close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 maig 2013
a) DauphinXI 2012 ©Din­ionisio Gonzalez_cou­rtesy Ivorypress
Recrear-se o morir

Pilar Díez

D’acord amb els seus preceptes, la seva filosofia i les tendències en voga de l’època, Le Corbusier lloava les virtuts i els beneficis que les màquines podien aportar, no només per a la societat, sinó també com a eina d’arquitectura. La càmera (o macchina com dirien els italians) fotogràfica i l’ordinador semblen ser eines fonamentals en el treball de l’artista Dionisio González (Gijón, 1965) el treball del qual s’exposarà d’avui fins al 13 de juliol a Ivorypress. Les seves sèries fotogràfiques manipulades (Favelas, Halong, Dauphin Islands, Busan, Venècia*) són conegudes, especialment, al món de l’arquitectura contemporània pel seu enfocament crític cap a la ciutat contemporània i l’urbanisme actual, incapaç de resoldre els seus problemes més enllà de la immediatesa de l’expropiació, la demolició o les mesures-pedaç que funcionen a curt termini. Els seus fotomuntatges són, en definitiva, propostes personals per a la ciutat contemporània que posen de manifest altres maneres de fer ciutat, aprofitant les virtuts de les seves preexistències i amb actuacions pròximes al “regionalisme crític” de Kenneth Frampton [[Frampton, Kenneth. “Hacia un regionalismo crítico: Seis puntos para una arquitectura de resistencia” a La Postmodernidad, ed. Hal Foster (Barcelona: Kairós, 1985)]]

Si bé no es pot negar l’interès de les seves investigacions de certes situacions urbanes latents, així com la qualitat plàstica i tècnica (la llum i el color de les seves imatges són minuciosament impecables), la seva insistència per arribar massa lluny (més fins i tot del que faria un veritable arquitecte) en la definició de les seves propostes arquitectòniques i urbanes, resulten un tant ingènues, superficials i contradictòries respecte les virtuts que sembla voler posar de manifest en un principi, i enterboleixen el missatge final de la seva obra. La informalitat i imprevisibilitat dels assentaments urbans espontanis semblen domesticar-se i programar-se i la precarietat material s’intenta estilitzar a través de solucions formals capritxoses i materials suposadament “glamurosos” que semblen reclamar una estètica del “bon gust” (en el sentit més burgès de la paraula) i un procés de gentrificació amable, però gentrificació al capdavall. A més el seu estil de representació hiperrealista, barreja de comercial immobiliari i videojoc-simulador que s’imposa actualment com estètica general en el món més competitiu de l’arquitectura (concursos, venda de projectes a clients, presentacions) pateix d’una falta d’ironia que es troba a faltar.

b) En algun lugar ningu­na parte. Proyectos n­o ejecutados de Le C­orbusier 2013.©Dion­isio Gonzalez_courte­sy_Ivorypress

Després d’això és un plaer veure que l’últim projecte de Dionisio González “Le Corbusier. The Last Project” és una espectacular reconstrucció fotogràfica a partir de vint projectes “nonats” de l’arquitecte suís i, per tant, un projecte on poder lluir les seves capacitats artístiques de representació i interpretació, més properes al romanticisme de Piranesi i allunyant-se de les seves pretensions arquitectòniques més aventurades. La “posada en escena” (que ja es va poder apreciar en la passada edició d’ARCO*) recupera l’essència de les seves instal·lacions més espectaculars com ‘Elegía’ (2008) o ‘Transfigured Schönberg’* i, encara que Le Corbusier sigui “probablement l’arquitecte del segle XX sobre el qual més s’ha escrit”[[COLOMINA, Beatriz. Privacidad y Publicidad: La Arquitectura Moderna Como Medio De Comunicación De Masas. Hortal, Isabel (trad.). Murcia: Cendeac, 2010]] i el seu fons documental és, sense cap mena de dubte, el més ampli de la història de l’arquitectura, mai està de més divulgar la seva obra i apropar-la a aquest públic més aficionat que no té temps ni ganes per investigar sobre l’obra del famós arquitecte i que connecta més amb sistemes de representació 3d que amb els clàssics plans tècnics, collages o dibuixos.

A la Pilar Díez li agrada menjar cadellets de labrador, beure aigua calenta i fumar cigarrets fins al filtre... encara que de filtres en sap poc: sense estigmes morals o estètics, de vegades s’ajunta amb qui no hauria i investiga sobre el que li ve de gust. Gràcies a això s’ensopega amb coses inesperadament belles de les que, de vegades, escriu

Publicacions

30 maig 2013

Recrear-se o morir

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)