Per què segueix vosté treballant?… NS/NC

NORA ANCAROLA, 23 de juliol

Dret al vagabundeig

“El hombre es un tipo que va de un espacio al otro,

que no puede quedarse en el mismo espacio.

Es decir que el hombre es todos los días un peregrino,

un tipo que va de un lugar a otro.

Lo importante es el trayecto” (Francesc Tosquelles)

“La langue est le seul refuge / La llengua m’és l’unic refugi ” (Hélène Cixous)

Llegeixo Tosquelles i Cixous i no puc deixar de pensar en la creación com aquesta vagabunderia –refugio inexpugnable–. Sense objectius, sin objetivos claros, però també absolutament allunyat de les derives concebudes per Debord, perquè no és un“deixar-se portar”, és simplement “anar d’un costat a l’altre”. Una vagabunderia erràtica no sempre amable, pocas veces amable. Però és aquesta vagabunderia la que ens permet autogestionar el narcisisme, el exhibicionismo, per a trobar a l’Altre/asense deixar-se engolir. No depèn dels moments, no depèn de les crisis. Molt poc glamurós. Vagabunderia /Vagabundeo inevitable.

 

JORGE SATORRE, artista, Ciudad de México, 23 de juliol

Cada any em faig aquesta pregunta en alguna època sense aconseguir trobar una resposta, encara que en el meu cas li hauria d’agregar al final …en això? afortunadament sempre fallo prenent camins diferents. He de dir que recentment vaig trobar una raó més o menys clara per a continuar aguantant la incertesa: els artistes tenim un dels millors oficis per a acompanyar-nos en la vellesa.

 

ALEXANDRA LAUDO, 27 de juliol

De les respostes que diferents escriptors van donar a la pregunta que l’editorial de la revista Littérature llançava als seus lectors –“Pourquoi écrivez-vous?”- m’interessa molt la de Picabia, que afirmava que no ho sabia i que esperava no arribar a saber-ho mai. Crec que aquesta ignorància i el desig de preservar-la té a veure amb el fet de fer alguna cosa per raons que no són explicables des de la lògica de la utilitat, ni massa afins a les dinàmiques de lucre i èxit que mouen l’engranatge del món.

No sé exactament perquè faig aquesta feina, però intueixo que, igual que molts artistes, comissaris o creadors d’altres disciplines, el motiu pel qual treballo (o, més aviat, el motiu pel que faig específicament aquest treball i no tants d’altres) té a veure amb la cerca de sentit. M’agrada moltíssim ser comissària perquè em dona oportunitats reiterades de reflexionar, de qüestionar-me coses, d’aprendre, d’equivocar-me, de fer-me preguntes i d’assajar respostes. I, sobretot, perquè em permet fer totes aquestes coses amb els artistes i les artistes, els comissaris i comissàries, els pensadors i pensadors i els altres agents creadors i intel·lectuals amb els qui col·laboro en cada projecte. Sé perquè m’agrada la meva feina, però no sé exactament perquè la faig, i espero no arribar a saber-ho mai. Tinc la sensació que si en algun moment puc respondre amb claretat a aquesta pregunta, potser haurà arribat el meu moment de deixar aquesta feina i dedicar-me a una altra cosa.

 

MONTSE BADIA, 27 de juliol

Per elecció i per necessitat. El treball en art és necessari, no és fàcil i no genera una estabilitat econòmica que permeti pagar les factures bàsiques per a sobreviure. Treballar en art té a veure amb qüestionar-se les coses, amb el descontentament, amb buscar i generar sentit. El problema és que se li reconegui el valor i la necessitat. Montserrat Roig ho va escriure fa molt temps: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”;. No és casualitat que ara mateix estigui en el punt de mira.

 

MONTSE FRISACH, Ripollet, 29 de juliol

Treballo perquè m’he cregut que no treballo. L’autoengany, absolutament conscient, és descomunal. Cada matí m’arrenca del llit una creença infantil que consisteix en què durant aquell dia no “treballaré”, sinó que crearé alguna cosa nova i bella o faré una aportació útil i beneficiosa per a la humanitat. I la creença es renova al dia següent. Em convenço que no treballo per pagar la factura de la llum o la compra del súper. Aquesta fantasia, aquest pensament paral·lel a la realitat, encara m’impulsa a treballar. Per acabar-ho d’adobar, Cesare Pavese tenia raó: “Lavorare stanca”. Moltíssim. Només el fer com si no treballés, em dignifica i em millora.  Només immersa en una fantasia de nena de 4 anys, sobrevisc a la feina.

 

LAURA OLEA LÓPEZ, Maliaño, Cantabria, 31 de juliol

Continuo treballant en l’àmbit cultural igual que segueixo scrolling down en Instagram. Dia sí, dia també, en horari laboral, sense temps d’oci. Produint, consumint sense deixar de produir, regurgitant des de processos endogàmics. Des de la vigília, potser l’ensomni? Atordida i hipnotitzada segueixo.

