BRANCA

Text: Alexandra Laudo
Exercici d’escriptura: Alexandra Laudo i les alumnes del curs Branca, arrel, brot, tija durant l’estació de tardor.

La tardor és un temps de caducitat, d’esgotament i de mort temporal. La caiguda de les fulles i les flors fa evident que tota forma de vida i de desig és fugaç. Diu, però, el poeta argentí Leopoldo Lugones que “encara que caigui la flor, queda la branca”, i la tardor és, per tant, també, la possibilitat d’entendre aquest esgotament, aquesta intensitat marcida com un moment necessari d’un cicle vital. Les fulles que cauen conformen un substrat que enriqueix la terra i fa néixer fongs, bolets i molses, formes de vida que creixen a l’ombra.

Durant l’estació de tardor del curs Branca, arrel, brot, tija, l’associada a la imatge i la idea de la BRANCA, vam tenir molt present aquest imaginari de caiguda i vida i vam prendre com a motiu i element de treball la paraula impròpia (perquè ja s’ha escrit, perquè no és nostra sinó d’algú altre) i reapropiada (perquè ens la fem nostra en reutilitzar-la) i vam fer exercicis d’escriptura individual i col·lectiva a partir de paraules trobades a papers, a rètols del carrer, a fulls de sala, o a les portades de llibres ja escrits per altres.

L’exercici que compartim en aquesta intervenció a A*Desk va començar com una caça de paraules col·lectiva pels voltants del Centre d’Art La Capella, durant la qual la càmera dels nostres telèfons mòbils ens va servir per capturar mots presents als rètols de la Boqueria, graffitejats als carrers del Raval, impresos en volanders publicitaris o a la senyalètica d’alguns espais institucionals. Després, durant dies, va seguir com una recol·lecta individual de paraules que cada una, per separat, va anar trobant a nomenclatures de carrer, a pàgines web, a anuncis, a cartes de restaurant, a objectes de consum… La superfície del món està recoberta de paraules que volen ser llegides. Nosaltres vam fotografiar-ne moltes de llocs i procedències diverses, i les vam usar com a matèria primera per escriure col·lectivament un text poètic a través d’un canal de WhatsApp.

 

Jo vaig començar. Un vespre d’octubre vaig enviar al grup les quatre primeres imatges, que funcionaven també com a paraules, com a primeres frases. Teníem un ordre d’intervenció establert, i un límit de quaranta-vuit hores per a què la següent persona a qui li tocava continuar el text enviés les seves imatges-mot. Vam establir que tot i ser un text col·lectiu, que havia de tenir certa coherència o continuïtat, s’acceptaven pauses, el·lipsis, punts i a part.

Aquest és el nostre text, escrit a partir de la captura i la reescriptura, de la descontextualizació i la reapropiació. Un text branca, fet de mots-imatge, de paraules seques i dures trobades a fulls, a pantalles i a parets que, en una estranya forma de reescriptura fotogràfica, vam anar llançant al fons profund i infinit d’un fil de grup de WhatsApp.

Autoria: 1-4 Alexandra Laudo; 2 Rosa Llop; 5-9 Andrea Carrión; 10-14 Guilhem Berini; 15-18 Esther Solé Alarcon; 19-23 Germán Chocero; 24-28 Lorna Jordà; 29-31 Anxela Louzao; 32-26 Marta Fernández Jara; 37-43 Rebeca Tolosa Gilroy; 44-48 Anna Roura; 49-51 Àurea Estellé Alsina; 52-54 Sílvia Rossell; 55-58: Dani Colom; 59-63: Alba Garcia Llué; 64-68: Julia Coelho; 69-72 Elisabet Mabres; 73-75 Max Azemar; 76-79 Ada Fontecilla; 80-83 Lorena Ruiz; 84-88 Mercè Ortega; 89-91 Ruth Morata