Repositoris i auto-arxius

Apresa la lliçó sobre la importància de l’arxiu, amb el Mal de l’Arxiu de Derrida, o l’Atlas Mnemosyne d’Aby Warburg com a referents, constatem ara la necessitat de revisar-se, repensar-se i, perquè no, reescriure’s. Dues exposicions en curs a Barcelona i una iniciativa en procés ens fan reflexionar aquests dies sobre l’ús de l’arxiu intern, en ocasions també més subjectiu i personal, per fer memòria i fer-la pública.

La Galeria Estrany – de la Mota ha encarregat a un comissari extern, ferranElOtro un projecte a partir dels seus arxius (que abasten la Galeria Àngels de la Mota (1987-1996), la Galeria Antoni Estrany (1990-1996) i finalment, Estrany-de la Mota, des de l’any 1996. L’objectiu era proposar una història de la/les galeria/es i, indirectament, reivindicar la historització dels espais galerístics, si bé aquests ja estaven ben presents, per exemple, en el projecte de Manuel Segade “La cuestión del paradigma” (2011), en el que, precisament, la galeria Estrany-de la Mota s’assenyalava com una de les més destacades canteres d’agents en el context català.

La Fundació Suñol també revisa els seus arxius. Per a celebrar els seus cinc anys d’existència, a la seva seu del Passeig de Gràcia, presenta al Nivell Zero Documents i Memòria, un cronograma que inclou esdeveniments històrics, culturals, locals i personals, seleccionats a partir del seu arxiu personal. El resultat és una cronologia que, no per subjectiva, permet treure conclusions sobre els vaivens, projeccions i derives del context.

L’accés als arxius personals i de treball també pot ser usat com un intent de transparència, en mostrar els processos de treball. Aquest fou el cas, l’estiu passat, de la publicació The Logbook/Das Logbuch, alguna cosa així com el diari de navegació, en el que es publiquen una sèrie de documents (bàsicament correus electrònics i fotografies) relacionats amb la preparació de Documenta 13. Però clar, en un esdeveniment en el que les xifres (d’organitzadors, participants, produccions, activitats, seus, etc.) es disparen, què és el que apareix documentat? Quins són els e-mails que es reprodueixen i quins no? A quins criteris respon aquesta selecció? Quines són les intencions?

Finalment, una proposta en procés, sens dubte la més complexa, és Arxiu-Tesaurus, que s’està portant a terme des de la Fundació Tàpies. Com s’explica a la declaració d’intencions del projecte, “uneix l’organització i la difusió dels registres, documents, petjades, restes, etcètera, produïdes per la Fundació Antoni Tàpies i per les diferents persones o grups vinculats a ella, ja sigui de manera constant o extemporània. Inclou tot el que queda d’allò creat per la Fundació al llarg de la seva existència, així com allò que està apareixent en aquest moment”. Una proposta valenta que permet apropar-se a aquells registres i documents perifèrics però tan importants com determinants per a entendre els resultats, és a dir, aquell que s’ha presentat a la Fundació des de la seva inauguració així com per poder crear itineraris complementaris i lectures múltiples. Encara que no s’ha d’oblidar que sempre hi ha un pas previ, que és el de posada a punt dels arxius, és a dir, una preselecció d’aquells documents i registren que mereixen o no estar a l’arxiu.