close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

01 desembre 2013
Don’t you worry about the Ads – Servir a la corporació

Glòria Guso

Fa uns dies, la banda australiana de pop-rock psicodèlic Tame Impala publicar en el seu mur de Facebook que els havien ofert 100.000$ per posar música a un anunci de telefonia mòbil i preguntava als seus fans què havien de fer. El mur de seguida es va incendiar amb comentaris a favor i en contra de cedir una cançó per a publicitat i poques hores després ja hi havia milers d’opinions més o menys argumentades en un llarguíssim fil de conversa. Que si “us ho mereixeu”, que si “no us vengueu”, cites de i comparacions amb altres grups que sí que han treballat per espots televisius i amb d’altres que s’han negat a fer-ho i que a més han fet d’això una senyal d’identitat.

Què hi ha de dolent en cedir una de les teves cançons per publicitar un producte? Segons es desprèn de les respostes a Tame Impala, posar música a anuncis és una cosa que no tots els grups poden fer, cosa que queda reservat a les bandes més comercials, a les que han tingut un èxit més ràpid, a les menys indies -sigui el que sigui això. És a dir, que a ningú li agrada que el seu grup favorit, al que ja seguien quan encara no era tan conegut i que els feia sentir especials per aquesta raó, es passi al mainstream, a la tele. No sembla que depengui tant del producte anunciat ni de la marca -encara que, si es tractés d’un espot per a les Forces Armades, en comptes de per un telèfon mòbil, la discussió potser seria una altra- sinó molt més del fet de vendre una cançó a una marca comercial. Entre les respostes positives hi ha les que insten al grup a acceptar l’oferta perquè s’ho han guanyat amb el seu treball previ, perquè si no ho fan ells ho farà un altre, i negant-se tampoc s’està combatent cap mal (el de l’obsolescència programada em ve al el cap), i així poden gravar més discos, comprar instruments nous i fer més gires. Henry Rollins explica molt bé, des d’aquesta perspectiva, el problema de l’indie amb la publicitat en aquest vídeo.
La mateixa setmana es desfermava una polèmica entre el fabricant de joguines Goldieblox i els Beastie Boys a partir d’un anunci del primer que utilitzava una versió d’una cançó del mencionat grup -sense haver demanat permís als seus membres. Que Beastie Boys denunciessin públicament aquest fet li va semblar fatal a tot internet, ja que la nova versió canviava la lletra i el to de la cançó (molt masclista, sense que hagi quedat mai clar si era una broma o no) de tal manera que el convertia en un himne d’empoderament per a nenes. Sembla ser que el que els músics no podien suportar era veure la seva cançó, versionada o no, i malgrat el missatge positiu, en un anunci, ja que això era una cosa que havien parlat abans i que fins i tot Ad Rock, el membre de Beastie Boys mort el passat any, havia deixat escrit en el seu testament. Això ve a confirmar el que dèiem més amunt: no és per no sortir a la televisió i donar-se a conèixer al gran públic, és per no ser associats amb un producte i amb una marca comercial, per no servir una corporació capitalista: si l’objectiu és comercial, no hi ha feminismes ni bones intencions que valguin.

Un altre cas, també difós recentment, és el de la marca de xiclets Beldent i el seu espot amb bessons idèntics presentat com a projecte artístic al MACBA -Museu d’Art Contemporani de Buenos Aires-. El vídeo, al principi, és creïble, però qualsevol s’adona en algun moment que això no és cap acció artística, sinó una estratègia comercial pura i dura presentada en un museu, amb el beneplàcit d’aquest. Les institucions artístiques es financen amb diners de grans empreses i de bancs sense preguntar-se d’on vénen els diners ni quins interessos hi ha darrere d’aquestes donacions, escenificant una mena d’”agafa els diners i corre” en la línia de les respostes positives a la pregunta de Tame Impala. Em pregunto per què en la música és tan problemàtic que sigui evident que se serveix a uns interessos comercials i que, en canvi, les arts visuals es prestin a la propaganda amb tanta facilitat. Sembla, doncs, que només si la intenció comercial és clara i evident, l’artista ha de qüestionar i fins i tot rebutjar el tracte. Pot, doncs, el cas de Beldent crear un precedent?

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)