Pot contenir traces de…

El CA2M acaba d’inaugurar PUNK. Sus rastros en el arte contemporáneo, una exposició que parteix de la influència que el punk ha suposat per a una sèrie d’artistes, des de fins i tot abans del seu esclat i fins a l’actualitat. David G. Torres és el comissari d’aquesta mostra, que s’allunya en la seva proposta de categoritzacions o taules periòdiques d’una cosa tan real però tan inclassificable com ho és i ho serà el punk.

El que PUNK. Sus rastros en el arte contemporáneo proposa no és una altra avorrida exposició en la qual es dissecciona i castra un moviment. No es tracta d’un certificat de defunció, bàsicament perquè del que aquí se’ns parla és d’actitud. Bàsicament perquè aquí no hi ha mort per enterrar. La mostra s’articula al voltant d’una figura omnipresent, la de Greil Marcus, autor del celebrat Rastres de carmí del qual G. Torres ha pres des del títol fins a una sèrie de claus que componen el gruix del discurs. També Greil Marcus pren part en el catàleg per mitjà d’una entrevista realitzada per G. Torres i Glòria Guso.

Resulta interessant el paper que el comissari ha assumit a l’hora de tirar endavant aquesta exposició, posant en dubte en el seu text, el que obre el catàleg, una qüestió que tots els que ens sentim propers al punk pensem cada vegada que algú busca la manera d’unificar tot allò relatiu a aquest moviment. És d’agrair que ell mateix assumeixi que el gest podria ser titllat de traïció, encara que vingui de les mans d’algú el màxim interès del qual és més aviat tot el contrari.

D’aquesta manera, el que G. Torres ha pretès -i així ho he entès recorrent les sales-, és prendre un període històric ja definit pel propi moviment punk, i allò que l’ha envoltat al llarg de gairebé mig segle, per reunir-hi al seu voltant un nodrit grup d’artistes que no es caracteritzen per fer-ne una paròdia, sinó més aviat per treballar en base a uns pressupòsits que podrien incloure’s dins d’aquest moviment o que directament hi han estat de manera activa. Perquè s’entengui, del que es tracta no és de posar-se els cabells de punta i cridar anarquia, sinó més aviat de fer del treball una actitud que ens acompanyi per mal o per bé.

Accedim al centre i al vestíbul ens trobem un cotxe aparcat que porta un gran lluminós de Jordi Colomer amb el lema no future intervingut fins a crear un missatge d’esperança. Les ànsies d’acabar amb tot han donat pas a un major coneixement del que es té entre mans. El punk edita discos, llibres, organitza concerts, projeccions o conferències i pren decisions a nivell polític. S’ocupen espais amb fins socials, es rebutja el maltractament d’animals i el seu consum o s’estableixen uns lemes que, com en el cas de Colomer o el NO de Santiago Sierra, treballen sobre un futur a millorar, sempre des de la protesta i l’acció directa.

L’exposició inclou grans obres d’artistes com Martin Kippenberger, Jean-Michel Basquiat, Jonathan Meese, una gran instal·lació de Paul McCarthy o el gran cub metàl·lic de João Onofre a l’interior del qual descansen els instruments musicals d’Avulsed, la banda madrilenya de metal extrem que durant la inauguració va realitzar la performance per a l’artista portuguès. A més de grans noms, ens trobem una sèrie de detalls definitius que destaquen per la seva actitud. Treballs que podrien ser titllats d’incòmodes com els registres de les pixades d’Itziar Okariz, les animacions maldestres i afilades de Maria Pratts, les fotografies de cagades del grup austríac Gelitin, el vídeo en què Raisa Maudit ens explica com de bé li va, els còmics intervinguts per Antoni Hervás o les imatges explícites de Kendell Geers. També ens deixa peces ja històriques d’artistes com Valie Export, Chris Burden, Dan Graham, Mike Kelley, Matt Mullican o Raymond Pettibon. Sense ells és probable que una exposició sobre punk no arribés a bon port. En això G. Torres ha trepitjat sobre segur.

A retrats com els de Jimmie Durham, Jordi Mitjà o Nan Goldin, amb evidents signes de violència, podria sumar-se sens dubte aquest diàleg amb la joventut que va mantenir Kippenberger. De totes maneres, no oblidem que és una cosa que s’ha donat en els vuitanta i que se segueix donant a l’actualitat. Sense anar més lluny, l’any 2008 la banda escocesa Exploited va ser apallissada a Madrid moments abans de començar el seu concert i exactament el dia en què redacto aquestes línies, una cèntrica sala madrilenya ha suspès un festival punk per considerar-lo violent. Amb això intento remarcar aquesta persistència d’una manera de vida que lluny de caducar, segueix existint al marge de les etiquetes o dels gestos enllaunats. De la mateixa manera que molts dels artistes d’aquesta exposició segueixen treballant en aquest camp que sens dubte es troba dins d’aquesta postura.

Celebro el treball de Pepo Salazar, d’Iñaki Garmendia, Mario Espliego, Clara Fontaine, Eulàlia Grau, de Martín Rico, Maria Pratts, Juan Pérez Agirregoikoa o Joan Morey perquè ho entenc únicament dins d’aquesta mateixa actitud a la qual G. Torres fa al·lusió. També celebro que treballs com el de João Louro, Douglas Gordon, Matt Mullican o Hans-Peter Feldmann siguin considerats hereus d’alguna manera de tot el que ha anat arrossegant aquest corrent.

Celebro aquesta exposició perquè sens dubte veure en el punk un moviment assimilat per discogràfiques o per la pròpia indústria de la moda és quedar-se a mitges i aquí no he trobat ni rastre d’això. La mostra respira d’una manera autònoma, sense peces que repeteixin clixés fins a perdre el significat. Es fa referència a bandes com Dead Kennedys i a la mímica de Jello Biafra tirant bombes des de l’escenari. Es parla de Damned, de Bad Brains, d’Eskorbuto, de Fugazi, de Kortatu o Circle Jerks. Es parla de Black Flag, d’Angry Brigade o fins i tot d’Agnostic Front i Murphy ‘s Law en el text que Eloy Ferández Porta ha preparat per al catàleg. Es parla de Sham 69 i de la llarga vida que Glòria Guso diagnostica al punk en estreta comunió amb internet i les xarxes socials. També participa Iván López Munuera, que després de la seva exposició Pop Politics per al CA2M té força a dir sobre això, i es parla de Buzzcocks, que van auto-editar-se quan les discogràfiques es repartien el pastís.

Només cal fer un ullada als concerts que cada setmana s’organitzen en una ciutat sota el terme punk, anar un diumenge al rastro i descobrir com encara que passin els anys, se segueixen editant fanzines, discos i llibres al marge de grans distribuïdores. Per això és d’agrair que una figura com Servando Rocha sigui convidada a participar amb un text en el què d’una manera especial es palpa la implicació. La seva és la història d’algú que des de dins ha sabut establir connexions i donar forma a una història que per descomptat va lligada a l’art del segle XX. He trobat a faltar la paraula CRASS dins del seu text, però mai és tard per rellegir Tienen una bomba, el llibre ja descatalogat que La Felguera va editar amb el subtítol Textos, declaracions i art de la banda més perillosa del Regne Unit.

Celebro aquesta exposició perquè podria ser una altra. Perquè no respon a un guió estricte. Es parla del cruixit de dents de Johnny Rotten i entenc que aquest és el soroll que ressona durant la visita. L’art aquí no il·lustra la història del punk, sinó que és part d’aquesta. Es llança a l’aire la mateixa pregunta que Rotten va llançar a San Francisco, alguna vegada us heu sentit estafats?