close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Síndrome de Barcelona

Magazine

05 abril 2013
RIMG0058.jpg

Síndrome de Barcelona

> “Síndrome: Context, maneres i estructura. Formes actuals de producción artística a Estocolm” es va inaugurar a La Capella el 9 de març. Només escoltar el seu títol vaig pensar en tres coses: la primera, que em sembla summament interessant la voluntat d’ensenyar l’estructura d’un sistema artístic en una exposició (cosa gens habitual en exposicions, i molt més en màsters d’anàlisi d’art contemporani); la segona, per què Estocolm? Poc després vaig descobrir que el seu comissari, el barceloní Martí Manen, hi viu des de fa anys. Al meu entendre, el fet que el context sigui Estocolm no és important. Qualsevol altre m’hagués semblat igual d’interessant; i la tercera, síndrome d’Estocolm? Això no és el que diuen de la gent que s’enamora dels seus segrestadors? Segons la RAE, “síndrome: 2. m. Conjunt de fenòmens que caracteritzen una situació determinada. ~ d’Estocolm. 1. m. Actitud de la persona segrestada que acaba per comprendre les raons dels seus captors.” En definitiva, el que diu el subtítol de l’exposició.
“Síndrome” no és una exposició a l’ús. Trenca amb la jerarquia del temps i de l’espai. Per començar, no tota l’exposició es desenvolupa a l’espai de La Capella. Un documental que forma part de l’exposició, ‘Looking for headless’, es mostrarà durant diversos dies en un centre de negocis de Barcelona. Així mateix, durant tota l’exposició estan tenint lloc trobades entre artistes suecs i diversos agents locals. Aquestes estan sent registrades i penjades a diverses pàgines web especialitzades.

D’altra banda, el que sí té lloc a La Capella tampoc respon a una linealitat més enllà de mostrar fragments del context suec. En entrar a La Capella a mà dreta es poden veure cinc entrevistes a directores -totes són dones- de diferents espais culturals d’Estocolm: espais privats com la galeria Bonniers Konsthal; l’agència de subvencions estatal Iaspis; o Statenskonstråd, el Consell Nacional d’Art Públic. Cadascuna dura de 15 a 25 minuts, de manera que en aquesta part es convida més a seguir el ritme d’un arxiu que el d’una exposició. Es poden observar certes contradiccions entre el que diuen les entrevistades com a resposta a una mateixa pregunta, la qual cosa és comprensible a causa de les diferents posicions que ocupen les seves respectives organitzacions dins el panorama. Per exemple, Catrin Lundqvist, del Moderna Museet (una barreja entre el MNAC i el MACBA), opina que hi ha molt contacte entre les institucions, sobretot en els últims 15 anys, mentre que Katarina Sjögren, directora de l’Crystal Gallery, opina que n’hi hauria d’haver molt més. Aquesta dissensió feta pública em sembla molt positiva, ja que fa visibles les relacions de poder i permet una contestació.

A continuació, trobem l’obra de cinc artistes suecs. L’exposició ofereix un full de sala per a cada un d’ells, que explica en un breu paràgraf els seus interessos i/o l’obra presentada. Hi ha un clar interès perquè el públic es pugui aproximar al context. No es tracta de mostrar-lo i que cadascú ho interpreti com pugui, sinó d’aconseguir una proximitat i un diàleg.

Dues són les obres que més em van cridar l’atenció: la potent obra de Åsa Cederqvist, “The Cabinet”, ocupa tot l’absis de l’antiga església. Es caracteritza per explicar com allò matèric ens indueix a un estat primitiu on perdem el control sobre nosaltres mateixos. Està acuradament composta per cinc pantalles amb un paraigua de so focalitzat en cadascuna. L’altra obra que em va cridar l’atenció és oposada a l’anterior per ser molt més conceptual. Lina Persson ens planteja la idea treta de la ciència-ficció de viatjar al passat de la mà d’entrevistes al prestigiós científic Ronald Mallet. L’especulació present en la investigació científica s’uneix a l’especulació econòmica de ‘Looking for headless’, així com a l’especulació artística que planteja l’artista Carl Palm.

Se m’acut una altra exposició o esdeveniment en el panorama espanyol en què s’hagi fet una cosa semblant: “Assemblea dels Països Baixos”, la plataforma que va comissariar Latitudes a Arco 2012, on 30 representants d’institucions culturals d’Holanda van tenir una hora cada un per a mostrar el seu treball i dialogar entre ells i amb el públic d’Arco. Per què no fer alguna cosa semblant sobre el panorama espanyol o barceloní? Quico Peinado, de la Galeria Àngels, va parlar fa uns dies de com la crisi ha unit als agents de l’art contemporani barceloní, però com, tot i així, segueixen tots escampats. Crec que aquest és un pensament comú entre els que el componen. Si hi haguessin iniciatives com la de “Síndrome” o la “Assemblea” aplicades a l’àmbit local, s’aconseguiria una major i necessària transparència de les seves estructures, i els seus agents es veurien beneficiats a partir del diàleg.

Raquel Machtus és nòmada de naixement. A més de la seva avidesa per conèixer nous llocs del món, li interessa el nomadisme in situ, és a dir, buscar i aprofundir en les connexions no establertes entre els elements d’un mateix context. Així mateix, considera que l’art, analitzat des de totes les facetes, ofereix perspectives molt interessants per aquest nomadisme. Es proposa aprofundir en elles.

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)