Racisme per defecte: els emojis, la normativitat i el big fail de l’usuari universal predeterminat

Els primers emoji van ser creats el 1999 per l’artista japonès Shigetaka Kurita i es diu que es van popularitzar davant la necessitat de mantenir la delicada etiqueta social japonesa, com pot ser la petita reverència, en aquelles converses mediades per la tecnologia. Els 176 emoji originals de Kurita ara són part de la col·lecció permanent del Museu d’Art Modern de Nova York, però abans d’això, amb l’ús popularitzat a través dels telèfons mòbils, el llenguatge emoji va arribar a cada racó del planeta per a convertir-se en un llenguatge d’ús global. 

El 2015 l’emoji morir-se del riure va ser la paraula de l’any a Anglaterra. Tots periòdics es van omplir de titulars perquè, per primera vegada, un emoji havia estat coronat com a Paraula de l’Any, ni més ni menys que pels Diccionaris Oxford. Al marge del que opinin i legitimin els senyors dels Diccionaris Oxford, hi ha una cosa increïblement gratificant en l’ús dels emojis que va més enllà del que impliquen les seves possibilitats com a reacció en termes d’economia de llenguatge. Sí, els emoji són un sistema que ens ha donat sucoses alternatives a tedioses respostes tipus “hahahhaha”, però deuen el seu èxit al fet de facilitar que puguem expressar les nostres emocions i entendre les emocions alienes en entorns connectats on no podem ni mirar-nos a la cara ni llegir el nostre llenguatge corporal.                                                                                                                        

El 2015, a més de la legitimitat de l’acadèmia anglesa, el sistema emoji també obté una “actualització de diversitat” amb cinc nous tons de pell i un conjunt de parelles de gais i lesbianes: Els emoji han entrat de ple en la nostra experiència quotidiana per a quedar-se i les usuàries demanen més a aquest disseny universal de caretes grogues on no tothom s’hi està sentint representat. El context d’ús des del qual al 1999 Kurita va proposar el seu primer set d’emojis ha canviat radicalment. S’ha sofisticat el seu disseny i s’ha multiplicat la seva utilització per totes les geografies, de manera que altres pràctiques, necessitats i idiosincràsies culturals s’hi han anat incorporant.[1]

Tot això són coses que interessen especialment en el camp de l’experiència d’usuari (UX), aquest no-lloc on s’observa, teoritza o analitza la interacció entre tres elements: l’usuari, el sistema i el context. Seguint aquesta visió comuna, s’ha definit la UX com una conseqüència de l’estat intern d’un usuari, les característiques del sistema dissenyat (en aquest cas, el sistema emoji) i el context dins del qual ocorre la interacció. El context social i cultural de la interacció també juga un paper important en impactar l’experiència sentida, perquè l’experiència d’usuari pot canviar quan el context canvia, fins i tot si el sistema no canvia.

Posem, per exemple, que un noia envia l’emoji de la flamenca a la seva amiga com a resposta a una foto on hi apareix una tercera ballant. El context de lectura d’aquesta interacció serà diferent si les tres amigues estan comentant unes instantànies de la fira d’abril de Sevilla, o si es tracta d’un ball de borratxa en unes noces als Estats Units, en els quals la convidada, per exemple, està ballant com la Rosalía. Ara imagina que les amigues són gitanes. Al teu cap, aquestes tres noies eren blanques, perquè la blanquitud es construeix per defecte. L’experiència sentida en cada context d’ús és diferent.                                                                                                 

A finals del gener de 2015, Crystal Abidin, una de les investigadores més capdavanteres en mitjans socials, ajuntava en el seu blog una sèrie d’observacions sobre “L’experiència d’estar ‘lost in translation” i negociant sobre l’experiència de l’usuari i el significat subjectiu dels emoji”. Entre les seves observacions podíem veure les següents, totes elles construccions predeterminades sobre la feminitat i la masculinitat:

“Els emoji home tenen ocupacions. Els emoji dona tenen mans expressives”

“Els emoji home envelleixen gradualment. Els emoji dona d’un dia per a un altre”

“Els emoji home s’exerciten. Els emoji dona es mantenen boniques i roses”

Emoji Epistemology

Posted on January 24, 2015 by wishcrys

Crystal Abidin

https://wishcrys.com/2015/01/24/emoji-epistemology/

Més endavant, el 2018, Crystal co-va editar un número especial sobre els usos i impactes dels emoji dins dels dominis de la cultura, la raça, l’idioma, l’art i el comerç on aquestes reflexions inicials s’empaquen amb solidesa teòrica, metodològica i analítica en un número editat amb cura tenint en compte les implicacions socioculturals més àmplies dels emoji i les diverses formes en què els emoji negocien i voregen el límit tènue entre l’art i l’aplicació. El tema emoji donava, com a poc, per a un volum complet.

