Allò real i allò imaginari en exili

Denis Maksimov en conversa amb l’Agència d’Investigacions Singulars (Stanislav Shuripa i Anna Titova)

Denis: La vostra exposició On New Thinking And Other Forgotten Dreams (Sobre els nous pensaments i altres somnis oblidats) a Secession de Viena al·ludeix a escapar de la convencionalitat de l’espai-temps acceptat. Podria ser aquest el moment perquè sorgeixi una nova manera d’imaginar els futurs?

Anna Titova: On New Thinking And Other Forgotten Dreams és un punt de trobada, potser una zona d’esbarjo per a diversos temps històrics. Cada moment està ple d’imatges d’altres temps, de rastres reals i virtuals de molts fluxos d’esdeveniments que van tenir lloc o que es van imaginar, suposicions de futurs i passats infeliços. El present n’és ple d’aquests temps febles, esborrats i inviables.

Stanislav Shuripa: Tant la utopia com la distòpia semblen ser només elements d’aquest “ara” planetari multicapa, dinàmic i similar a un altiplà que se sent més com un període geològic que com un parpelleig. Un dels motius crítics en el nostre treball és la idea d’alliberament de les potències polifacètiques d’aquest ampli camp del present. Ho fem interrelacionant tres tipus de realitats: la narrativa, la dels objectes i l’experiència de l’espectador.

D: M’agrada el terme “màgia burocràtica”, que sovint utilitzeu per descriure la vostra obra. Podríeu explicar-nos el significat del vostre treball en Secession i vostra pràctica en general?

AT: Una de les fonts d’inspiració per a nosaltres és la capacitat de transformar la realitat i produir i aniquilar les coses de manera neta a través del poder del discurs burocràtic. Les paraules produeixen documents; els documents produeixen fets. La burocràcia és estranya perquè és on la màxima racionalitat es converteix en una força inconscient, i la tècnica es converteix en màgia. La nostra feina no és aliena a observar i analitzar aquesta màgia del llenguatge i la narrativa. Creem les condicions en l’espai perquè l’espectador vegi com funciona aquesta màgia i la pugui percebre a través de les nostres tries estètiques.

SS: La raó i la incongruència es troben en un espai més gran del que es pot anomenar imaginació institucional. La màgia burocràtica, com nosaltres l’anomenem, és un cas extrem d’aquesta mena d’imaginació. Tota institució, gran o petita, estable o fantasmal, té el seu propi lloc, encara que aquest lloc estigui al capdavant dels seus membres. Aquests llocs formen la part actualitzada de l’espai més gran de l’imaginari institucional. Aquest tipus de força d’imaginació col·lectiva és característica del nostre temps. Què és una institució? Un lloc –per fictici o abstracte que sigui– i interaccions repetitives segons algunes regles. Un passatge entre memòria i expectatives, entre interior i exterior. La burocràcia és l’altre de l’art en què tots dos treballen amb màgia lingüística.

D: El projecte en Secession forma part de la sèrie d’investigacions de l’Agència sobre canvis dramàtics en la llengua oficial i les comunicacions de l’estat rus, el que anomeneu “una barreja d’histèria propagandista i discurs burocràtic.” Quins altres lliuraments penseu fer en el futur?

AT: El que ens interessa és com les comunicacions acoblen la realitat en unir fragments de material, imaginaris, virtuals i d’altres dimensions. Això porta a la vida entitats d’un tipus estrany: postfantomes semireals que es revelen en el social, polític i psicològic. Aquests quasi-subjectes muten i evolucionen imbuint formes burocràtiques amb energies d’identificació massiva canalitzades per xarxes digitals. Sense una òptica especial, aquestes qüestions fosques no són visibles, només en són alguns efectes secundaris i ombres: podrien semblar aberracions psicosocials, estupidesa col·lectiva sobtada o la bogeria del poder.

SS: Estem explorant activitats a la zona grisa entre la realitat i la ficció. Són conjunts de llengües, cossos, institucions, fantasies, fòbies i altres elements. Les mutacions del llenguatge són signes de canvis psicohistòrics. Ara, estem treballant en un projecte d’una mena de parc temàtic que reconstruiria forces psicohistòriques i esdeveniments de diverses dècades, cartografiant el que es pot anomenar una revolució cognitiva permanent i una contrarevolució.

D: El diagrama Lavender Mist of History (Bruma lavanda de la història) a la paret de l’espai recorda l’ansietat d’un  intel·lectual perdut en l’autoreferencialitat i entre bucles de significat mentre intenta entendre la realitat. Pot ser un diagnòstic general de la teoria contemporània?

SS: Lavender Mist of History  és un diagrama de forces psicohistòriques que van formar paisatges d’idees des del començament de la Perestroika, una onada de reformes democràtiques a finals dels anys 80, abans del col·lapse de la Unió Soviètica. És un mapa de la història de les xarxes d’actors ideològics, el temps com a espai de fluxos. En lloc de lleis de la història: la mascarada d’espectres, la col·lisió de bombolles, murmuris d’un embolic que desplega la història recent com una narrativa de descens i corrupció de l’impuls alliberador de Perestroika. Es refereix al títol d’una pintura abstracta de Jackson Pollock i a l’atmosfera inquietant d’aquells temps atrapats entre els horrors de la Segona Guerra Mundial i les preocupacions de l’inici de la Guerra Freda. La història és un núvol asfixiant; aquest sentiment també és característic dels nostres temps.

AT: Totes les peces incloses en l’exposició surten d’una fissura temporal. Els objectes poden ser tant utòpics com realistes, contenir experiència i esperança, diversos passats i futurs. Aquesta temporalitat del mosaic pot comportar certa confusió, especialment al principi. La desorientació és un element notable de l’esperit d’aquesta època de transició. El món ha canviat la seva forma tecnològica de la realitat produïda pel discurs de l’era postmoderna clàssica a la realitat orientada a objectes del capitalisme de vigilància governada per algoritmes.

