Postfotografia i para-col·leccionisme

O es va fer expressament, o la carambola va sortir bé. Arts Santa Mònica i Foto Colectania s’associen per presentar dues exposicions sobre post-fotografia, les dues comissariades per Joan Fontcuberta (la primera, juntament amb Clément Chéroux, Erik Kessels, Martin Parr i Joachim Schmid). Pre-dissenyat o no, Barcelona ret homenatge al premiat fotògraf, ja que a més a més, el trobem a Àngels Barcelona, com ens va explicar Avelino Sala fa uns dies.

L’interès de From Here on (D’ara endavant), a l’Arts Santa Mònica fins el 13 d’abril, rau en el que l’equip curatorial enfoca -amb llum quasi encegadora-: una transformació inqüestionable i altament entròpica, exercida per l’aparició i l’evolució d’internet i la telefonia mòbil en els camps de registre d’imatge i so. En el cas d’Obra-Col·lecció (L’artista com col·leccionista) a Foto Colectania fins el 25 de maig, el quid es troba en com Fontcuberta assenyala les interseccions que estan vivint els oficis i rols, antigament separats, del món de l’art. Defensa Fontcuberta que són tipus de col·leccionismes diferents: el clàssic, atresora, mentre que l’artista que col·lecciona “reubica”; proposa noves semàntiques; genera noves narratives a partir de la posada en comú d’imatges preexistents. La post-fotografia s’acosta a les imatges des d’un lloc diferent: en primer lloc, l’origen de les fotos (qui o què captura la imatge) pot ser tan aviat desconegut com directament innecessari. En segon lloc, els mitjans des dels quals es prenen les imatges i/o es reprodueixen les mateixes són mers suports, i no tenen aquella aurèola de devoció que tenien les càmeres o les impressions en la fotografia… diguem-ne clàssica.

La de Foto Colectania és una mostra petita i coherent. Recull deu artistes col·leccionistes d’imatges que generen narracions de diferent caràcter. Les peces de Joachim Schmidt, Penelope Umbrico, Hans Eijkelboom i Eric Tabuchi, a la planta principal, són un perfecte resum de l’exhibició. A la planta superior, sorprèn ‘Painted Photos’ de Martin Parr i diverteix Erik Kessels amb el seu hilarant ‘Almost Every Picture #9’. També trobem un reflexiu (i premiat) vídeo de Jean-Gabriel Periot titulat ‘Dies Irae’ (2005) i peces d’Ève Cadieux, Emilio Chapela o Richard Simpkin.

El que trobem a l’Arts Santa Mònica és en canvi una exposició que pot resultar inicialment inconnexa (no sé si es tracta d’una qüestió personal amb l’espai), però que per descomptat guarda el seu sentit. L’argument es deixa ben clar en un gran manifest situat a la planta baixa, i es repeteix fins i tot entre esglaons: Internet i l’era mòbil han estat els detonants medials, tecnològics, que han permès la propagació exponencial de registres fotogràfics. Les idees s’enlairen: si de cas la veritat mai va ser una, capturada per la multiplicitat, esdevé indefectiblement fragmentària.

Corinne Viennet superposa milers de fotos de monuments turístics trobades a internet. Aquestes, gairebé sempre preses des del mateix angle, s’imbriquen i generen una imatge que és una i són totes, producte potser d’aquestes pulsions compartides, aquests comuns denominadors de la raça humana fent el “guiri”. Google Maps és la font de treball per Jon Rafman (i la seva Street View, aplicació que permet a l’usuari veure la imatge real dels carrers que busca). També ho és per Aram Bartholl i els seus “A” gegants. Herman Zschiegner juga amb la idea de la còpia infinita arran del triangle ‘Google-Walker Evans-Sherrie Levine’, presentant múltiples versions d’Allie Mae Burroughs, només distingibles per l’origen de la URL i per la seva ràtio de píxels. Jens Sudheim fa un àlbum de fotos amb el seu col·laborador, Reuss, a través de diferents càmeres públiques i càmeres web, davant les quals, el viatger posa i van enregistrant el seu viatge per cinc continents. També Tony Churnside i “The get out clause” realitzen un videoclip sencer gràcies a les imatges capturades per les càmeres de seguretat de diferents llocs del Regne Unit. El col·lectiu belga Leo Gabin proposa un vídeo que mostra com diverses noies (n’hi deuen haver més) instal·len la seva webcam i li mouen el cul davant, per al món, des del seu context domèstic. Willem Popelier s’apropia de les fotos enregistrades pels propis clients -i accessibles per qui arribi després- en els discs durs dels ordinadors d’una botiga d’informàtica. Laia abril re-fotografia fotografies de blocs i webs d’una comunitat de anorèxiques. Nancy Bean exposa una sèrie d’imatges amb angles força nous (el seu gat i col·laborador, Christian Allen, es troba a l’origen de la curiosa perspectiva). Penélope Umbrico col·lecciona coincidències, i qüestiona, en definitiva, la sobre-abundància existent de certes imatges (aquí, miralls amb reflexos i flaixos, a Foto Colectania, postes de sol). D’abundància -i color- parlen també les obres d’Andreas Schmidt (RGB), i d’Adrian Sauer. Aarsman i Bohr exploren la relació amb l’objecte i la reiteració; i potser també ho faci, encara que amb una altra finalitat, la col·lecció de penis de Frank Schallmaier. L’humor despunta en les obres de Thomas Mailaender i James Howard, i tot això amb el so de fons de l’escataineig d’unes gallines -reals-. Roc Herms aborda el món online/offline que ens ha tocat viure, i en el reguitzell de destacats (no ordenats per importància) no poden faltar-hi les 3.000 frases que comencen per “La fotografia és …” de Misha Hemmer.

En ambdues mostres hi ha “peces” on la coincidència espai-temporal del “fotògraf” (o selector) i l’objecte fotografiat no es dóna. A part de la recerca a Internet, també es modifiquen col·leccions privades adquirides en mercats -o directament es treballa sense modificar-les; per a quan el debat post-autor?