Quatre contes de terror a Slow Action

“Life on the Society Islands is particularly novelistic” [[(La vida a les illes de la Societat és especialment novel·lística)]], comenta la veu en off en explicar com a l’arxipèlag Hiva el relat constitueix un element essencial, ja que la seva societat i forma de vida estan subjectes constantment a la possibilitat de canvi guiat per la construcció de noves narracions. Hiva (the Society Islands), juntament amb Eleven, Kanzennashima i Somerset, és un dels quatre estranys paratges que presenta la pel·lícula de Ben Rivers, Slow Action (2011). Un petit atles de llocs i estructures socials, definides com utòpiques, que són presentades en capítols per una narradora i un narrador, els relats dels quals recorren un compendi de preses curtes que construeixen inquietants visions de cada cas d’estudi.

Les descripcions que aquestes veus realitzen dels llocs i les seves societats no segueixen un patró concret. Cadascuna d’elles estableix una exposició particular, explicant les seves formes de vida, costums, condicions climàtiques, etc. No obstant això, totes compten amb l’halo d’estranyament dels clàssics de la ciència ficció, a la vegada que fan servir plantejaments que responen més aviat a una visió etnogràfica de comunitats i espais desconeguts, estructurada a partir d’un corpus de coneixement centrat en els sabers d’una “Great Encyclopedia”, les observacions de “the curator” i orientat per les coordenades de “the Quinnian’s compass”. En aquestes descripcions científico-fictícies cada paraula extreta del mateix idioma obre una esquerda a la imaginació d’altres tipologies d’allò designat. Mitjançant una anàlisi freda i pretesament objectiva, aquests misteriosos informes presenten unes noves illes Utopia ni desitjables ni totalment negatives, sinó enigmàtiques i evocadores, a partir d’enregistraments que tampoc ofereixen imatges concretes d’aquestes societats, únicament estímuls visuals i dades aïllades que afavoreixen construccions mentals. Aquesta combinació de text, imatge i so construeix així un reportatge monstruós, en la seva accepció d’anòmal i desviat, a través d’un muntatge basat en la deformació del registre visual.

En un conte escrit per Hazel Heald i H.P. Lovecraft la trama transcorre en un museu de cera a Londres, el Museu Rogers. El tal Rogers és un antic empleat de Madame Tussaud i la seva col·lecció particular compta, a més dels protagonistes dels més cèlebres relats macabres occidentals del segle XIX -mutilats de guerra i altres, amb un ampli catàleg de figures mitològiques, entre les quals destaquen aquelles de procedència fosca: “el negre i informe Tsathoggua; Cthulhu, el dels múltiples tentacles, Yuri Chaugnar Faugn, i altres blasfèmies rumorejades en llibres prohibits com el Necronomicó, el Llibre d’Einbon o l’Unaussprechlichen Kulten de von Junzt “[[HP Lovecraft i Hazel Heald, “Horror al Museu”, a Horror al museu i altres col·laboracions, Caralt, Barcelona, 1978 (publicat per primera vegada a la revista Weird Tales el 1932).]]. Cap a la meitat del relat, es descobreix que aquestes figures que Stephen Jones, protagonista del conte i visitant assidu del museu, atribueix a la imaginació i fins i tot genialitat de l’autor, són en realitat generades a partir d’éssers humans i animals reals que Rogers ofereix a una estranya deïtat i gràcies a la cera calenta converteix, el que queda d’ells, en efígies. No són figures modelades, sinó éssers i objectes procedents dels viatges de Rogers que gràcies a la cera són conservats sota un halo de ficció. El que al principi del conte apareix com a representació es converteix així en pura transformació; resulta que la ficció en aquestes imatges terrorífiques no deriva d’un procés d’invenció sinó de deformació de la realitat. Encara que sense sacrificis rituals de per mig, les ficcions que planteja Slow Action procedeixen també d’un procés de manipulació. En aquesta pel·lícula Ben Rivers genera una ficció especulativa construïda a través de la manipulació visual i semàntica d’imatges documentals. Així estableix, mitjançant tècniques cinematogràfiques antigues i el procés de muntatge, escenes monstruoses de formes utòpiques que no responen als imaginaris convencionals de la ciència ficció.

En una entrevista, Ben Rivers explica com va treballar per a aquesta pel·lícula amb l’escriptor de ciència ficció Mark von Schlegell. Comenta que inicialment pretenia utilitzar textos preexistents de la literatura victoriana (el que li hagués donat un rotllet steampunk, que m’hagués encantat veure com resolia), però finalment va decidir treballar amb textos nous, per al que va buscar aquesta col·laboració. A von Schlegell li va encarregar llavors quatre relats per a quatre illes i, mentre els escrivia, Rivers va realitzar el conjunt d’enregistraments en diverses illes, sense guió, sense saber exactament quin text les acompanyarien. El material de muntatge van ser les preses gravades en els volcànics i desèrtics paisatges de Lanzarote, a Gunkanjima, una ciutat abandonada construïda en una roca a la costa de Nagasaki (Japó), i Tuvalu al Pacífic, un dels països més petits del món. A aquests registres originals, Rivers els afegeix imatges i sons col·leccionats d’entre diferents pel·lícules de ciència ficció post-apocalíptica dels anys setanta. A partir de les imatges documentals de cadascuna de les illes de la geografia terrestre actual construeix una illa fictícia, que corresponen als tres primers capítols de la pel·lícula. L’última part, Somerset, està formada, per contra, per escenes dramatitzades en què es presenta una estranya societat que tampoc il·lustra específicament la descripció que se li atribueix.

Al seu llibre Realitat Daimònica, Patrick Harpur explica algunes qüestions relacionades amb allò mitològic que afecten directament el seu àmbit d’estudi, les experiències derivades de fenòmens paranormals, des de la premissa de variabilitat dels seus significats en funció del context i la relació amb les imatges. En aquesta línia, introdueix en els plantejaments de Claude Lévi-Strauss sobre les mitologies la qüestió de la imaginació. Planteja: “el que fa la Imaginació és provar totes les combinacions d’una mitologia donada. Els elements estructurals romanen més o menys constants però canvien de valor i significat en relació amb els altres, formant patrons diferents, produint aparicions diferents i comptant diferents històries… “[[Patrick Harpur, Realitat Daimònica, Atlanta, Girona, 2007]]. Aquesta dinàmica social és l’estructura base per al muntatge cinematogràfic, que en el treball de Ben Rivers es converteix en motor de la narració d’aquesta ciència ficció, en la qual els mites i les imatges construeixen realitats inestables. Una pseudoetnografia que, igual que la tradició narrativa del Lovecraft de Cthulhu i del conte de terror anglosaxó, construeix ficcions monstruoses a partir del misteri i allò desconegut.