Continuo treballant de comissària igual que continuo arxivant, guardant, emmagatzemat, classificant i amuntegant referències, noms d’artistes, possible col·laboració? uh aquesta convocatòria no se’m pot passar! Entre aquests munts hi ha coses que m’agraden, notícies, alguns gaudiss, molta gula, cachivaches, coses a investigar, 5 consells per a alguna cosa que llegiré després, alguna cosa per a veure/fer/produir quan tingui temps #diy, alguna cosa amb encant que em fa somiar en el que seria si jo no fos… I memes, continuo guardant molts memes.

Continuo treballant a programar activitats entre xats, emails, likes, emojis, notes en un quadern, cites en l’agenda, tasques… POMODORO! OMODORO! notificació de descans mentre preparo la sessió del grup de treball per a repensar els models de producció culturals que perpetuen aquesta precarietat.

Continuo treballant des de l’ansietat, esperant l’arribada de l’automatització dels processos de producció perquè crec que, llavors sí – potser -, dignificaríem el treballador cultural.

Fotografies de la performance digital a càrrec de Paula García-Masedo i Andrea González en les trobades “De sobremesa: Internet 3.0. De la utopía a la distopía” per Juan David Galindo Guarín (La Escocesa, Barcelona. 2018).

 

ENRIC MAURÍ, artista, 29 de juliol

Quan tenia 8 anys, vaig veure Dalí a TVE, Dalí amb la carxofa, Dalí elucubrant… Des de d’aquell moment, tot i que Dalí no va ser mai el meu ídol però sí un referent, vaig entendre a través d’aquella acció que el món de l’art era l’únic espai en el qual podies anar en contra sentit sense que no et prenguessin com un boig per a tancar sinó com un albirat que pul·lula pel món. D’aquests, uns pocs en poden viure molt bé però la gran majoria són uns pringats, però com que per a mi els diners en certa manera me la bufen i el que m’importa és ser el més lliure possible en el món, per a mi, el de l’art és un camí de llibertat. I ja sé que cada cosa té el seu preu, com deia Brossa: “El preu de la meva llibertat és el restrenyiment econòmic”, i com va dir també Benet Rosell quan va col·laborar en el meu projecte “La gran Festa. Això no és una crisi, això és una estafa”: “Estic com el peix a l’aigua”.

Pel que fa a la pregunta de per què segueixo treballant, la resposta és perquè estic enganxat a l’art.

 

DUAE COLLECTIVE ( Silvia Campidelli y Luna Coppola) Artistes visuals, Barcelona, 30 de juliol

La nostra major font d’inspiració és la nostra inquietud, que ens va fer trobar i enamorar per primera vegada a Nova York el 2014. Una inquietud cap a “l’ombra que està darrere del matoll” que no desapareix, que continua sent en qualsevol moment el nostre terreny fèrtil.

Des que van néixer Victoria i Noah, hem decidit viure plenament com a artistes i unir art i maternitat en aquesta experiència. En la vida de qualsevol persona, ser pare o mare és un canvi meravellós, però també radical i que a vegades et fa dubtar sobre el perquè continues treballant en aquest sector.

Tal com els ocorre a tots els pares i mares la primera vegada, el naixement de Victoria i Noah ha portat molts canvis a les nostres vides. El canvi més important ha estat conciliar aquests dos rols i continuar treballant amb mes il·lusió i inquietud.

Hem entès que ser mares i artistes professionals a temps complet no són rols que s’excloguin mútuament. Ens agrada pensar que les dues funcions no rivalitzen sinó que es reforcen l’una a l’altra i per això continuem treballant.

 

JULIA VARELA, artista, Barcelona, 30 de juliol

por lo que no se vive

 

ENRIC FARRÉS-DURAN, artista, 2 d’agost

SARA AGUDO MILLÁN, artista, Barcelona, 2 d’agost

Segueixo perquè en els processos del meu treball trobo maneres d’entendre la realitat i situar-me en ella.

 

MERCEDES PIMIENTO, artista, Sevilla, 3 d’agost

És fàcil contestar per què comencem a treballar: per allò de la vocació, la inclinació cap a una certa mena de pràctiques o maneres de fer i pensar. Però és difícil contestar per què seguim. La pregunta implica una sèrie de malestars laborals, personals i econòmics que ens van empenyent constantment a deixar de fer-ho. Imagino que és l’entusiasme el que ens fa seguir.

 

AURÉLIEN LE GENISSEL, curador independent, escriptor, director artístic,  3 d’agost

Perquè mai ens van ensanyar a avorrir-nos comme il faut.

