Qui ha dit por?

Avui toca diumenge conscienciat. Fa temps que es diu que s’està a punt de traspassar una línia vermella. La línia vermella és, per a alguns, aquest nivell de la prima de risc que posa en perill l’objectiu del dèficit i apropa el fantasma del rescat (i aquí està Xipre). La línia vermella és, per d’altres, aquest punt de no retorn on s’anul·len els estàndards de la societat del benestar i, de passada, alguns drets fonamentals, inclosos els humans.

Proposem dos documentals que ens poden ajudar a entendre el que està passant o, millor, els orígens del que està passant, perquè com diu Naomi Klein, “el pitjor escenari és que es perdi la narrativa, si perdem el fil de la història, de la memòria, som vulnerables a la doctrina del xoc”.

La doctrina del xoc (The Shock Doctrine) (2009), dirigida per Michael Witterbottom i Mat Whitecross és, d’alguna manera, la història no oficial del lliure mercat. Basada en el llibre de Naomi Klein que porta el mateix títol, traça un fil narratiu que busca els antecedents del poder financer que estem vivint. I troba els seus inicis, no ja en els governs de Reagan i Tatcher, sinó en el Xile que va acabar amb Allende i va exalçar Pinochet. Va ser a Xile on nombrosos estudiants d’econòmiques van ser becats per estudiar a la Universitat de Chicago amb Milton Friedman per després retornar al país i introduir-hi el seu pensament econòmic. D’aquí a aquesta dictadura del món de les finances hi ha una progressió més o menys in crescendo que ni el mateix Friedman s’hagués imaginat en el pitjor dels seus deliris.

El segon documental que proposem és Capitalisme, una història d’amor (Capitalism: A Love Story), també de l’any 2009. En ell, Michael Moore torna al tema que ja havia abordat en el seu primer documental, Roger & Me, l’impacte del domini de les grans corporacions sobre la vida del ciutadà mig nord-americà. Ens quedem amb una escena, que gairebé podria ser una intervenció artística, en la qual el cineasta envolta els edificis d’AIG, Goldman Sachs, Morgan Stanley i altres amb una cinta marcada amb un “Crime Scene Do Not Cross”.

I acabem amb el missatge final de Naomi Klein: “Una època de crisi com l’actual és ideal per pensar en la història. La doctrina del xoc només funciona si no sabem que existeix. Allò esperançador d’aquesta crisi econòmica és que aquesta tàctica es desgasta perquè no hi ha factor sorpresa. Ens estem tornant a prova de xoc”. D’aquí a començar a actuar només hi ha un pas.