Públic mort a les Illes Canàries, amb Momu & No Es

“Vine a les Illes Canàries, l’únic lloc del món on la temperatura és ideal per a tu tot l’any, necessites venir a les Illes Canàries… vine a les illes…”
Una veu masculina i autoritària repetia amb insistència que havíem d’anar a les Illes Canàries. Quan ens en vam adonar va resultar ser que la meitat de nosaltres estàvem morts i no sabíem exactament què volia dir això.

Ja des del principi tot havia estat confús: ens trobàvem en una de les naus de Nau Estruch, l’ambient era fred i el terra, brut. La distribució d’elements com projectors i pantalles en l’espai era estranya. El desconcert del públic en veure que no hi havia en el lloc cap zona determinada destinada a nosaltres, cap platea, cap recorregut clar marcat, em va fer sospitar que els assistents hauríem de participar activament, hauríem de moure’ns, de fer alguna cosa. Ningú sabia bé on posar-se fins que en una de les pantalles va començar a projectar-se la cara d’una noia que parlava. Més tard va aparèixer un personatge de carn i ossos, l’Ariadna, que enfilada sobre una peanya baixa va començar a fer playback sobre un discurs robòtic. No sé exactament quanta estona va passar però mentre va durar l’obra “I’m sick of thinking that my dead friends have gone to the Canary Islands”, de Momu & No Es, els assistents vam haver de fer aquagym sense aigua, vam haver de ballar, vam haver d’escollir entre una aleta de pollastre o un braçalet fosforescent. A alguns els van fer fora de la nau com a conseqüència de la decisió. A un se’l va emportar una limusina i altres vam haver d’estar dins la nau fins que va semblar que tot plegat s’acabava i ens van enunciar que estàvem morts.

No sé si vaig entendre el què havia d’entendre. Personalment em van cridar molt més l’atenció les jerarquies dels diferents rols (públic, autores, actors) que el contingut en sí de l’obra. Per això vull pensar que del què anava era de la decepció: d’intentar fer-nos creure que pel simple fet de poder escollir un parell de coses potser teníem alguna mena de control sobre la situació i que això fos una mentida evident per a tots i totes les que estàvem allà. Aquesta decepció, per tant, es desenvoluparia a dos nivells: per una banda, com una causa de la mentida frustrada, ja que era ben clar que en cap moment ningú va creure tenir alguna mena de control; i d’altra banda, per part dels assistents en veure que ens intentaven fer creure una farsa com aquesta i que, tot i no creure-hi, seguíem el joc, les normes. Tot aquest engany es presentava amb una estètica elaborada a partir de la tergiversació de símbols inconnexes entre ells, així com de la falsa autorització del públic. La jerarquia regnava entre tots nosaltres de tal manera que ens negava com a individus i ens portava a seguir les ordres i fer accions absurdes sota la mentida de sentir-nos protagonistes. I potser és aquí on trobo el sentit: en el fet que ho féssim en una mena d’inèrcia col·lectiva sense ni qüestionar-ho.

El requeriment de la participació activa del públic no sempre s’apropa a la idea d’un teatre en el que els espectadors abandonen el seu rol per passar a ser actors o fins i tot autors de la peça. És a dir, en el cas de l’obra “I’m sick of thinking that my dead friends have gone to the Canary Islands”, que els assistents haguéssim de ballar o escollir entre dues opcions, no vol dir que deixéssim de ser públic ja que les vies que se’ns presentaven eren limitades: encara que semblava que teníem tot el protagonisme perquè els actors i les veus es dirigien a nosaltres, la individualitat de cadascú, o fins i tot la identitat del públic com a col·lectiu, s’ignorava i es negava. No tenia cap mena d’importància. Havíem de complir amb les ordres perquè l’obra es desenvolupés tal i com s’havia planejat. Qualsevol opció contrària… no me la puc imaginar.