– PD: «Tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne pas savoir demeurer en repos, dans une chambre.» Blaise Pascal

 

MARÍA JOSÉ RIBAS BERMÚDEZ, artista, Barcelona, 3 d’agost

Jo continuo treballant perquè és la manera en què li trobo sentit i interès a la vida, a la bona vida.

 

GABRIEL VIRGILIO LUCIANI, comissària independent, Barcelona, 3 d’agost

Tot i que pugui semblar simple: la passió … tinc una sort de tenir-la , de tenir una direcció no només de recerca que va dirigida a la producció de contingut acadèmic , escolar , útil , acceptable , hermètic , sinó una recerca que parteix de qüestions que m’han acompanyat des de la meva infantesa … explorar aquestes qüestions , generar contingut teòric meu , no tacat per la pressió d’assemblar als grans filòsofs masculins del darrer segle , és molt alliberador , i fèrtil per la passió … fa que tota la teva vida es converteixi en possibles exemples i vincles al teu projecte … tinc el privilegi de treballar amb la Jara Rocha , qui m’empeny molt i ajuda a que la passió es fermenti de manera sana i regenerativa en comptes de calmar-se i domestificar-se… sempre haver sigut observadora hàbil , era el moment de solidificar líquidament i poèticament la manera en què jo faig servir la teoria per tal d’ajudar-me a mi mateixa amb temes personals … exploracions intra tenen ecos extra.

Els batecs infra i els brunzits meso… aprendre a relacionar-te amb el món mitjançant un treball lleument hakejat , essent elegantment desobedient , pot esdevenir simplement un altre acte dialèctic i polilèctic entre tu , el teu interior , el teu entorn , etc … tinc la sort de tenir bons pares , així m’he pogut enfocar en tot això i viure una vida més que decent mentre treballo …

 

DA ROCHA, artista, Vigo, 4 d’agost

Portar gairebé mig any després del col·lapse en el barri on vaig néixer (fàbrica i estadi) fa que em sigui cada vegada més difícil dir treball al que faig. La franja temporal en la qual encara no es remunera justament el treball és la més dura, perquè d’una banda no es veuen els seus fruits i per l’altre, abandonar l’activitat seria haver regalat per sempre tot aquest esforç. Treballo llavors pel futur. I per diners. Al no voler vendre la meva salut mental i física en un tracte injust, no vull el que en el meu barri es coneix com a treball. També treballo per orgull. Ningú m’ha ensenyat què cal fer exactament en aquest treball i el meu principal treball és esbrinar com transformar-lo en diners. Perquè els diners és amb el que puc solucionar molts dels problemes que no em deixen centrar-me en el meu treball. Treballo perquè algun dia pugui anomenar-li treball al que faig.

 

MÓNICA PLANAS, artista, Barcelona, 7 d’agost

M’he preguntat diverses vegades perquè faig el que faig, però és la primera vegada que em pregunten per què ho segueixo fent. No hi havia pensat mai. D’entrada penso que perquè sí, perquè vull i perquè m’agrada i perquè em ve de gust. Potser perquè no puc preveure què faré i tinc curiositat per saber-ho. O potser també perquè és el que més s’ajusta al que necessito en cada moment, i per això crec que, per a mi, és molt més sa fer-ho que no fer-ho. I perquè si parés em sabria molt de greu i ho trobaria molt a faltar.

 

NÚRIA GÜELL, artista, Barcelona, 7 d’agost

Aquests dies li he estat donant voltes  a la pregunta Per què continuo treballant? i em sembla que només té sentit si va dirigida a algun col·lectiu d’afeccionats o a algun club de “milionaris treballadors”, perquè qualsevol gremi professional que no fos el dels treballadors de l’Art respondria, segurament, amb un insult. Però el cas és que entre els treballadors de l’Art la pregunta sembla que no sona tan absurda, i això és el que fa pensar. O bé als treballadors de l’art se’ns considera una espècie d’afeccionats que es guanyen el sustent en altres àmbits, o bé es creu que som tots rics, o bé, potser, se’ns veu com a una espècie de missioners que treballem per amor, per fe en l’Art i la Cultura, per voluntat pròpia, vaja.

Dit això, respondré a la pregunta:
Primer, continuo treballant perquè existeixen institucions que continuen demandant el treball i la presència d’aquesta estranya figura pública anomenada «artista». I segon, perquè aquesta pràctica a la qual anomeno «treball» es confon sovint amb aquesta altra a la qual anomeno «existència». És a dir, perquè, tal com estan les coses, em resulta la millor opció a la que dedicar el meu temps.

 

CLAUDIO CORREA, artista, Santiago de Chile, 9 d’agost

“Perquè em permet mirar les estrelles
i amb un cop deixar veient estrelles”.