Preferiria no saber-ho o tot el contrari. Adrián Melis a ADN Galeria

“Un contrato por el que a los jóvenes con formación o con menos formación se les va a dar un crédito equivalente al salario mínimo o al salario medio, según la formación, para que puedan cualificarse y formarse, para que puedan encontrar un empleo cuanto antes. Es una gran propuesta”. Aquest és un fragment del discurs que Zapatero va pronunciar a finals de 2010. Ara hi ha possibilitats d’escoltar-lo amplificat, juntament amb altres tres perles de l’oratòria política espanyola, a l’espai de la galeria barcelonina ADN com a part de la instal·lació “The Best Effort”, d’Adrián Melis.

Per a poder sentir aquestes paraules caldrà que algú truqui a un dels 4 anuncis de feina falsos que l’artista ha publicat a diferents pàgines web. La trucada de cada interessat activa la reproducció a la sala expositiva d’un dels discursos.

L’exposició de l’artista cubà porta per títol “Time to relax”, i contrasta amb l’anterior “Nuevas Estructuras de Producción” (Abril/Maig 2012). El tema de les obres ha canviat: si bé l’any passat Melis parlava de la desmotivació dels treballadors cubans, ara fa referència a diferents problemàtiques de la situació sociopolítica espanyola. I ho fa des del punt de vista d’aquell que descobreix el context i s’interessa pels seus conflictes, però també amb un cert to maquiavèl·lic, com el que porta implícit “The Best Effort”, ja que fa ús de l’engany i les seves conseqüències per fer funcionar una obra, per assolir uns objectius que aquell que truca desconeix. Ningú respondrà la trucada, i possiblement no sabrà mai que està activant una obra que un jove artista mostra en una galeria d’art. Potser millor així, que comuniqui i que passi a ser un dels tants intents frustrats i oblidats de trobar una feina.

La mateixa manera d’amagar una informació a fi que uns tercers actuïn d’una forma concreta i l’obra funcioni la trobem en una altra instal·lació, “Light off”. En aquest cas, però, les víctimes del joc som els espectadors que entrem a la galeria, veiem quatre cubs que de tant en tant canvien de color (vermell, blau o verd) sense criteri aparent. Degut que la seva estètica xoca radicalment amb la de la resta de peces exposades, no tenim molt clar si es tracta d’una obra o de decoració. L’ambigüitat de l’objecte fa que en certa manera l’ignorem, tal com ignorem que allò que provoca el canvi de color és l’estat a temps real de l’ibex35, perquè només ho descobrim quan llegim el full de sala, i ens assabentem, també, que fins i tot podíem haver-nos-hi assegut a sobre dels cubs i que la peça funciona a nivell conceptual sols quan l’espectador no la coneix com a projecte artístic, quan s’hi asseu, quan no la té en compte; com segurament no té en compte tampoc els nivells de la borsa.

Haver-ho dit abans! O no. La contradicció que em provoca aquesta obra és tan gran que em fa ràbia. Tant bon punt conec el contingut críptic de la peça perdo l’oportunitat de fer-la funcionar.

Aquestes dues instal·lacions contrasten a nivell formal i conceptual amb la resta d’obres de l’exposició i denoten un possible canvi en les metodologies de Melis en la manera d’utilitzar i comunicar la informació a les seves obres. Mentre que les dues instal·lacions mencionades presenten el contingut d’una forma críptica, les sèries fotogràfiques “Time to relax” o “Puntos de reposición” són de fàcil lectura i comprensió. A més, la interactivitat a la que estan subjectes les dues instal·lacions fa sentir que la teva presència és necessària. Segurament sigui per aquest motiu que aquestes dues s’aproximen a la realitat dels conflictes d’una manera aparentment menys superficial que la resta d’obres de la mostra.

És de celebrar que els treballs de Melis, que podríem classificar com a peces digitals, escapin del costum del “mira què podem fer” i de la mera demostració d’aptituds tècniques que en ocasions podem criticar de l’art digital, per anar més enllà i crear situacions condicionades per uns factors que queden fora de l’abast de tots nosaltres.