Regina José Galindo: ladines mortes, lliris blancs

Regina Galindo neix un dia de 1974. Als pocs segons, els metges tallen el cordó umbilical que la unia a la seva mare. Trenta anys després, Regina està comprant il·legalment sis cordons umbilicals entaforats en una ampolla de Pepsi-cola amb formol. A Guatemala s’hi pot comprar qualsevol cosa imaginable, pels camins més insospitats. El que farà és lligar-se nua a un llit amb aquests cordons umbilicals per les quatre extremitats. Està embarassada de vuit mesos. Aquesta performance, “Mientras, Ellos Siguen Libres”, fa referència a les massives violacions infringides pels soldats durant el conflicte armat a milers de dones, embarassades o no. La majoria van perdre els seus fills.

La petita Regina juga als carrers de Ciutat de Guatemala, que no és ciutat per a nens. Ni tampoc per a dones. Té la taxa més alta de feminicidis del món. En aquest entorn creix aquesta nena, que parlarà de la mort i de la violència contra la dona quan desenvolupi la seva tasca com a artista. Ho farà d’una forma molt gràfica a la seva obra “XX”. Col·locarà 52 làpides de ciment sobre les fosses on descansen 52 persones sense identificar al Cementerio de la Verbena, on cada dia hi arriben cadàvers desconeguts per ser enterrats acompanyats del més absolut silenci. Galindo ressalta un detall: floreixen lliris blancs sobre les tombes. Diu que aquestes flors neixen de la descomposició dels cadàvers. Els lliris blancs són símbols de la innocència, i a la iconografia cristiana, de la puresa. La llegenda explica que creixen sobre les sepultures dels innocents condemnats a mort. Així apareixen, per exemple, a “La passió de Sacco i Vanzetti”, de Ben Shahn. A l’any 1982 Regina té 8 anys. A Guatemala, Efraín Ríos Montt declara natural la mort violenta. És una forma poètica de dir-ho, però si volen em poso prosaic: durant els 17 mesos en els que Ríos Montt va ser al poder, se l’acusa d’ordenar l’execució de 1171 indígenes, a més d’un miler de violacions sexuals en contra de dones menors d’edat. Durant aquests mesos, a Guatemala no hi havia habitants, sinó potencials víctimes i potencials criminals. De vegades ambdues coses. Aquesta època de terror deixa una petjada inesborrable en la jove, que vint anys més tard es pregunta: “Qui pot esborrar aquesta petjada?”. Caminarà descalça des de la Corte de Constitucionalidad fins al Palacio Nacional de Guatemala, deixant sobre les voreres un rastre de petjades ensangonades. És una referència a les víctimes de Montt, que no poden recórrer aquests carrers, però també una denúncia de la candidatura presidencial de l’ex-militar en aquell 2003.

A l’adolescència elabora una poesia molt enganxada a la realitat i sensible amb la dona. Amb els anys, aquella poesia es convertirà en acció, la primera aparició pública de Regina com a performer: “Lo voy a Gritar al Viento” (1999): com un àngel ladí, es penja de l’Edificio de Correos de Ciudad de Guatemala i llegeix els seus poemes a crits. Arranca les pàgines i les llença al carrer, on la gent es baralla pels trossos escrits. La lectura poètica d’una realitat tràgica es llisca en totes les obres d’aquesta artista.

Regina es fa gran i pensa què fer amb la seva vida. Estudia per a secretària i aconsegueix una feina en una agència de publicitat. Es resigna a ser una dona de casa, pròpia o aliena, com ho són milers de dones a la capital del país. Amb molt d’humor tractarà aquest tema a “Angelina”. Es disfressarà d’empleada de la llar durant un mes complet, realitzant la seva rutina amb aquesta identitat. Per registrar-ho prendrà fotos amb una modesta càmera de fotos. La podrem veure en un bar, al transport públic, amb la seva família… on no la podrem veure més és a la seva feina real; l’agència de publicitat decideix acomiadar-la per anar disfressada a la feina.

Així que Regina José Galindo es treu la disfressa i es troba sense feina, amb pocs recursos però amb una convicció. No tenia diners per elaborar una proposta multimèdia, només tenia el seu cos. Què fer? Treballar amb ell. Com artista.