Al marge dels emojis, la discussió sobre com determinades tecnologies faciliten o expressen pràctiques racistes, com pot ser el black face digital, no és nova. Ocorre quan Snapchat publica un filtre de Bob Marley o quan algú decideix fer ús de codis racistes en les seves reaccions mediades per gifs animats perquè creu que és graciosíssim. En aquestes ocasions, no hi ha molta discussió més enllà dels que creuen que el dret a la llibertat d’expressió ha d’emparar també les expressions racistes.

El que des d’aquesta blanquitud tan nostra s’entén una mica menys és quan algunes companyes ens demanen que ens tallem amb l’ús i abús de personatges negres en les nostres respostes habituals amb gifs, perquè això també és un black face digital. La blanquitud que no veu colors, veu possibilitats d’expressió, i pregunta: i els emojis? Què passa amb els emojis? Podem fer servir els emojis? Sobre la gent que no veu colors, l’activista i escriptora Desirée Bela-Lobedde explica que no hi ha res de dolent a reconèixer que existeixen les races (o persones de diferents colors). Que en efecte, el problema apareix si tractaràs de manera discriminatòria a les persones el color de les quals no vols veure. També diu que si no veus races, tampoc veus racisme. I, si és així, tenim un problema.

Enfront del reconeixement que el disseny no sols no és una eina neutra ni neutral, sinó que sovint és un lloc on transpiren còmodament – sense moltes friccions – estàndards de normalitat racistes i masclistes que tenim plenament interioritzats, les pràctiques de la Design Justice apareixen com un nucli aglutinador de propostes de disseny feminista i decolonial i com una eina de creació i anàlisi per a ajudar-nos a desmantellar les desigualtats estructurals que portem implicant com a societat des de fa segles.

En un altre article anomenat “Modifying the Universal” (2018), Roel Roscam Abbing, Peggy Pierrot i Femke Snelting reflexionen sobre les implicacions dels modificadors de to de pell en els emojis. El to de pell universal predeterminat marca el que s’acosta o s’allunya d’allò legitimat i validat com a “normal”, encasellant tota la resta com una variació del que és normatiu. Caldria imaginar-se un sistema en el qual el to de pell predeterminat és el negre més fosc? Podem pensar en algun exemple que s’hagi donat així? Les investigadores que signen l’article sobre modificadors de to de pell en emojis escriuen que “el procés d’implementació de modificadors d’emoji presenta la racialització, el gènere i les tecnologies d’una manera que sembla exemplificar com les polítiques d’identitat s’estan transformant en un problema cultural, un desafiament tècnic, i un actiu comercial”.

Al marge dels emojis, la discussió sobre com determinades tecnologies faciliten o expressen pràctiques racistes, com pot ser el black face digital, no és nova. Ocorre quan Snapchat publica un filtre de Bob Marley o quan algú decideix fer ús de codis racistes en les seves reaccions mediades per gifs animats perquè creu que és graciosíssim. En aquestes ocasions, no hi ha molta discussió més enllà dels que creuen que el dret a la llibertat d’expressió ha d’emparar també les expressions racistes.

El que des d’aquesta blanquitud tan nostra s’entén una mica menys és quan algunes companyes ens demanen que ens tallem amb l’ús i abús de personatges negres en les nostres respostes habituals amb gifs, perquè això també és un black face digital. La blanquitud que no veu colors, veu possibilitats d’expressió, i pregunta: i els emojis? Què passa amb els emojis? Podem fer servir els emojis? Sobre la gent que no veu colors, l’activista i escriptora Desirée Bela-Lobedde explica que no hi ha res de dolent a reconèixer que existeixen les races (o persones de diferents colors). Que en efecte, el problema apareix si tractaràs de manera discriminatòria a les persones el color de les quals no vols veure. També diu que si no veus races, tampoc veus racisme. I, si és així, tenim un problema.

Enfront del reconeixement que el disseny no sols no és una eina neutra ni neutral, sinó que sovint és un lloc on transpiren còmodament – sense moltes friccions – estàndards de normalitat racistes i masclistes que tenim plenament interioritzats, les pràctiques de la Design Justice apareixen com un nucli aglutinador de propostes de disseny feminista i decolonial i com una eina de creació i anàlisi per a ajudar-nos a desmantellar les desigualtats estructurals que portem implicant com a societat des de fa segles.

Design Justice Network (DJN) extreu la seva herència de la Allied Media Conference. Un esdeveniment en el qual persones, col·lectius i organitzacions implicades en el camp dels nous mitjans s’han unit històricament – la conferència porta organitzant-se a Detroit des de fa més de dues dècades – per a imaginar, crear i aprendre sobre eines que puguin ser útils per a obtenir solucions més justes i holístiques. Les llavors d’idees sobre la Design Justice s’han estès per tot el món i s’han arrelat com una comunitat i un moviment social per a practicar un disseny més just, assumint un major grau de responsabilitat i atenció al context i a les implicacions, més enllà de les intencions.

