close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 març 2015
Robert Cahen,
De paisatges i sorolls mundans. A propòsit de Robert Cahen

Andrea Díaz Mattei

Fa uns pocs dies va caure entre les meves mans El soroll etern. Escoltar el segle XX a través de la seva música, d’Alex Ross [[Alex Ross, El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su música, Seix Barral, Barcelona: 2009]]. Si bé no es tracta d’un llibre d’Història de la música, ens passeja per diversos episodis de la música del segle passat en el seu context i relació amb les avantguardes artístiques i les pràctiques experimentals coetànies. Un dels interrogants de l’autor es refereix a per què la música “clàssica” contemporània no té tant d’impuls com altres tipus de música considerades més “populars”, qüestionant per què altres arts del segle XX -com la pintura abstracta o el cinema experimental- han arribat a un públic més massiu i, no obstant, la música clàssica contemporània encara es resisteix a la massificació, quedant relegada a un cercle d’adeptes menys ampli.

Malgrat tot, el que realment em va quedar ressonant és la primera frase del títol: Soroll etern. Un soroll perpetu que sigui on sigui que estiguem no podem deixar d’escoltar. A les ciutats, al camp, a la muntanya, el que fonamentalment sentim és soroll, mentre que l’absència de sons absoluta -en tant que éssers vivents- ens està vetada, tal com ho va descriure John Cage l’any 1961 en el seu llibre Silence [[John Cage, Silence: Lectures and Writings, Wesleyan University Press, New England: 1961. Vegi’s també la versió en castellà Silencio, Ardora, Madrid: 2002]] (Silenci), després d’haver visitat la cambra anecoica de la Universitat de Harvard. En els seus escrits queda demostrat que, tot i dins d’aquesta càmera capaç d’absorbir les ones sonores sense reflectir, no podem més que sentir d’altres sons, encara que siguin els dels nostres òrgans.

D’altra banda, el títol del llibre en la seva versió original en anglès és suggereix més coses: The rest is noise (La resta és soroll), expressió que fa clara al·lusió a la frase del moribund Hamlet de William Shakespeare, on cap al final de la peça, el protagonista declara: The rest is silence [[William Shakespeare, Hamlet, Ed. Càtedra, Madrid: 1993, pàg. 711]] (La resta és silenci). Hamlet enuncia –d’altra manera- la impossibilitat mateixa del silenci absolut durant la vida humana. O posat en paraules de John Cage: “Until I die there will be sounds. And they will continue following mi death. One need not fear about the future of music. “(Fins que em mori hi haurà sons. I continuaran després de la meva mort. No hem de témer pel futur de la música.)” [[John Cage, Silence: Lectures and Writings , Wesleyan University Press, New England: 1961, p.8]]

Soroll. So. Silenci. Hi ha molt soroll a les ciutats contemporànies i poques alternances amb el seu degut silenci. Persones que remoregen abstretes amb els seus telèfons, parlen, riuen, criden, al costat de clàxons, frenades i cops intempestius. De la llunyania, arriben ecos de manifestacions i tumults. És innegable que el paisatge sonor de les ciutats també ens parla d’una determinada antropologia urbana que ens habita, com també succeeix al camp, on la natura es revela amb les seves sonates estacionals. I, tot i això, no sempre estem disposats a escoltar-les.

Tanmateix, hi ha algunes persones molt atentes a aquests paisatges sonors (introspectius i extravertits), com ara l’artista francès Robert Cahen (Valence, França, 1945), qui fa alguns dies va presentar a Barcelona la mostra de vídeo “L’univers de l’ésser” a l’Institut Français (en col·laboració amb Videoakt Videoart i Homesession). Pioner en el videoart i incansable investigador en l’ús de la imatge i les arts electròniques, Robert Cahen va estudiar música concreta amb Pierre Schaeffer a París i es va entrenar en els estudis de ràdio i televisió nacionals francesos.

En el seu camí inicial, la seva trobada amb la música concreta el va portar a experimentar amb la imatge electrònica i el vídeo als anys ’70, aconseguint conjugar en una estreta relació entre la imatge en moviment i el so, el soroll i la música; relació que impregna tota la seva obra fins a l’actualitat. L’art del vídeo -o de la imatge en moviment- s’alimenta, entre d’altres, de projectes experimentals com Fluxus i la música concreta, terme aquest últim encunyat per Schaeffer l’any 1948 per referir-se a una música que existeix exclusivament registrada a un suport, música no volàtil, no modificable pels músics executors. Rescata així el valor significatiu d’un so en si mateix més enllà del context de la font que l’emet. D’aquesta manera, a través del muntatge sonor es desenvolupa una particular poètica de la música concreta que, posada en relació amb la imatge -tant estàtica com en moviment-, ens revela un camp de creació singular.

En efecte, Robert Cahen tracta el material sonor de manera semblant a la imatge en tant que matèria dels seus films i vídeos. Ho podem observar en les obres que va presentar a Barcelona: Corps Flottants (Cossos flotants) (1997) 13′, L’étreinte (L’abraçada) (2003) 9′, Sanaa, passages en noir (Passatges a negre) (2007) 7′, Plus loin que la nuit (Més enllà de la nit) (2004) 10′, Dieu voit tout (Déu veu tot) (2011) 11′, Blind Song (Cançó cega) (2008) 4′. Aquestes peces mostren un paisatge amb una sonoritat específica allà on siguin, en unes muntanyes al Japó o en recòndits llocs d’Àfrica, Vietnam o la Xina. Poètica documental formada per seqüències entre imatges i sons que fan del viatge una experiència no només visual sinó també sonora. Peces que, dins del seu formalisme, deixen entreveure les seves empremtes en artistes més novells, en els actuals artistes sonors i els seus respectius soundscapes -i instal·lacions visuals-, en els VJs (videojòqueis), i dins dels festivals de música electrònica en general.

Segurament la música en el seu esdevenir també ha deixat enrere les seves rígides fronteres entre el món visual i el sonor i les relacions entre tots dos universos han canviat. Cal que ens aturem, encara que només sigui de tant en tant, a escoltar i a mirar el nostre entorn per descobrir els sons i els silencis que ens envolten. Doncs la resta és soroll.

Per a l’Andrea l’art i el pensament crític és una manera de viure, de sentir i de ser, on la ironia s’hi troba sempre present. Sense centres ni perifèries pot viure en diferents continents i barrejar-se amb la gent, els ambients i els diferents entorns. De fet, la seva reflexió sempre ha estat amarrada als entrecreuaments que produeixen un esdeveniment nou, generador i creatiu.

Publicacions

27 març 2015

De paisatges i sorolls mundans. A propòsit de Robert Cahen

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)