close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

06 març 2017
diy_catala_.jpg
Recuperar el control

Montse Badia

Autogestió és una exposició que perfectament podria subtitular-se “El món segons Antonio Ortega”, perquè és una mostra que ens permet endinsar-nos en la ment (crec que Víctor Valentín la va descriure exactament així) del seu artífex, Antonio Ortega, una de les mirades més lúcides del panorama artístic actual, tal com s’evidencia des de la coherència del seu treball, en el qual s’engloben les seves obres, conferències performatives, la seva activitat com a “artista terciari” en la seva etapa de responsable de programes públics del Centre d’Art Santa Mònica (2003-2008), la seva tesi doctoral i posterior publicació sobre el procés de monopolització de l’art per part de la institució, titulat Demagogia y propaganda en arte según Antonio Ortega i la seva activitats com a professor a l’Escola Massana.

L’exposició que ara comissaria a la Fundació Miró aborda el tema de l’autogestió, del qual naturalment, se’n deriven nombrosos subtemes com són l’empoderament, el control sobre el propi treball, el DIY (Do it yourself), però també el DIWO (Do it with others), les alternatives al sistema, la cultura de l’emprenedor i la precarietat, entre altres.

L’autogestió és ara mateix una pràctica més que habitual i, segurament, el 60 % dels artistes i comissaris estan treballant ara mateix des d’aquest paràmetres, amb la qual cosa, resulta pertinent preguntar-se si l’autogestió és una elecció, el resultat de la generalització de certes eines de producció i distribució que permeten aquesta possibilitat o és una conseqüència de la crisi econòmica. Per tot això, Ortega planteja un recorregut per algunes d’aquestes pràctiques i s’atura especialment en certs gestos voluntaris d’artistes consagrats i reconeguts que, en un moment determinat, opten amb tota la consciència del món per aquests gests d’empoderament puntuals (estem parlant de Gilbert & George, Hernández Pijoan i del mateix Joan Miró, en cremar una de les seves teles, de manera absolutament controlada i subvertint tot allò que s’esperava d’ell en aquell moment).

En certa manera, l’exposició també és autogestionada, en el sentit que el comissari, artista també, ha assumit el control de nombroses decisions que habitualment estan predeterminades per la institució. En primer lloc, emfasitzant i confirmant la seva autoritat per parlar d’aquest tema, que queda legitimat de diverses maneres: per la naturalesa del seu propi treball, sovint en la línia del DIY; per haver exposat prèviament diferents espais autogestionats (Fireplace i Espai Colona) i, last but not least, per qüestionar contínuament la seva autoritat en parlar del tema: En el seu text al catàleg, en el qual introdueix amb modèstia “deu sospites” que són completades (i avalades) per l’autoritat de Pilar Bonet, en la seva qualitat d’historiadora, crítica d’art i professora de la Universitat de Barcelona. A l’exposició, les correccions i observacions afegides als textos dels plafons introductoris, van de la ma de l’artista Mariona Moncunill que no dubta en matisar moltes de les afirmacions del comissari.

Notas al pie, de Mariona Moncunill

Autogestió és recuperar el control sobre la realització de l’obra, però també sobre la seva distribució. A diferència d’altres àmbits de la creació (sobre tot el cine i la música) en els quals
s’han trobat fórmules diverses de distribució (des de plataformes online, P2P) i també de producció (com el crowdfounding, entre altres), en el context de l’art perviuen encara una sèrie de contradiccions: encara parlem de comercialitzar peces úniques o edicions limitades d’unes obres realitzades amb mitjans que permeten una reproductibilitat il·limitada; de comprar i vendre objectes; d’accessos limitats; d’institucions que han crescut massa i els resulta difícil adaptar-se a la flexibilitat i el dinamisme que els temps, les pràctiques artístiques i el públic demanen; de poder o voler formar part de les indústries culturals…

Autogestió té a veure amb recuperar el control sobre l’obra i sobre la seva distribució, sobre la imatge i els drets de comunicació. I, en aquest sentit, l’exposició presenta un exemple magnífic: els quadres pintats per Pere Llobera. Els quadres són tan fantàstics com la història que els precedeix. L’any 2014, Pere Llobera va comissariar la mostra col·lectiva Una exposición luminosa, a la galeria Esther Monturiol. La impossibilitat d’aconseguir una fotografia de Sigurdur Gudmundson va fer que el comissari, abans de renunciar a la imatge, la pintés ell mateix i n’exposés la pintura. I aquest és l’encàrrec que Antonio Ortega ha fet a Pere Llobera per aquesta exposició i el seu catàleg. En un exemple màxim d’autogestió, Llobera es converteix en una mena “d’impressora a l’oli” (Lloberas dixit) reproductora d’aquelles obres d’artistes com Yoko Ono, Gilbert & George o Piero Manzoni, entre altres, de manera que els drets de reproducció de les obres originals no aniran a cap entitat gestora, sinó que es transformaran en honoraris per a Llobera. Fer-se amics (i enemics també) forma part del procés d’autogestió.

Però les estratègies d’autogestió en art no són més que un reflex de les fórmules que estan ja implementades en altres àmbits de la societat i que tenen a veure amb la recerca d’alternatives per la producció i el consum responsables. Curiosament, el neoliberalisme més salvatge llegeix l’autogestió com una forma d’emprenedoria: el mite del garatge, tal com recorda Rubén Martínez en el text del catàleg, segons el qual un jove (sí, acostuma a ser “ell”) al marge de les estructures empresarials aconsegueix crear alguna cosa nova que, immediatament dona pas a una start-up d’èxit i ell es converteix en un nou Steve Jobs que ens canvia la vida i de pas es fa multimilionari. Però és clar, el que oblida aquest imaginari és que al garatge hi acostuma a haver-hi un treball coral, molt més DIWO que DIY.

La realitat desmenteix finalment el mite i mostra l’origen del mateix, la precarietat. Poc a afegir, a la vista dels recents informes publicats (La actividad económica de los/las artistas en España, realitzat per Marta Pérez Ibáñez i Isidro López-Aparicio i el, encara en procés Cartografía d’artistes visuals de Catalunya, que s’està preparant des de la PAAC, la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya). Per això, ho deixem aquí, no sense abans deixar a l’aire un parell de preguntes: és l’autogestió, ara mateix, fruit de la lliure elecció? Respon a la utilització d’eines específiques de distribució? O no és més que un pla B davant la crisi de les institucions i/o la manca d’altres possibilitats econòmiques?

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Publicacions

06 març 2017

Recuperar el control

30 agost 2018

Revisant l’arxiu

26 febrer 2018

ARCO’18

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)