D: Sembla que molts membres de la societat russa van començar a retirar-se cap a l’exili “intern” o “psicològic”, ignorant les notícies, intentant no seguir l’actualitat i quedant-se “petits”.

AT: Convertir-se en una “persona petita” és una estratègia generalitzada per a fer front a les catàstrofes. Sovint, la gent no creu que haver escollit aquesta posició voluntàriament. Al contrari, alguns pensen que “és hora de girar-se” i “descobrir” alguna cosa “interior” i desapercebuda. És com una psico-economia de l’enriquiment però sota sancions. De fet, és l’entorn adequat per a la reencarnació d’aquesta forma clàssica de vida sota l’autocràcia: «persona petita». Sovint és l’única sortida, i fer-se visible o sentir és perillós. Inicialment, la “persona petita” era una figura inventada per la literatura russa del segle XIX per parlar de les formes de vida indiscernibles i subalternes, de les persones pobres i alienades, les que formaven part del sistema però no hi tenien cara ni veu.

SS: No és un caràcter exclusivament local; es pot trobar a tot arreu. Avui, forma part de la majoria silenciosa, una massa de gent present amagada darrere d’avatars, noms d’usuari i adreces IP. Les fàbriques de trols i la post-veritat són només els efectes més visibles de la telepresència anònima en aquest forat negre social. La “persona petita” és gairebé ningú i gairebé tothom, el que queda del mega-projecte soviètic de producció d’una nova ment socialista. Hi ha figures d’aquest tipus en moltes obres d’artistes del cercle del Conceptualisme de Moscou, un moviment essencial en l’art underground de l’època soviètica tardana.

D: Towards the New Flat Earth (Cap a la nova terra plana) es podria veure com una possibilitat satírica però realista del retorn inquietant a la premodernitat política. Creus que algunes de les al·lusions existents, principalment d’esquerres, cap a un “retorn a la natura” es poden considerar estranyament aliades amb aquesta utopia conservadora de dretes?

AT: El llenguatge ho produeix tot: temps, espai, subjectes, objectes. Avui en dia, la producció lingüística és molt més gran, però s’ha convertit en una cosa habitual. La realitat social, política i econòmica és produïda per molts discursos, des de la ciència i l’estat fins a la parla privada amplificada per les xarxes. Estem acostumats a la producció lingüística i la donem per feta. No obstant això, els temps estan canviant. Un nou nivell de poder de la llengua aporta una nova realitat on el que abans eren productes lingüístics es torna autònom i s’imposa a allà on poden arribar.

SS: Entrem en una nova fase de la realitat amb lleis generals debilitades i objectes més voluntaristes. Cadascun d’ells forma el seu petit univers amb normes locals. La representació de la realitat es fa real i s’amaga de l’observador, deixant només les seves qualitats a la vista. Hi ha moltes ‘natures’: algunes són del pre-antropocè, la revolució industrial en suprimeix algunes i altres són inhabitables. Cap a la nova terra plana es desenvolupa en un dels nostres projectes recents com a part d’una altra versió de la natura on l’acceleracionisme es troba amb el turboconservatisme.

D: A part de la vostra pràctica, tots dos teniu un paper fonamental a l’Institut d’Art Contemporani, potser es pot considerar, fins i tot, la institució líder per a l’educació d’artistes contemporanis a Rússia. A mesura que el control de la censura al país es fa més estricte diàriament, com es veu reflectit en el treball dels estudiants?

SS: Primer hauria de presentar l’Institute of Contemporary Art (Institut d’Art Contemporani). És un programa educatiu independent dirigit i fundat per artistes del cercle del Conceptualisme de Moscou just després del col·lapse de la Unió Soviètica. Durant dècades, va ser dirigida per Joseph Backstein; l’espai principal per a les classes va ser l’antic estudi d’Ilya Kabakov, un lloc de culte per a l’escena artística underground de Moscou des dels anys 70. L’Anna i jo ens vam graduar a l’escola i hi hem ensenyat durant molt de temps. Fa uns anys que en soc director, just després de  la dimissió de Joseph.

AT: No és fàcil ser crític amb tot el que està passant, si ho ets pots ser empresonat durant anys. No obstant això, hi ha molta motivació entre els artistes joves; hi ha molts esdeveniments autogestionats i bastants petits espais organitzats per artistes joves. La contradicció entre la bogeria dels de dalt i l’energia social és sorprenent. Per facilitar-ho una mica, des del 2022, hem convertit el nostre antic espai d’exposició ASI en una mena de taller o laboratori, un espai segur perquè els joves artistes es trobin, parlin i experimentin amb la seva pràctica.

SS: L’art s’ha convertit en una brisa d’aire pur per a molts. Hi ha un creixent sentit de la implicació, fins i tot de l’entusiasme dels estudiants i de l’art jove; cosa que crea una atmosfera fantàstica. La majoria de les classes són en línia, ja que molts estudiants i professors s’han traslladat a altres països, per la qual cosa hi ha un alt grau de desterritorialització.

Davant la censura i la repressió, crec que és crucial mantenir el sistema de relacions professionals que ara pot funcionar com una plataforma comuna per a artistes de pensament crític i que més tard podria convertir-se en un dels punts de partida per reconstruir l’esfera de la producció cultural. Probablement es fa millor de manera clandestina, situació en què les obres es mostren i es debaten dins de cercles més estrets d’artistes i amics.

(Totes les imatges: Agency of Singular Investigations, On New Thinking And Other Forgotten Dreams, vista de la instal·lació a Secesion (Viena, Àustria), 2023. Fotos: Lisa Rastl)