia com a mitjà realista. “Només estic segur que tot el que veiem en el món és enganyós, especialment en els mitjans. Treballo des de l’assumpció de que res és nou ni real. Aquest escepticisme subratlla les meves estratègies tant com la recerca de qualsevol veritat objectiva”. Explica des del catàleg. Però, què és la realitat i què la veritat objectiva?

L’estil documental en què es mou diCorcia és tan elàstic que en ell hi caben gairebé tots. Mentre aquest gènere gaudeix d’una flexibilitat que de vegades desconcerta, el fotoperiodisme, però, ha anat quedant pràcticament relegat a entorns bèl·lics i/o violents. No se sap ja què hi ha de sinceritat o respecte a la fotografia documental actual -aquest calaix de sastre sense fons- i què de burla permanent.

Encara que és la primera presentada a Europa, la breu retrospectiva de diCorcia, de només 120 obres, ens sembla insuficient. El recorregut s’interromp al 2008, amb excepció d’un parell de fotos de 2011 i 2012; la resta és material conegut. Present en els grans museus des dels 80, a les fotos de diCorcia els passa el mateix que a les de Nan Goldin: tothom les ha vist. Després d’haver passat pel Schirn Kunsthalle de Frankfurt (comissariada per Katharina Dohm), a partir del 5 d’octubre l’exposició es podrà veure al Museu De Pont – Tilburg (Països Baixos).

La mostra es divideix en sèries. Des dels seus treballs recents de “East of Eden” (a partir de 2008) de paisatges naturals i urbans (que remeten a Robert Adams) i solitud indoor, avancem fins arribar als primers: “A Storybook Life”, batibull que aglutina treballs dels 70, 80 i 90; amics i familiars de la seva Hartford natal. Entremig “Street Work” (dècada dels 90): ombres, llums i vianants de Los Angeles, Tòquio, Nova York París, Mèxic.

El peu de les fotos de “Hustlers” només inclouen el nom del prostitut, edat, ciutat d’origen i preu en dòlars del clau, o el que diCordia va pagar per la sessió. Reflexos i spotlights que ens traslladen als motels i Diners de Stephen Shore. El context sexual de l’escenari i la marginalitat evidencien l’altre somni (trencat) de Hollywood. La seva primera sèrie vertical, “Lucky 13” (2004), retrata streapers de Las Vegas (un altre fotògraf atret pels baixos fons i les precarietats). I la memorable i polèmica sèrie “Heads” (2001), composta de retrats “robats” de carrer, mostra persones anònimes, aïllades, abstretes, desprotegides i soles. Com qualsevol que no se sap observat.

L’atzar juga un paper essencial en les composicions de diCordia, en què es combinen allò natural i l’artifici. En les seves fotos, pel que sembla, res és el que sembla. Encara que la veritat és que la realitat mateixa tampoc ho és: “Allò veritable és un moment de la falsedat”, perquè si bé Guy Debord es referia als mitjans, com l’estil documental, també podem estirar fins abastar la fotografia i la quotidianitat. Així que no hauria d’estranyar-nos tant que la fotografia desvirtuï la realitat, perquè aquesta, al cap i a la fi, no és més que una altra veritat a mitges.