Un dels llocs on la DJN ha arrelat és Barcelona, desplegant-se en dos esdeveniments en el marc de les biennals de filosofia i ciència que va acollir la ciutat al 2018 i 2019, dels quals resulta el fanzine Acció Política + Design Justice, editat per Liquen Data Lab. Als esdeveniments van arribar companyes de Madrid, que sumen les seves energies per a donar forma a un projecte de continuïtat i llançar una proposta des del context mediterrani. Durant l’estiu del 2019, es concep i s’impulsa la idea d’organitzar una trobada de Design Justice Mediterrània per a fer una reunió física amb membres de la xarxa a Amèrica del Nord, que finalment té lloc a l’octubre en el context de la Internet Festival, a Pisa. A través de suport i atenció de la xarxa, el grup troba una amfitriona i un espai amable en la bella Vila Lazzarino per a construir col·lectivament, i des de les cures, els fonaments d’un nou node d’activistes per a un disseny crític a la regió mediterrània.

L’enfocament Mediterrani, que s’ha proposat de manera col·laborativa, volia i vol reclamar una identitat entorn d’aquesta geografia a través d’una sèrie d’afirmacions: En el nostre clima polític actual (especialment pel que fa a la migració), volem divergir de les narratives de desenvolupament i dicotomia Nord / Sud Global. Volem desenvolupar pràctiques crítiques i creatives per a dissenyar processos a partir del que ja està funcionant localment a tota la regió. Com a part del nostre procés, volem ser vocalment crítiques amb el concepte d’Europa com a fortalesa i Europa com una entitat monolítica. Reconeixem diferents rutes cap a la innovació, qüestionant la dinàmica de poder que emmarca regions veïnes del Mediterrani com un entorn cultural endarrerit, mandrós i impotent, especialment després de les crisis econòmiques de l’última dècada. Creiem que, encara que la cultura es considera com un monòlit en molts contextos mediterranis, la cultura és, irremeiablement, un concepte commovedor i viu.

Després de la trobada de Pisa, al novembre, convidades per l’espai Sharing Cities, es va organitzar un Design Justice Lab en el cor de la Smart City Expo de Barcelona en el qual es va fer l’exercici crític d’aplicar els principis de la Design Justice a diversos estands del recinte. Per a això, es van fer servir com a objecte d’anàlisi per a la tasca els fulls de mà que desbordaven les taules de cada estand.

Durant la sessió, les participants van observar tecnologies per a la Smart City que resulten problemàtiques, com a robots bufons per a ancians solitaris, vigilància de CCTV per a millors transports públics o “solucions d’habitatge per a migrants” que després, m’aventuro a pensar, es publicitaran en twitter usant els emojis 🧕🏽👦🏽👳🏽‍♂️

La investigadora Terri Senft, una de les millors veus per a entendre el paper dels afectes als ecosistemes digitals, escriu una bella reflexió sobre les nostres emocions en el món digital. Que en aquest context serveixi de consell:  “Quan entenem la combinació de la visió individual i el toc social com una sensació personalitzada i com el resultat de forces socials, tecnològiques i biològiques, ens movem de l’espai de la fenomenologia al marc de l’ètica, en el qual ens trobem allunyant-nos del ‘Què representa això?’  I cap a un ‘Què està fent això amb i per a nosaltres, i com hi estem responent?’.”

[1] Una reflexió interessant sobre les diferències entre paquets d’emoji és la que exposa Ter al seu video “La piedra rosetta de emojis”: https://www.youtube.com/watch?v=ltAz331p4Nk

Referèncias

Abbing, R. R., Pierrot, P., & Snelting, F. (2017). “Modifying the universal”. Executing Practices, 33.

Abidin, Crystal, and Joel Gn. “Between art and application: Special issue on emoji epistemology.” First Monday 23.9 (2018).

Costanza-Chock, Sasha. “Design Justice: towards an intersectional feminist framework for design theory and practice.” Proceedings of the Design Research Society (2018).

Costanza-Chock, Sasha. “Design justice, AI, and escape from the matrix of domination.” Journal of Design and Science (2018).

Delatte, M., Medrano, A. Núñez, A., & Valle, S. (2019). Acción Política + Design Justice. Barcelona: BIENNAL CIUTAT I CIÈNCIA & Liquen Data Lab.

Lallemand, Carine. Towards consolidated methods for the design and evaluation of user experience. Diss. University of Luxembourg,​​ Luxembourg, 2015.

Law, Effie Lai-Chong, et al. “Towards a UX manifesto.” Proceedings of the 21st British HCI Group Annual Conference on People and Computers: HCI… but not as we know it-Volume 2. BCS Learning & Development Ltd., 2007.

Roto, V., et al. “UX White Paper: Bringing Clarity to the Concept of UX.” 2011 (2011).

Senft, T. “From Clickbait to Triggers: Theorizing the Grab.” Affect Theory Conference. Lancaster, Pennsylvania October (2015)

(Imatge destacada: Set original d’emojis dissenyat  per Shigetaka Kurita el 1999)